La mà

Hi ha moments a la vida de cadascú que en plena llum del dia de sobte es fa de nit. De negre nit. D’un moment a l’altre i sense previ avís et canvien totes les cartes i apa!, si amb la mà que t'havia tocat havies mig gosat somiar una escala de colors, a partir d’ara l’únic que penses és en trobar aturador en la caiguda lliure per una escala malparida que et catapulta als inferns.

I t’adones. En aquests moments t’adones de qui és amb tu i qui només hi era de passada fent veure que sí, però que en realitat era un “farol” com una casa de pagès. Aquella persona que et deixa a la intempèrie dels dies tristos i complicats en què l’únic que voldries és un massatge emocional en forma de presència, de trucada, de WhatsApp, ni que fos un missatge enviat amb senyals de fum. Que tampoc no demanes tant, que d’alguna manera tu ho vares donar tot quan… I llavors recordes que estimar era/és gratis. Sense contrapartides. Que l’amor no era una transacció jo-et-dono-tu-em-dones. I que així ho vares acceptar, perquè el tracte era aquest i ningú t'hi va obligar.

I busques. I plores. I en algun racó trobes la mirada dels que sí. Que sempre. Que incondicionalment. Dels que s’arrisquen a traspassar el pont que els separa de tu, només per allargar-te una mà. Encara que no tinguin ni idea de com fer-ho, encara que s’exposin a caure ells també pel precipici. El teu. O el seu propi, per pur mimetisme. Per l’efecte mirall. 

Però saps. Saps que malgrat els que hi són i els que no han volgut o sabut ser-hi, la nit fosca l’hauràs de creuar tota sola. Perquè sí. Perquè en el fons només ets tu i només en el més profund del cor trobaràs la força per aquesta partida i tantes altres partides que arriben a contramà, amb les cartes canviades, sense pòquer, sense full, sense ni una miserable parella de jotes.

Roser

      VullEscriure.  Crida 164. Paraula obligatòria: nit 

 

Encara avui

Avui badant entre els quaderns d’escriure que guardo a l’armari del costat del llit, he retrobat aquest fragment que vaig escriure ja fa uns anys. Cinc? Sis? Qui sap… el temps passa tan de pressa!

“Els dies varen tornar-se pàl·lids i borrosos. Com si un vidre entelat s'interposés entre la vida i jo. Passava moltes hores sense fer res. Moltíssimes. Recordo que després d’una setmana de vacances vaig voler apuntar en una llibreta totes les coses que havia fet. I ho vaig poder fer cabre tot en un parell de pàgines. I quan dic tot, vull dir tot perquè fins i tot hi vaig escriure que havia regat els geranis i que havia tret la pols d’una lleixa del menjador. No era aquella desesperació punyent que anteriorment m’havia trencat literalment per dins i que em precipitava en caiguda lliure cap aquell forat que baixava quilòmetres i quilòmetres avall i semblava no acabar-se mai. Més aviat era una mena de resignació sorda al fet de què a partir de llavors tota la resta seria així d’avorrit, de poc passional, de pansit.”

Retorno el quadern al prestatge. I somric. Hi ha dies que encara subscriuria totes i cadascuna de les paraules que aquell dia vaig buidar sobre el paper. I sí, em somric. Perquè malgrat tot m’estimo aquesta dona trencadissa, vulnerable i pessimista. També curiosa, rebel i tossuda, la duc amb mi des d’abans de saber parlar. 

Roser

Vullescriure . 

Paraula  obligatoria  : Estimo