Sobrevius a la gran onada que t’engoleix arrapada a una ampolla d’Yzaguirre en una mà i a les pastilles de diazepam a l’altre. Qualsevol amb dos dits de front et diria que és millor arrapar-se a una boia o a un tauló de fusta o navegar damunt el llom d’un dofí. Però no has trobat ni una cosa ni les altres. I amb la por dels teus dotze anys vas aprendre a tips de plorar que l’única manera de no enfonsar-se quan no tens res a la vora per arrapar-te és deixar de lluitar contra la por a ser engolida i relaxar-se damunt l’aigua i fer el mort. Però el teu cervell mana sobre el teu cos i tot intent de relaxació és inútil. Ara ets la nena petita que té pànic a negar-se i l’adolescent que mai vas ser quan n’era l’hora que creu que una combinació d’alcohol i benzodiazepines et salven de la tensió que et durà al fons de l’abisme i no et permetrà surar. Ser a destemps les edats que no ens pertoquen et duen a llocs estrambòtics com és trobar el primer amor quan ja han passat el segon el tercer i el quart i t’has ficat al llit amb mig mon --el teu mig petit mon-- ni que sigui en somnis humits de nits sense lluna ni estels. I que aquest primer amor es converteixi en la gran onada que mai hauries ni imaginat.
Són les quatre de la matinada, la finestra entreoberta et duu el silenci de mil batalles lliurades en els somnis dels qui lluiten a darrere els balcons que no són teus. Potser algú lluita com ara tu contra una onada gegant, amb les seves pròpies eines, la seva pròpia angoixa, la seva pròpia por. Al cap i a la fi viure és anar esquivant onades fins aprendre que l’onada contra la qual lluitaves era feta de la mateixa aigua que tu.
@RoserTR
