Avui la tardor del novembre fa olor de tristesa i de nit. Fa fred al carrer i darrera la porta bufa la tramuntana. Estirada al sofà m’abraço a la teva escalfor i em contemplo en el mirall dels teus ulls de gata , rodons, enormes. El foc espetega i consumeix els minuts i les hores.
Em mires i m’expliques, com sempre fas. Només tu saps el secret que he guardat tants anys dins de la gola. Ningú no em creuria.
Ho sé des que tenia sis anys i la mare em va voler salvar de la innocència. Que les germanes mortes no tornen i les besties no parlen, em va dir. I aquell dia vaig entendre que part del camí de la vida l’hauria de viure en secret per sempre més. Que hi ha veritats que les has d’amagar ben endins si vols conservar-les. Tu n’ets una.
En tu reconec la Lia petita, morta dos dies abans que algú et deixés com un farcellet de carn peluda al porxo de l’entrada. I et vaig agafar i et vaig estrènyer ben fort perquè no sabia que fer-ne de totes aquelles abraçades que havien quedat orfes tant de cop. Tu em vas xiuxiuejar a l’orella que no em deixaries mai i jo et vaig voler posar el seu nom i la mare es va enfadar molt i va plorar més. I per no fer-la enfadar ni plorar, ara tothom et crida Nia, menys jo, que quan ningú em veu ni ningú em sent, només tu, et dic pel teu nom de veritat: Lia
Roser
Roser
Paraula obligatòria: gata
Minicrida opcional: Una mascota que parla
