Lo primer castanyot

No, no vull sortir amb tu. No vull que siguem novios. Jo ja surto amb una altra, no sé si la coneixes, es diu Teresa ( SÍ! la coneixia!). I jo m’acabava de fotre la gran morrada (que no pas “morrejada”), la primera vegada a la vida que em llançava de caps a una piscina sense gens ni mica d’aigua. I me vai sentir com si la meua adolescència acabada d’estrenar estellés en deu mil ascles i cent mil esquerdissos tota la meua infantesa.

Però me vai aixecar com vai poder d’aquell castanyot que m’havia deixat com lo Tom dels dibuixos quan el Jerry li fa una mala passada i queda tot planxat a terra com si li haguera passat un tractor per sobre. I aquell dia me vaig jurar, així estil Vivian Leigh a l’escena final de Lo que el viento se llevó, que MAI MÉS me tiraria a una piscina buida. I que com que a mi les piscines me xiflaven, ja m’asseguraria abans de tornar-m’hi a tirar que hi haguesa aigua i si poguesa ser calentona. Que ja me veia a venir que a la vida dels grans hi feia força gelor.

El que va passar entre esos dies del castanyot i avui, és part-d’una-altra-història, com es diu quan algú no té ganes d’escriure massa o li han limitat los caràcters a escriure o no té ganes de pegar-vos un rotllo que t’hi morisques.

Ara estic aquí asseguda en un bar i després de vint anys i dotze dies —que sembla com si a lo meu cervell hi tingués un calendari com lo Robinson on anar tatxant los dies des de llavorens— mos tornarem a trobar. Lo destí ja les té eses coses. Que se veu que com que ets lo “pressi” de l’Associació de Nostàlgics del Rock Simfònic i vos cal algú que hi entenga d’informàtica, t’ha tocat la faena d’enredar-me. I a mi, què vols que et disca, les ganes de fer alguna cosa amb tu -ni que sigui de voluntària- me surten per totes les cicatrius que me varen deixar los esquerdissos, que alguns encara deuen ser dins, els malparits.

Però com que mai no he oblidat lo jurament posant-déu-per-testimoni, abans de dir que sí i de llençar-m’hi altra volta de caps, m’hai d’assegurar que aquesta vegada la piscina conté com a mínim un metre i mig d’aigo.

Roser

160a crida  VullEscriure

Paraula obligatòria: estellés

Proposta: Una primera cita amb un amor platònic de l'adolescència, després d'haver perdut el contacte durant 20 anys

Adéu, Fortuna

Ja feia un quant temps que anaven mal dades per la deessa Fortuna. Cada vegada eren més els humans que negaven la seva existència i s’havien fet seguidors d’aquestes noves tendències que asseguraven que la sort no existeix i que tot el que passa i deixa de passar és només fruit dels propis pensaments. En definitiva, que les persones poden crear el seu futur a voluntat només de posar-hi la intenció i les ganes. Que no existeixen les casualitats sinó les causalitats i que segons la llei de l’atracció, allò que penses és allò que atraus, tant si és bo com si és dolent. 

Així doncs, una de les deesses més poderoses i influents de  la història del món occidental estava perdent tota la seva credibilitat. I això, un bon dia, li passà factura. 

Primer va ser un enuig que se li passejava per la boca de l’estómac, després va ser una ràbia com un vent foll i calent que s’anava estenent pel pit i pel ventre, i finalment es convertí en una ira ferotge que com un volcà li eixí per la boca i li esquinçà la bena que de sempre havia cobert els seus ulls. 

Alliberada, ni que fos a contracor, del jou de la ceguesa i la imparcialitat a l’hora de repartir béns i desgràcies, decidí de reinventar-se i emigrà cap a olimps d’altres mons sense explorar. Els humans, aquí,  que s’ho fessin com volguessin; a partir d’ara, serien responsables absoluts de  tots els seus actes i decisions. Ella, la sort, se’n rentava les mans. A veure com se’n sortien! 

Roser

163a crida VullEscriure

Paraula obligatòria: enuig