Pronom equivocat

Digues baix el meu nom

i on sa vulgui que estigui vindré

de seguida

a fer-te costat.

De la cançó “Tens un amic”. Gossos

Obrí la porteta de la bústia i de dins en va treure un trosset de cartolina blanca embolicada com un cilindre i lligada amb un cordillet. I en un dels extrems del cordillet un rectangle petit de paper vermell amb el seu nom. Aquelles lletres que enfilaven pel paper com un corriol de formigues eren inconfusibles. Va córrer cap a la cuina, agafà la capsa de llumins i s’arraulí sota el forat de l’escala com quan eren petites i jugaven a detectius tot escrivint consignes secretes amb tinta invisible.

Va encendre un llumí i amb les mans tremoloses va passar la flama per sota la cartolina. Una paraula aparegué del no-res. ESTIMA’T.

Va somriure per primer cop en moltes setmanes. Després de tants anys ella encara sabia com arrencar-li un somriure tot capgirant-li el pensament i positivant-li una mica el seu pessimisme innat. Recordant-li allò que no hauria hagut d’oblidar mai.

ESTIMA’T. Sí. Feia massa anys que pidolava una mica d’amor sota l’escalfor d’uns llençols que no eren mai seus.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys buscant a fora allò que només era dins.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys conjugant en passat o en futur un verb que només es pot conjugar en present.

I sortí de sota el forat de l’escala. Es tragué el davantal d'una revolada. Es planxà la faldilla amb les mans. Davant del mirall es perfilà una línia verda arran de pestanyes. Es posà les sabates de talons i sortí al carrer trepitjant fort i segura.

Sí, definitivament feia massa anys que s’estava equivocant de pronom.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tinta
Minicrida opcional: Algú rep un missatge amb tinta invisible

Que soni la música

En sentir l'àudio que li havia enviat per whatsapp va saber que no tornaria. Un rugit com de fera ferida de mort li emergí del fons de l’ànima. En un instant s’ensorraren com un castell de cartes els somnis i les il·lusions trenats al llarg dels darrers dos anys. Hi ha instants que et canvien la vida per sempre i aquell n’era un.

Sortí sense esma al carrer. Amb les ulleres de sol fent de pantalla fosca a uns ulls envermellits. Es ficà al vestíbul de l’estació buscant un tren on ofegar la seva desesperació.

De sobte, pels altaveus enfilaren les notes d’una coneguda melodia. No recordava quina. Un parell de persones es posaren a ballar. Amb traça. S’hi afegí el senyor barbut del seu costat en total sincronia. La música s’escampa per tot el vestíbul com un perfum de sons. Una família que esperava tanda a la finestreta comença a moure’s i a vinclar-se al mateix pas que la parella inicial i el senyor barbut. Li eixí un record de... 30 anys potser? “Sonrisas y làgrimas”. Un diumenge a la tarda i crispetes al sofà de casa. Tota la vida per viure, encara.

Per l’escala mecànica baixava una gernació de gent ballant. Els moviments perfectament sincronitzats. Els turistes que feien fotos amb el mòbil se’l van ficar a la butxaca i s’afegiren al ball, amb gràcia. Sense errar ni un pas. Tot li giravoltà. La música a tot drap. Forta, eixordadora. Intentà en va de tapar-se les orelles. Els braços se li començaren a moure sense control. I les cames. De cop es troba ballant sense aturador. Formant part d’aquella coreografia perfecta. Se senti part indestriable d’un tot. Com l’acord ho és d’una melodia, la gota d’un oceà, un fotó de la llum. Tancà els ulls i es convertí en dansa.

Lluny, el xiulet esquerdat d’un tren carregat de somnis i il·lusions frustrats ressonà a l’andana. Ningú no l’escoltà.

Roser

VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: rugit

Escriure des del sentit de l'oïda

Origami

Estimat,

Aquests darrers dies els marejos sovintegen. Diu la mare que són normals en els primers mesos de gestació. Aquesta criatura que duc al ventre em dona i em roba energia a parts iguals. D’una banda és gràcies a ella que ara que no et tinc a prop, mantinc la força i les ganes de viure. D’altra banda l’embaràs em priva d’aquell nervi que em feia anar sempre amunt i avall sense parar i més aviat em passaria tot el dia dormint. Intento escriure’t com cada setmana alguna cosa bonica que t’animi en aquest injust captiveri que et manté lluny dels qui estimes, però hi ha dies que ja em coneixes, no soc capaç d’enfilar una paraula darrere una altra amb un mínim de coherència, ni encara menys de poesia, que és com m’agrada escriure a mi.

És per això que, a falta de mots per dir-te, avui prendré un full blanc i seguint l’antic art japonès de l’origami en faré una papirola que representi un vaixell.

Hi embarcaré un pessic de somriures, un grapat d’abraçades i un bocí de desig. Una embosta de picardia, un feix de ganes, una polzada d’anhels.

El ruixaré amb esperances, amb gotes de carmí fresc. Hi brodaré unes petxines, un peix blau, un xiuxiueig...

El besaré amb els ulls clucs i amb un desig de bona nit enganxat a la proa el botaré al mar dels somnis perquè t’arribi ben prest.

Desitjant cenyir-te entre els meus braços,

Juliette

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: vaixell
Escriure des del sentit del tacte