Avui badant entre els quaderns d’escriure que guardo a l’armari del costat del llit, he retrobat aquest fragment que vaig escriure ja fa uns anys. Cinc? Sis? Qui sap… el temps passa tan de pressa!
“Els dies varen tornar-se pàl·lids i borrosos. Com si un vidre entelat s'interposés entre la vida i jo. Passava moltes hores sense fer res. Moltíssimes. Recordo que després d’una setmana de vacances vaig voler apuntar en una llibreta totes les coses que havia fet. I ho vaig poder fer cabre tot en un parell de pàgines. I quan dic tot, vull dir tot perquè fins i tot hi vaig escriure que havia regat els geranis i que havia tret la pols d’una lleixa del menjador. No era aquella desesperació punyent que anteriorment m’havia trencat literalment per dins i que em precipitava en caiguda lliure cap aquell forat que baixava quilòmetres i quilòmetres avall i semblava no acabar-se mai. Més aviat era una mena de resignació sorda al fet de què a partir de llavors tota la resta seria així d’avorrit, de poc passional, de pansit.”
Retorno el quadern al prestatge. I somric. Hi ha dies que encara subscriuria totes i cadascuna de les paraules que aquell dia vaig buidar sobre el paper. I sí, em somric. Perquè malgrat tot m’estimo aquesta dona trencadissa, vulnerable i pessimista. També curiosa, rebel i tossuda, la duc amb mi des d’abans de saber parlar.
Roser
Vullescriure .
Paraula obligatoria : Estimo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada