Vides teixides

Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.

Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.

Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.

Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.

Roser TR

A propòsit dels diners...

Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.

Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.

Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.

Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…

En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR