Teníem un llibre de "Lengua y literatura castellana". Era un llibre que suposo que alguns mestres reformistes el devien escriure amb la intenció d'aplicar una nova didàctica; la veritat és que ni mestres ni alumnes estàvem acostumats a aquella classe de llibres i no hi enteníem res. A nosaltres no ens servien per estudiar, ni als mestres per explicar. Els autors del llibre, tot i la seva voluntat de modernitat, acabada de sortir del forn la democràcia, devien ser encara prou españo-cèntrics com per a no considerar ni els autors catalans, ni els gallecs, ni els de la resta del món, prou importants per, com a mínim fer-hi alguna referència. El nostre mestre, però, tot i no ser didàcticament tan modern com el llibre (per sort!) sí que tenia una visió prou oberta del món com per considerar que no podíem sortir de l'escola sense saber qui era Homero, Mossen Cinto Verdaguer, Honrato de Balzac, Alexandro Dumas i el seu "Conde de Montecristo", ni haver sentit mai la història de Cyrano de Bergerac, per citar només alguns autors i obres d'aquells que segons el curriculum de l'època, no devien "tocar" ni ser politicament correctes.
El llibre del mestre- igual que el nostre- guardava entre les seves pàgines tot de notes manuscrites amb aquella lletra pulcra i suau que recordo com si fos ara: el llapis lliscant suaument sobre el paper, amb una cadència continua, sense preses ni sobresalts, una lletra dolça i ferma alhora, una mica com recordo que era ell. En aquestes notes, copiades segurament el cap de setmana o al vespre o durant aquelles hores de "permanència" -que ningú sabia què volia dir aquella paraula i que anys més tard alguns vam descobrir que venia del verb "permanecer" - en aquestes notes, doncs, hi havia tota l'explicació d'aquests autors i obres "oblidats" i que ens era dictada, paraula a paraula per tal que la copièssim, i la poguéssim estudiar. Això, sí, entre dictat i dictat, tot d’anècdotes sobre les obres i els autors, aconseguien més o menys captar la nostra atenció envers uns temps, unes èpoques i uns llocs que ens quedaven tan llunyans.
Crec que aquells anys varen ser els millors de la meva vida. El món era tot per descobrir, sabíem on volíem arribar i la incertesa que acompanya la vida d’avui en tots els seus aspectes no la podíem ni imaginar. Eren temps en què creiem que la vida recompensava aquells qui s’esforçaven a ser bons estudiants amb un treball de per vida i sense ensurts ni entrebancs.
Creíem en la màgia d’un llibre, el poder d’una cançó, la infalibilitat del mestre.
El llibre del mestre- igual que el nostre- guardava entre les seves pàgines tot de notes manuscrites amb aquella lletra pulcra i suau que recordo com si fos ara: el llapis lliscant suaument sobre el paper, amb una cadència continua, sense preses ni sobresalts, una lletra dolça i ferma alhora, una mica com recordo que era ell. En aquestes notes, copiades segurament el cap de setmana o al vespre o durant aquelles hores de "permanència" -que ningú sabia què volia dir aquella paraula i que anys més tard alguns vam descobrir que venia del verb "permanecer" - en aquestes notes, doncs, hi havia tota l'explicació d'aquests autors i obres "oblidats" i que ens era dictada, paraula a paraula per tal que la copièssim, i la poguéssim estudiar. Això, sí, entre dictat i dictat, tot d’anècdotes sobre les obres i els autors, aconseguien més o menys captar la nostra atenció envers uns temps, unes èpoques i uns llocs que ens quedaven tan llunyans.
Crec que aquells anys varen ser els millors de la meva vida. El món era tot per descobrir, sabíem on volíem arribar i la incertesa que acompanya la vida d’avui en tots els seus aspectes no la podíem ni imaginar. Eren temps en què creiem que la vida recompensava aquells qui s’esforçaven a ser bons estudiants amb un treball de per vida i sense ensurts ni entrebancs.
Creíem en la màgia d’un llibre, el poder d’una cançó, la infalibilitat del mestre.
Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada