La fiblada

Una abella volà per damunt la llesca de pa amb mantega a mig queixalar. I jo quieta, com una estàtua de sal, com si se m’hagués congelat la sang. Va detenir el vol damunt del pot de melmelada i en començà a xuclar els bocinets dolços que havien quedat enganxats a les vores de la cullereta.

A mi se m’havia aturat el temps i s’havien aturat de cop tots els pensaments grossos i només em sortien els pensaments petits com ara si l’abella sabia o no sabia que en clavar el fibló es moria. I em van venir ganes dolentes d’estirar el braç i que em piques i que es morís. Com jo. Que ja feia setmanes que era morta per dins. Sense desig de res. Només de què tota aquella desgràcia que de tan grossa com devia ser no podia recordar, no hagués passat mai. Només podia sentir-ne el gust agre i espès per tota la boca. Baixant coll avall fins a la boca de l'estómac i tornant a pujar. Sense saber aquell sabor d’on venia.

La taula es desdibuixà i les mans balbes van deixar caure el mòbil que es precipità a la falda i de la falda a terra i allà se li devia esquerdar el vidre en una ratlla que encara avui va de dalt a baix, com un record d’aquell dia.

Quan vaig obrir els ulls només vaig veure el cel gris i una cara desconeguda “Vols una cosa dolça? I em fregava els llavis amb un xic de mel que prengué de dins d’un minúscul pot de vidre. I el gust dolç de la mel es barrejava amb el gust amargant com de fel que em pujava del ventre. I tot plegat feia un gust estrany, com de vida i de mort a la vegada. I em va dur a pes de braços sobre el llit. Sense poder avisar a ningú perquè jo tenia el mòbil buit de contactes i no recordava ni qui era ni res. S’hi va estar fins que vaig tornar a tenir prou forces. I després tampoc se’n va anar. Ni mai més.

Quan ja una mica refeta vaig poder tornar al jardí, vaig trobar una abella morta surant damunt l’aigua del safareig. Més enllà, una altra brunzia damunt una rosa blanca i de tant en tant s’hi aturava i en xuclava el nèctar plena de vida, encara.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: abella
Escriure des del sentit del gust.

Somnis de cafè

El despertà una intensa olor de cafè recremat. Es regirà diverses vegades dins l’estret sac de dormir abans de sortir-ne. Es posà dempeus fent tentines i s'endinsà en l'espessa broma d’un camí estrany que el menà sense adonar-se'n a la cuina de la casa on havia nascut. Allà, una dona d’aspecte pulcre i cuidat amb perfum Chanel núm. 5 i rient d’una manera gens adient al seu aspecte, li etzibà: esmorzes amb mi? I prenent la cafetera italiana dels fogons li aboca per sobre el cafè bullint. Un crit eixordador intentava endebades sortir-li de la gola quan s’adonà que era dins d’un malson. De sobte sonà estrident un despertador. Les campanes anunciaven les tres del matí. Era encara negra nit i els efluvis característics del riu en aquelles hores petites, li recordaren la seva condició acabada d’estrenar de sense-sostre. La lluna gairebé plena tenyia de llum el banc del costat. Se n’alcà mandrosament una silueta esvelta de cabells esbullats i s’acostà amb passos petits cap al seu improvisat jaç: esmorzes amb mi? Al mateix temps que un riure sarcàstic li glaçava la sang notà com la penetrant olor de cafè rebullit li amarava els narius i un líquid viscós i negre li escaldava la pell. Es despertà suat, barallant-se del tot inútil amb el buit dels llençols. Sospirà alleujat en adonar-se que només havia estat dins un altre malson.

Es dutxà, es vestí i baixà cap a la cafeteria de la cantonada. Com cada dilluns la trobà asseguda a la taula del fons prop de la finestra. Feia olor de cafè acabat de fer i de croissants de mantega, de llet tèbia i pa calent. Esmorzes amb mi? Aspirà l’aroma del seu somriure i begué de la llum espurnejant dels seus ulls color moca. Seixanta minuts de cel a l'inici de setmana. Si això també era un somni, no en volia despertar mai.

Obrí la porta del petit establiment i es cordà la cremallera del jersei, mentre xiulava fluixet la darrera de Doctor Prats, Al final tot anirà bé. Es perdé carrer enllà dins la tebior freda dels primers raigs de sol de tardor. La setmana era a punt per estrenar.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cafè
Escriure des del sentit de l'olfacte