Tornada a casa

Cauen suaument els flocs de neu als carrers de Zurich, just abans d’entrar a l’estació i pujar al tren que em durà de retorn a casa. Estrelletes minúscules de gel a les teves pestanyes. Un petó a cada galta, una abraçada i un bon viatge. 

Dins el tren busco unes paraules que no trobo. I les parpelles es tanquen poc a poc davant el reflex de la pantalla. 

De cop un xiuxiueig a l’orella esquerra m’apressa a baixar del tren abans d’hora. Ningú es a prop però ho sento bé. No sóc l’única. En una mena d’hipnòsi col.lectiva i en filera ens dirigim tots els viatgers cap a la porta de sortida. 

Ens espera un tramvia . No té vagons sinó unes marmites gegants plenes de formatge fos on som llençats mecànicament sense gaire delicadesa. Nedar en aquesta fondue monumental no és gens fàcil, però moure braços i cames és l’ única manera que trobo de no enfonsar-me per sempre més en les profunditats làctiques. 

El tramvia enfila a una velocitat insospitada cap al vèrtex superior del Matterhorn. Del fons de les marmites es despleguen unes escales per on aconseguim pujar els sobrevivents del naufragi. Ens ruixen amb mànegues de xocolata fosa. Mentre penso si la barreja de formatge i xocolata tindria alguna possibilitat a l’alta “cuisine” dels Germans Roca, albiro un cel gris ple d’estranyes naus amb unes lletres ben visibles: Google: viatges intergalàctics, i a sota, pampallugejant en verd: evacuació terrestre d’emergència. 

Tanco els ulls i em deixo portar. Penso amb ironia en el compte suís que vaig obrir ahir al matí amb part dels meus escassos estalvis. De poc em servirà.

Sento una tremolor a la cuixa dreta. Obro els ulls i faig d’esma el gest d’agafar el mòbil

—Mama? Ja has arribat?

—Estic a punt. A fora fa un tramuntanal de nassos.

—Repte superat doncs!. Saps? estic content que hagis vingut! 

—Han estat uns dies genials: lluminosos com la neu, càlids com la fondue i dolços com la xocolata. Tot en un. Gràcies.

—Et deixo mama. Em criden a un “meeting”. Aquí a Google no perdonen que arribi tard. 

Baixo del tren. El vent em fueteja la cara. M’aguanto fort al fanal de l’andana i li planto cara. A casa, darrera els vidres, el sol em lleparà la nostàlgia que encara em queda entre els replecs de la bufanda.

Roser 

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: formatge

Minicrida opcional:  Naus extraterrestres s’emporten la humanitat a un altre planeta