I tot plegat va ser ser culpa d’aquell llumí. O més que culpa, conseqüència, perquè després del que es va esdevenir vaig deixar de creure en les culpes. Només conseqüències de causes que inconscientment provoquem. Només.
Un llumí de res que sense pensar vaig encendre i que casualment va caure sense apagar-se del tot damunt d’aquell paper de diari rebregat darrere el sofà. I què m’anava a imaginar jo que aquell foc prengués tant ràpid! Jo que, mai de mai aconseguia d’encendre el foc a terra sinó era a base d’estona i de perdre-hi la paciència i de vegades ni així. Doncs aquest foc del llumí es va propagar amb una rapidesa insospitada. Del paper al sofà, del sofà a l’armari, de l’armari al parquet i del parquet es va enfilar per les parets i pels bastiments de les portes. Tot s’anava encenent: les cadires del menjador, els quadres de la paret, les cortines vermelles, tots els llibres de la llibreria, la fotografia emmarcada del dia del casament, el penja-robes i aquell barret de palla que era allà de ves a saber quan….. El foc arrasava amb força tot el que trobava, amb un desig voraç i imparable Tot anava tan ràpid que em vaig quedar allà com hipnotitzada per tota aquella força, contemplant aquell espectacle que moments abans no hauria pogut ni imaginar. No podia pensar. No podia fer. Em sentia part d’aquella energia i aquella força. Com si tota jo fos de foc Sentia que el foc em volia consumir i alhora mai m’havia sentit tan plena de vida.
Al final vaig caure desmaiada; algú devia avisar els bombers. Em vaig despertar a fora al carrer, en una llitera del SEM. No m’havia passat res i m’havia passat tot. Havia conservat la vida però vaig haver de començar-la de cap i de nou. No em vaig poder tornar a permetre cap casa amb llar de foc. Un pis petit en un barri senzill i ensopit i amb una capsa de llumins sobre la tauleta de nit, per si de cas. Mai més m’he pogut treure del cap aquell espectacle hipnotitzador de foc i flames que m’ho va arrabassar tot i, per uns instants, m’ho va donar tot.
Un llumí de res que sense pensar vaig encendre i que casualment va caure sense apagar-se del tot damunt d’aquell paper de diari rebregat darrere el sofà. I què m’anava a imaginar jo que aquell foc prengués tant ràpid! Jo que, mai de mai aconseguia d’encendre el foc a terra sinó era a base d’estona i de perdre-hi la paciència i de vegades ni així. Doncs aquest foc del llumí es va propagar amb una rapidesa insospitada. Del paper al sofà, del sofà a l’armari, de l’armari al parquet i del parquet es va enfilar per les parets i pels bastiments de les portes. Tot s’anava encenent: les cadires del menjador, els quadres de la paret, les cortines vermelles, tots els llibres de la llibreria, la fotografia emmarcada del dia del casament, el penja-robes i aquell barret de palla que era allà de ves a saber quan….. El foc arrasava amb força tot el que trobava, amb un desig voraç i imparable Tot anava tan ràpid que em vaig quedar allà com hipnotitzada per tota aquella força, contemplant aquell espectacle que moments abans no hauria pogut ni imaginar. No podia pensar. No podia fer. Em sentia part d’aquella energia i aquella força. Com si tota jo fos de foc Sentia que el foc em volia consumir i alhora mai m’havia sentit tan plena de vida.
Al final vaig caure desmaiada; algú devia avisar els bombers. Em vaig despertar a fora al carrer, en una llitera del SEM. No m’havia passat res i m’havia passat tot. Havia conservat la vida però vaig haver de començar-la de cap i de nou. No em vaig poder tornar a permetre cap casa amb llar de foc. Un pis petit en un barri senzill i ensopit i amb una capsa de llumins sobre la tauleta de nit, per si de cas. Mai més m’he pogut treure del cap aquell espectacle hipnotitzador de foc i flames que m’ho va arrabassar tot i, per uns instants, m’ho va donar tot.
Roser
www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: foc
Minicrida opcional : escrit en primera persona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada