L’avi

L’avi sempre m’explicava que si un pescador tira les xarxes a mar a l’hora justa en què no és ni de nit ni de dia, pot arribar a pescar coses tan meravelloses com un bocí de lluna o un raig de sol. Tampoc no era ni de nit ni de dia, just al tombant del capvespre quan somiàvem junts inventant històries mentre ell sargia els descosits de la xarxa amb aquelles agulles llargues i ovalades que no punxaven ni res.

Fèiem com si els nusos de la xarxa fossin les persones del món totes enganxades les unes amb les altres. Ell em deia: i avui quin nus vols ser? i quan jo el tenia triat hi lligava un tros de cordillet de color vermell del que feia servir per estacar les tomateres de l’hort que tenia per distreure’s quan no sortia a pescar. I llavors començàvem a inventar una història. I em feia buscar el pare i la mare, que eren els dos nusos que s’ajuntaven en el nus del cordillet vermell, que era jo. Va digues, de què fa el pare? I el pare podia ser un rei o un captaire o un soldat o un senyor negre… I la mare? I la mare podia ser princesa o cartera o ballarina o esguerrada o bonica com un sol... I fèiem les combinacions més estrambòtiques com ara un pare captaire i una mare ballarina o un pare soldat i una mare esguerrada o un pare negre i una mare bonica com un sol, que llavors era una combinació ben estrambòtica perquè de senyors negres, allà al poble, jo no n’havia vist mai cap. Segons les combinacions jo era una cosa o una altra, feliç o desgraciada o orfe o rica o mulata o … i podia viure vides ben diferents.

I si encara no s’havia fet fosc i la xarxa encara no estava sargida, de vegades buscàvem els fills. Però primer he de trobar un novio! I llavors em feia triar entre un dels nusos que tenia a la mateixa fila del meu i miràvem a quin lloc s’ajuntaven per formar un altre nus i aquell era el fill o filla i li posàvem un nom. 

I és que l’avi, sobretot, era un poeta. Tot i que mai el vaig veure escriure ni un mot. Va ser d’ell de qui vaig aprendre a teixir les paraules i la vida.

Roser

www.vullescriure.cat
Paraula obligatòria: xarxa
Minicrida opcional: algú planteja un enigma: “ni de nit, ni de dia”

Katharina

Va partir les sis galetes per la meitat, de cada meitat en va fer dos trossos i els va ofegar tots vint-i-quatre en el bol de llet calenta. De la consistència cruixent varen passar a una consistència reblanida i finalment varen deixar de tenir cap consistència i es varen desfer en aquell líquid blanc convertint-lo en una mena d’engrut, dolç de gust i fastigós a la vista i al tacte.

Per amor havia fet moltes barbaritats. Totes les que ella, la Katharina,  li havia demanat.

-El trasllat forçós de  la Joana a la nova seu de l’empresa just a l’altra punta de món.

-L’atropellament de la Cyntia. Tres mesos en coma. Cara desfigurada i la xaveta a can pixa.

-El segrest de la Tània. Feia tres mesos que la tenia allà tancada i ja no sabia de què fer-ne.

-El contracte d’en Tom, aquell cambrer ben plantat i que a ella la posava a cent, prou que ho veia. De moment no se n’hi havia anat al llit però era cosa de setmanes, ja s’ho veia a venir.

-L’acusació de l’Angelina del desfalc més gran de l’empresa i el suborn a l’advocat perquè fes una defensa miserable que la dugués directe a la presó.

I ara? Ara li havia demanat, implorat per a ser més exactes, que assassinés la Jenny.

Això ja era massa! Però si tothom l’adorava, la Jenny! Al final l’acabarien descobrint. Planificar cadascun dels actes sense aixecar sospites no era gens fàcil.

Va tornar a l’engrut lletós. Durant les seves divagacions s’havia refredat i aquella pasterada no hi havia qui se l’empassés.

Es va aixecar, va abocar el contingut del bol pel forat de la pica, va obrir l’aigua calenta i tot se’n va anar canonada avall.

Per amor? Vaja merda d’amor doncs! ja ni havia prou. Avui no mataria la Jenny. Avui la morta seria ella, la Katharine. I s’hauria acabat el xantatge emocional en què feia anys que vivia.

Agafà l’ordinador i escrigué:

Capítol 374.

Primer pla de la Katharina  morta enmig d’un bassal de sang. Se senten sorolls de passes que fugen. Una mà negra gira el pom de la porta…

Es va aixecar i es va preparar un cafè amb llet i torrades amb oli i sal. La recobrada facultat divina de fer i desfer el destí dels altres a voluntat  li havia obert la gana.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: galetes

Minicrida opcional: Algú ha assassinat la Katharine