Ja som demà?

De tots les paraules que en Jan coneixia, “demà” era, sense cap mena de dubte, la més misteriosas i apassionant. Era una paraula màgica. Tota plena de somnis, il·lusions i coses per fer. Demà, demà ho farem! deia sempre la mare.

—Ja som demà? —preguntava de tant en tant en Jan. 

—No, som avui —contestava tothom

Realment “demà” havia de ser un dia molt especial, si trigava tant a arribar.

—Àvia, tu saps quan arribarà demà? En tinc tantes ganes! 

Ella va riure… 

—Demà serà quan te’n vagis a dormir i després t’aixequis! 

—De debò? —va xisclar en Jan entre sorprès i emocionat! 

Se’n va anar a dormir ben nerviós. Quan es llevés per fi seria demà!

Els primers rajos de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana quan en Jan sortí corrents cap al llit de la mare i d’un salt es feu polissó entre els seus llençols.

—Mare, Mare… Quin dia som? --va dir en Jan amb aire triomfal. 

—Dijous. 

—No, no. Vull dir... que ja som demà? 

—No, amor meu, avui som avui —digué la mare entre badall i badall.

Trist i decebut en Jan li va explicar a l’àvia. 

—Àvia o tu o la mare aneu equivocades —va sentenciar.

L’àvia se’l va mirar entre múrria i enriolada. Llavors va dur en Jan a l’esplanada terrosa de darrere la casa. Les ombres jeien llarguíssimes sobre el terra polsós. 

—Mira de trepitjar l’ombra del teu cap. 

—Fàcil! 

I va començar a córrer provant d’empaitar-se el cap. Va córrer i córrer per tot el camp però no hi havia maneres. L’ombra no es deixava atrapar. Al final, cansat i vermell va dir: 

—Àvia, és impossible!

—Doncs mira, el demà és com l’ombra del teu cap; per molt que corris no el podràs atrapar mai. 

El nen es va quedar una mica moix.

—Ara digue’m Jan, mentre corries, què has vist? 

—Res, àvia, només pensava a atrapar la meva ombra-de-cap. 

—Doncs mira, has passat pel costat d’un vidre de colors, d’una sargantana cuablava, una pedra brillant, una ploma de gavina … petits tresors que t’has perdut. Corries darrere el demà i t’has perdut tots els petits tresors del camí.

En Jan, bocabat, li feu una gran abraçada. Ella se’l mirà amb una tendresa infinita. Tant de bo el net aprengués ben aviat allò que a ella li havia costat més de mitja vida… I encara de vegades...

Roser

Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.

Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.

Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.

Roser