Pàgines

dijous, 27 d’abril del 2017

Per amor, encara que sigui mentida


Crec que per amor he fet mai ben poques coses. Per amor del de debò, no per aquell dels boleros, ni d’aquell amor paradoxalment egoista dels francesos a la xocolata: “je l’aime”, i després se la mengen.
Però dins d’aquest ben poques coses hi puc comptar, encara en present, aquesta tossuderia meva per creure’m, encara que sigui mentida i jo ho sàpiga, que estic bé. Que d’aquell enfonsament que em va dur a tocar d’un infern fred com el glaç, que deu ser més terrible encara que el del foc, no en queda gairebé ni el record. Per amor. Per amor a  tots els qui no heu pogut triar-me, perquè un dia, bon dia o mal dia (tant se val), em vaig ficar en les vostres vides o vosaltres us vau ficar a la meva, sense saber on us posàveu. Així, com en un embut, que hi pots entrar, però després ja no en pots sortir.

I mai com ara he entès que als exalcohòlics no se’ls deixi ni olorar el vi la resta de la seva vida. Perquè jo, addicte al victimisme des de fa tants anys, no em puc permetre ni d’olorar el pensament que si et dic que no estic bé vindràs corrent a veure què em passa. Aquest pensament que em sedueix, i em fa perdre el nord i la raó i em roba els propòsits i la dignitat. Aquestes ganes boges de trobar uns moments de recés i escalfor dins aquesta intempèrie en què m’esforço a transitar de puntetes perquè mai més ningú no m’hi pugui  trobar i el molesti, o l’entristeixi o li encomani. Per amor.
Amb la por immensa d’un matí  no poder-me estar d'arrencar-hi a córrer amb les sabates més sorolloses que tinc, les de ballar claqué, i que tothom se n’assabenti. I perdre contra mi mateixa.

Roser

dimarts, 4 d’abril del 2017

Traç

Un dia d’aquells mesos en què em sentia com si al meu cor algú m’hi hagués clavat la fulla afilada d’un ganivet, vares treure la caputxa del teu retolador negre punta fina i amb la traça innata que tens pel dibuix vas fer-me l’esbós del rostre d’una noia, tot d’un sol traç, sense aixecar la punta del paper.
—Jo et dibuixo, tu m’escrius —em digueres tot oferint-me la teva obra. I sense saber-ho, amb aquell joc innocent que em proposaves, em vares salvar del precipici.

Perquè escrivint aquell primer text i tots els que van venir després amb els altres dibuixos que m’anaves enviant, aquella fulla de ganivet es va anar desclavant, molt a poc a poc, fins que al final a dins del cor només en va quedar la punta, i aquell dolor agut es va acabar convertint en una punxadeta de tant en tant. Només.

Aquella noia del dibuix no era lletja però li faltava quelcom d’essencial  per a ser bella. Li faltava el somriure. Potser esperava el meu que  jo, de moment,  no li sabia oferir.
I em va venir al pensament que la vida era com aquell esbós fet d’un sol traç. Comença en un punt i acaba en un altre i mai pots aixecar el retolador del paper ni pots esborrar si t’equivoques. Si de cas i com a molt, pots intentar tornar enrere i redibuixar per sobre,  però el rastre de l’antiga línia continua visible per sempre.
Sí, la vida és així: corbes i revolts i gargots.. I tornar a un punt per on ja has passat un munt de cops i prendre una altra direcció o la mateixa, per remarcar el traç o per allò d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, o quatre. I també vaig pensar que si agaféssim un cap d’aquell cordill de tinta  i l’anèssim estirant s’aniria desfent i desfent fins arribar a l’altre cap, i quedaria una  línia recta i sense nusos ni giravolts. Perquè la vida és senzilla i som nosaltres qui ens la compliquem amb tantes giragonses i corbes i llapis amunt i llapis avall. Però és que sinó no té cap gràcia i totes les vides serien iguals.”

I ara, els dies en què vaig escriure aquell text esdevenen borrosos i em costa de recordar aquella angoixa fosca del ganivet enfonsat que em va estripar l’ànima, i encara que la pogués recordar, ara ja no trobaria paraules per dir-te-la.


Paraula obligatòria: Fulla
Minicrida opcional: Que el final del text sigui "i encara que ho pogués recordar no trobaria paraules per dir-ho"