Ja feia un quant temps que anaven mal dades per la deessa Fortuna. Cada vegada eren més els humans que negaven la seva existència i s’havien fet seguidors d’aquestes noves tendències que asseguraven que la sort no existeix i que tot el que passa i deixa de passar és només fruit dels propis pensaments. En definitiva, que les persones poden crear el seu futur a voluntat només de posar-hi la intenció i les ganes. Que no existeixen les casualitats sinó les causalitats i que segons la llei de l’atracció, allò que penses és allò que atraus, tant si és bo com si és dolent.
Així doncs, una de les deesses més poderoses i influents de la història del món occidental estava perdent tota la seva credibilitat. I això, un bon dia, li passà factura.
Primer va ser un enuig que se li passejava per la boca de l’estómac, després va ser una ràbia com un vent foll i calent que s’anava estenent pel pit i pel ventre, i finalment es convertí en una ira ferotge que com un volcà li eixí per la boca i li esquinçà la bena que de sempre havia cobert els seus ulls.
Alliberada, ni que fos a contracor, del jou de la ceguesa i la imparcialitat a l’hora de repartir béns i desgràcies, decidí de reinventar-se i emigrà cap a olimps d’altres mons sense explorar. Els humans, aquí, que s’ho fessin com volguessin; a partir d’ara, serien responsables absoluts de tots els seus actes i decisions. Ella, la sort, se’n rentava les mans. A veure com se’n sortien!
Roser
163a crida VullEscriure
Paraula obligatòria: enuig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada