Palau de vidre

Tancava els ulls i ja era dins. Els tornava a obrir i ja n’era fora. Hi tenia tanta traça a tancar els ulls que si sumava les hores i les dividia per 365 m’adonava que m’havia passat més de les tres quartes parts dels anys de la meva vida dins aquell palau de vidre que era alhora el meu refugi i la meva presó.

Me n’hi anava quan de petita els sorolls m’espantaven, quan, una mica més gran, massa bellesa m’emocionava, quan la mare marxava, quan el pare em renyava, quan em vaig enamorar per primera vegada … i per segona, quan van néixer els meus fills i em vaig veure desbordada per tant d’estimar ….En resum, m’hi hauríeu trobat quan era massa feliç o massa desgraciada o massa de res. I això era gairebé el mateix que dir sempre perquè per a mi, viure no havia estat mai un fet neutre, dòcil o tranquil; sempre havia estat un esdeveniment impetuós i passional, per a bo o per a dolent. I suportar l’estrés de tanta emoció era impossible. Per això, per sobreviure, de ben petita vaig construir-me aquell palau de vidre on els sorolls s’esmorteien, la bellesa es fonia, els sentiments es marcien i les emocions desapareixien. I la vida de debò quedava a fora. O és el que jo creia, perquè el dia en què el palau va esclatar en mil bocins talment una olla a pressió amb la vàlvula de seguretat embossada, em vaig adonar que res s’esmorteia, es marcia ni molt menys desapareixia sinó que simplement quedava suspès en l’aire que s’anava tornant més i més dens fins a esdevenir una mena de vapor asfixiant i perillós.

I després d’aquell big-bang del meu univers, tots els sentiments, emocions, pors, alegries i tristeses varen quedar alliberades. I jo les vaig abraçar amb avidesa i les vaig estimar i les vaig respirar i les vaig patir fins a no poder més. I quan no vaig poder més vaig tancar els ulls i vaig construir un nou palau.

Potser amb els anys he après a no tancar els ulls amb tanta facilitat, però aquest o un nou palau de vidre, refugi i presó, l’imagino dempeus per sempre més. La vida, per a mi, continua essent massa de tot. 

Roser

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: palau
Minicrida opcional : el protagonista està atrapat en un lloc del qual no pot sortir