Hi ha moments a la vida de cadascú que en plena llum del dia de sobte es fa de nit. De negre nit. D’un moment a l’altre i sense previ avís et canvien totes les cartes i apa!, si amb la mà que t'havia tocat havies mig gosat somiar una escala de colors, a partir d’ara l’únic que penses és en trobar aturador en la caiguda lliure per una escala malparida que et catapulta als inferns.
I t’adones. En aquests moments t’adones de qui és amb tu i qui només hi era de passada fent veure que sí, però que en realitat era un “farol” com una casa de pagès. Aquella persona que et deixa a la intempèrie dels dies tristos i complicats en què l’únic que voldries és un massatge emocional en forma de presència, de trucada, de WhatsApp, ni que fos un missatge enviat amb senyals de fum. Que tampoc no demanes tant, que d’alguna manera tu ho vares donar tot quan… I llavors recordes que estimar era/és gratis. Sense contrapartides. Que l’amor no era una transacció jo-et-dono-tu-em-dones. I que així ho vares acceptar, perquè el tracte era aquest i ningú t'hi va obligar.
I busques. I plores. I en algun racó trobes la mirada dels que sí. Que sempre. Que incondicionalment. Dels que s’arrisquen a traspassar el pont que els separa de tu, només per allargar-te una mà. Encara que no tinguin ni idea de com fer-ho, encara que s’exposin a caure ells també pel precipici. El teu. O el seu propi, per pur mimetisme. Per l’efecte mirall.
Però saps. Saps que malgrat els que hi són i els que no han volgut o sabut ser-hi, la nit fosca l’hauràs de creuar tota sola. Perquè sí. Perquè en el fons només ets tu i només en el més profund del cor trobaràs la força per aquesta partida i tantes altres partides que arriben a contramà, amb les cartes canviades, sense pòquer, sense full, sense ni una miserable parella de jotes.
Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada