De bruixes i escombres

Tanques els ulls i bufes ben fort, o no gaire, però a tu et sembla que el teu buf pot apagar totes les espelmes i el mateix foc de l’infern si fos necessari —que ho és. I desitges amb la mateixa intensitat del buf i la mateixa força tirar per terra aquella vida hiperestàtica que et tenalla l’ànima des de fa un temps. Que el teu alè empenyi una barca de vela blanca cap a aquella Ítaca que no acabes de veure però que de segur en alguna banda deu ser.

I obres els ulls i allà al costat trobes el fantasma dels anys que et mira desafiant i se’n riu, dels teus desitjos. Riu i riu i tu et fas petita i t’encongeixes en un racó del sofà, com si ocupant menys espai fossis menys vulnerable. Però hi ha una part de tu que ho ha desitjat amb tanta força que penses seria un despropòsit greu de l’univers que ara no s’acomplís.

L’endemà surts al carrer, com cada dia de la teva hiperestàtica vida, i t’adones que avui alguna cosa ha canviat en el camí. Han caigut totes les fulles dels arbres i han encatifat l’asfalt amb mil colors de tardor. Trepitges i admires i veus. I potser feia temps que no veies tan clar i tanta bellesa. I desitges, més encara, que el dia abans.

Pressents que mil follets amagats entre els colors d’aquesta estació caiguda, t’observen sorneguers i ara no saps si riuen de veure’t tan bleda o tan decidida. Si riuen perquè saben que mai o al contrari, riuen perquè saben que i-tant-que-sí.

I t’asseus a la cantonada del carrer de la Por amb el carrer del Desig i obres l’Ipad i t’adones que allà dins, hi has situat de fa temps el teu món particular. I mira, potser sí que és irreal, però no pas més que aquell company de feina que es creu qui sap qui fent qui sap què. 

De sobte un pampallugeix a la pantalla i apareix, d’una manera del tot inesperada —mira que t’havien explicat vegades allò de què en els desitjos es demana el què però mai el com— una escombra i un destí. Mai hauries pensat que a Ítaca també s’hi pogués arribar amb ginys de bruixa. I somrius, i et poses el teu millor vestit, que és justament no dur-ne cap i voles. Enllà.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: barca

Minicrida opcional : Se celebri una festa d'aniversari

La daina blanca

La Gladis havia arribat a la casa just quan la buguenvíl·lea del jardí era a punt de florir. Ell ho recordava perquè poques setmanes després, els seus joves ulls esbatanats no se’n sabien avenir d’aquell bé de déu de fúcsies enfilant-se per les parets de pedra del cobert.

Potser seria agosarat dir que la seva sola presència li havia retornat les ganes de viure, havia donat nou sentit a una existència que amb els anys havia perdut tot motiu de ser. Seria agosarat però del tot real, i si no ho admetia directament era per aquella mena de pudor que sentia en lligar la seva felicitat al somriure d’una minyona.
De vegades li mirava els pits i els imaginava turgents i blancs sota el davantal de servir. No podia negar que sentia desig —-clar que el sentia. Però era una mena de desig contingut per la tendresa i que mai, ho sabia amb una certesa gairebé absoluta, traspassaria el llindar dels seus pantalons. Posseir-la, ni que hagués sigut amb el seu consentiment, hauria sigut trencar l’encanteri de la seva alegria, de la seva frescor, de la seva fragilitat. Com tallar una flor per atrapar-ne la bellesa i que es marceix tota de cop.

I ara que ella ja no hi era, la soledat s’havia instal·lat còmode per tots els racons de la casa i d’altres racons més endins i més íntims. Els dies s’havien tornat de color sèpia, com de postal.
Prengué la tassa del cafè i es mirà la seva dona capcinejant a la butaca de vellut granatós amb un llibre a les mans si caic- no caic. I li vingué al cap, tot de cop, com un alè d’aire tebi, un somni antic i recurrent, amb una ciutat fosca, parets escrostonades, teulats a mig caure i una daina blanca que passejava encuriosida per tots els racons, omplint de vida el desgavell dels anys. Un cigne majestàtic i formós passejava pel bell mig d’un estany entonant el darrer cant mentre contemplava la daina.
Una llàgrima i la tassa del cafè van caure al mateix moment. La darrera s’esberlà en deu mil trossos.

@RoserTR

 
VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cigne
Minicrida opcional: Que algú tingui un somni premonitori