Això, també passarà

Vaig créixer entre or i plata. I no, no soc de llinatge reial ni filla d’Ali Babà. Senzillament, als baixos de l’edifici on els pares tenien llogat el pis, hi havia una joieria. I allà em vaig mig criar.

La Sra. Felicitat, la mestressa, era una dona menuda i dolça. Quan jo vaig néixer va demanar als meus pares si els faria res que em fes d’àvia, tenint en compte que d’àvies de sang ja no me’n quedava cap i ella no havia tingut ni néts ni fills. Els pares varen dir que sí, contents de tenir algú amb qui comptar quan ells no em poguessin atendre com cal, cosa que passaria sovint, ja que la parada del mercat els robava moltes hores.

Amb els anys es convertí, no només en una àvia postissa, sinó també en confident de totes les meves alegries i tristeses. Desprenia una pau i una bondat que encomanava a tothom qui s’hi atansava. I tenia una filosofia de vida que penso es podria resumir en la frase gravada en un anell bellíssim que es treia del seu dit per posar-lo al meu cada vegada que jo arribava amb les emocions massa desbocades. L’havia heretat de la seva mare i aquesta de la seva, perdent-se així el seu origen en el temps.

Quan ja molt gran va tancar la joieria, jo l’anava a veure sovint a la residència on havia decidit passar els darrers anys de la seva vida. En una de les últimes visites em va fer a mans un petit coixí vermell de tacte envellutat. En agafar el coixí em vaig adonar que dins hi havia alguna cosa dura. Què devia ser? Però ella amb un somriure murri no m’ho va voler dir.

Vaig arribar a casa i amb l’ajuda d’unes tisoretes vaig anar descosint amb cura el coixinet fins a poder extreure el misteriós objecte. Era el seu anell.

Des de llavors, el tacte auri de la joia al meu dit em recorda cada dia la meva “àvia” i em fan present que tot passa, que cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Que havent-hi a la vida moments d’alegria i de tristesa faré bé de viure intensament una i l’altra sense aferrar-me a cap de les dues. Perquè com diu la inscripció de l'anell, sigui el que sigui que s'esdevingui, “Això, també passarà”.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: joieria
Escriure amb el tacte

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.

Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: silenci