Aquests darrers dies els marejos sovintegen. Diu la mare que són normals en els primers mesos de gestació. Aquesta criatura que duc al ventre em dona i em roba energia a parts iguals. D’una banda és gràcies a ella que ara que no et tinc a prop, mantinc la força i les ganes de viure. D’altra banda l’embaràs em priva d’aquell nervi que em feia anar sempre amunt i avall sense parar i més aviat em passaria tot el dia dormint. Intento escriure’t com cada setmana alguna cosa bonica que t’animi en aquest injust captiveri que et manté lluny dels qui estimes, però hi ha dies que ja em coneixes, no soc capaç d’enfilar una paraula darrere una altra amb un mínim de coherència, ni encara menys de poesia, que és com m’agrada escriure a mi.
És per això que, a falta de mots per dir-te, avui prendré un full blanc i seguint l’antic art japonès de l’origami en faré una papirola que representi un vaixell.
Hi embarcaré un pessic de somriures, un grapat d’abraçades i un bocí de desig. Una embosta de picardia, un feix de ganes, una polzada d’anhels.
El ruixaré amb esperances, amb gotes de carmí fresc. Hi brodaré unes petxines, un peix blau, un xiuxiueig...
El besaré amb els ulls clucs i amb un desig de bona nit enganxat a la proa el botaré al mar dels somnis perquè t’arribi ben prest.
Desitjant cenyir-te entre els meus braços,
Juliette
Roser
Paraula obligatòria: vaixell
Escriure des del sentit del tacte
Escriure des del sentit del tacte
Molt bonic.
ResponElimina