Si obres la caixa dels trons de la Casa de les Falgueres

El sol es ponia darrera la Casa de les Falgueres. Jo en marxava fins no sabia. Per no saber, no sabia ni si hi tornaria.

Just abans de marxar, allò que m’estimava va caure’m de les mans i es va estavellar contra el terra explotant en deu mil trossos 

Després de l’angoixa, la por, el neguit, el cap-rodo, la ràbia i el crit que em van sacsejar de cap a peus, vaig  recollir-ne els bocins com vaig poder i els vaig amagar per sempre —o això és el que creia. Els més grans i sencers els vaig desar dins el calaix de baix de tot de la calaixera; aquells més remenuts que ni tan sols no es podien agafar amb els dits, sota l’estora, d’un cop d’escombra. No volia recordar mai més aquell inesperat i desastrós comiat però era incapaç de llençar ni un trosset petit a les escombraries. Incongruències de la meva vida.

Avui, quan hi he tornat, a la Casa de les Falgueres, no m’hi he pogut resistir. El cap em deia que no però les cames, tossudes, m’han dut cap allà on el cap no volia anar. Sabia que aquell calaix, com la caixa dels trons, no s’hauria de tornar a obrir mai. Ho sabia però com tantes altres coses que sé, no ho he pogut evitar. Me l’he contemplat una bona estona i després l’he obert d’una revolada. Del calaix, com si fos un geni llarg temps empresonat, n’han sortit l’angoixa i la por, el neguit i el cap-rodo, la ràbia i el crit. Els bocins encara els he trobat allà, intactes. N’he agafat un entre els dits i m’he tallat. En sentir el mal l’he deixa’t anar de cop i s’ha esberlat en infinitat de trossos que s’han escampat per tota la sala. Un regalim de sang ha caigut fins al terra de fusta encara  sense envernissar i s'hi ha fet una taca. N’he recollit els trossos  més grans i els he tornar a desar al calaix. La resta, amb un cop d’escombra mal donada, han anat a parar sota l’estora. Tampoc  avui no m’he vist en cor de llençar-los a les escombraries.

I ho sé. Demà, o d’aquí un mes o d’aquí  un any, hi tornaré. I el tornaré  a obrir el calaix,  encara que sàpiga que no, que la Pandora mitològica aquella, va fer molt mal fet d’obrir la caixa dels trons. Però hi ha tantes coses que sé que no he de fer però les faig igual ... Dec venjar-me de quan era petita i mai de mai, o quasi, vaig fer res que sabés que no havia de fer

Algun dia, quan jo ja no hi sigui o quan la Casa de les Falgueres ja no sigui meva sinó d’algú altre, aquest algu-altre aixecarà  la catifa, i hi passarà l’escombra o l’aspiradora per sota. I se’n endurà per sempre i sense saber-ne ben res,  els bocins d’allò que sempre he estimat. I rentarà amb lleixiu totes aquelles taques de sang meva. I és que jo, tot i saber el preu d’obrir la caixa dels trons, l'hauré obert un munt de vegades i sempre m’hauré tallat. Però ningú no ho sabrà, només jo. Com totes les històries, la meva també és feta d'engrunes i bocins que només qui els ha amagat sap reconèixer. O potser només s'ho pensa.  

Ara un pas, ara un altre; respira …

Tantes incerteses que vaig contemplar i, l’única que m’hagués tirat enrere sense ni un engruna de dubte no se’m va passar ni tant sols pel cap. Ho deia tan clar l’anunci, que la inscripció era per parelles, que quan m’he adonat que aquest cim l’he de fer sense tu i en solitari les cames m’han començat a tremolar i a no voler fer res del que els hi mano, mentre al pit se m’hi ha instal.lat aquella mena de forat de quan no hi ets. Tu el faràs -o no- per una altra via, aquest cim. Ni tan sols tinc cap certesa de, a dalt, tornar-t’hi a trobar. 

Però la porta s’ha tancat darrera meu i desdir-se’n ja és impossible. Hi ha decisions a la vida que no tenen volta enrere, prou que ho sé.

Poso el teu record a la motxilla, per fer de contrapès de la por i les ganes d’asseure’m i rendir-me abans de començar, i un pas rere l’altre inicio l’ascensió. Ni tant sols ens sé l’altura ni el desnivell d’aquest pic que em desafia. 

Em ve al cap Subida al Monte Carmelo de St Juan de la Cruz. Vés a saber perquè: no l’he llegida mai aquesta obra, ni recordo gaire de què vaig estudiar que tractava, fa tants anys. Però me la faig meva l’angoixa que m’hi imagino.

Tinc ganes de plorar i de córrer. No faig ni una cosa ni l’altre. Una per orgull i l’altra per falta de forces. Camino a poc a poc. M’imagino que somio. Que em despertaré, arraulida a dins el llit sota la manta, on he matat sempre els fantasmes. I la vida. 

Recordo el que em deia l’àvia de petita: «ara un pas, ara un altre; respira … ara un pas, ara un altre, respira …» Anàvem camí de la pineda i a mi em semblava que anàvem a la fi del món, de tant llarg com trobava aquell quilometre i mig encara no. Tot de pujada. Hi sentia el dolor a cada passa, d’aquell besoncle mort a la guerra. 

—Aquí s’hi amagava —em deia l’àvia en arribar— perquè no volia anar al front. I prou. 

Els meus set anys sabien que algunes preguntes fan mal. I per això jo callava. I sentia una pena que no sabia d’on venia molt fonda i molt endins. 

I la torno a sentir aquesta pena, arrapada al pit com un mico i que no em deixa respirar. L’aire s’atura a la gola i no passa més avall. Trobo a faltar la manta del llit per tapar-me cap i tot i l’àvia i … tu. 

La temptació d’asseure’m traspassa gairebé el llindar d’allò suportable. Sé que si m’assec no em tornaré a aixecar. Una veu dins meu em castiga: no ho facis!

De sobte un pensament en contradirecció de tots els altres, que no sé ni gairebé d’on ha sortit: «No te la prenguis massa seriosament la vida; al cap i a la fi no en sortiràs pas viu per molt que t’hi encaparris». Em contemplo de lluny estant i me’n ric de mi mateixa. No sé pas d’on trec els aires de grandesa per pensar que el que faig o deixo de fer té la més mínima engruna de transcendència. L’existència és tan absurda que patir-hi per res fa riure.

Què em queden? deu anys? vint? Potser només vint dies o vint hores, o vint minuts o deu segons. I si m’assec què? En la immensitat d’un univers de quinze mil milions d’anys ja és ben ridícul, pensar que el fet d’asseure’m, estirar-me a terra de boca terrosa, tapar-me amb la manta cap i tot o arrencar a córrer tingui la mes mínima importància per a res i per a ningú.

I de sobte ja no tinc ganes d’asseure’m i enfilo cap amunt. No hi tinc res a perdre ni res a guanyar. Potser aquest i no cap altre és el secret: ara un pas, ara un altre; respira… ara un pas, ara un altre; respira … L'àvia em pica l'ullet i des del fons de la motxilla tu em somrius.

Roser

Abril al Québec

"M'he endut un trosset de tu, a la maleta. Entre els jerseis de coll alt  i les calcetes, que encara fan olor d'espígol del calaix. Perquè tot i la fred  també allà l'abril té regust de primavera  i no volia començar a tastar-la sense tu"