A la vora de la mar, per sempre

A la vora de la mar érem, encara. Tu i jo. Meravellats per una gavina volant entre núvols, pintors capriciosos de mil formes en un llenç infinit.
A la vora de la mar érem, encara. Encisats per aquells crostonets d’escuma blanca al capdamunt de les onades. Somiant veles blanques que ens durien allà on es fonen els dos blaus. Captivats per la vida que s’obria davant nostre com un sac de possibilitats infinites.
A la vora de la mar érem, encara. I tu em somreies i em donaves la mà per saltar tots els esculls. I jo amb els meus rinxols daurats i la meva cara pigallada em deixava protegir per tu, el meu amic, el meu heroi, el meu germà gran. Sabia amb aquella tossuda certesa dels infants que res de dolent podia passar-me si era amb tu.

A la vora de la mar érem, encara que ja havien passat 40 anys i una barca blava i blanca s’enduia mar enllà l’últim vestigi palpable del que un dia va ser el teu cos. I malgrat tot jo et sentia tan present, tan a prop, tan endins…

A la vora del mar sóc ara, respirant l’últim alè que esgarrapo a la vida. Encisada per tots els moments viscuts que s’amaguen en cada arruga de la meva pell. I són tants els moments i tantes les arrugues! Corpresa per com l’Ona, la teva reneboda, recull vidres de colors, i petxines, i pedretes lluents i polides i la vida se li bada com un sac curull de possibilitats.
Mentre espero que una barca blanca i blava s’endugui l’últim vestigi del meu cos. Només el cos. La meva ànima, amb la teva, restarà a la vora de la mar, per sempre.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria:Vela
Minicrida opcional: Que el text comenci : A la vora de la mar, encara

Inconscient venjança

La van condemnar sense judici per haver nascut diferent en una família que no tenia lloc per aquells que no seguien la norma. La seva pell bruna i fosca delatava les baixes passions de la joveníssima mare, pell de porcellana, pubilla d’una nissaga sense màcul.la.

En veure que tota semblança amb aquell hereu curt de gambals i llarg de fortuna a qui s’havia comprat per formar de pare era pura quimera, la van abandonar al costat d’aquella tartana d’una troupe de saltimbanquis que passava pel poble.

I ella es va aferrar a la vida amb força, xuclant amb avidesa aquell pit compartit amb qui havia de ser germà de llet i de vida, perquè va ser acollida com una filla més per aquella família d’acròbates i funambulistes sense honor ni pedigrí però amb un cor com una casa de pagès.

Així va créixer entre crits i riures, renecs i xiscles, amb el cel per sostre i l’herbei per jaç.
Sense altres normes que les del cor i la gana, lluny de convencions socials, d’hipocresies i d’aquella fal·lera dels rics per no malmetre el fals bon nom. La vida floria en ella com aventura constant entre apassionant i incerta. Aquella condemna que amb poques hores d’existència la va dur lluny de qui l’havia engendrat i parit, va transmutar en la felicitat de qui no te res a perdre i tot per guanyar.

Allà a tocar, la joveníssima mare, pell de porcellana, entre cotons i silencis, paraules massa mesurades i somriures simulats, perdia la gana i les ganes de viure i començava a envellir en un món de pau. De pau dels cementiris. Els dies li pesaven com una llossa i totes les benediccions que li van augurar el dia del seu pactat casament s’havien convertit en una condemna de per vida que a més tenia l’obligació d’amagar.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Judici
Minicrida opcional: Que hi hagi una venjança. 

La deixaries anar?

Es veu que els meus somnis després de tant temps de ser somiats van decidir fer-se realitat. I aquella nit tan fosca dins aquell mar tan negre vaig pescar una estrella. Del cel.

Era petita com un esquitx de res. S’havia enganxat en aquell filferro rovellat que feia d’ham i la vaig haver de desenganxar amb cura perquè de tan petita com era no se m’escolés entre els dits i em tornés a caure a l’aigua. La vaig posar al palmell de la mà i sentia com la seva escalfor i la seva claror m’anava curant de totes aquelles ferides fetes de foscor i de no res i de pena.

I llavors em vaig recordar del dibuix d’aquella enganxina que m’havia regalat la meva germana i que era d’un noi que tot content s’enduia en un cistell una estrella que acabava de pescar i a sota com una punxada al cor hi deia una pregunta “La deixaries anar”?. I jo guardava aquesta enganxina dins d’un llibre que no obria mai perquè tampoc mai volia haver de respondre aquesta pregunta i em semblava que si l’amagava, doncs no ho hauria de fer.

Em vaig tornar a mirar l’estrella de la mà i em vaig adonar que la pregunta havia sortit del seu amagatall i m’havia enxampat. "La deixaries anar"? I jo, palplantada a la barca amb l’estrella a la mà i la pregunta al cap, no sabia què fer.
I a poc a poc sense que jo me’n adonés s’havia començat a fer un foradet al palmell i s’anava omplint de llum d’estrella. El forat s’anava fent més gran i jo cada cop era menys jo i cada cop era més de llum fins que al final vaig ser tota com una claror resplandent d’estrella i ja no es veia què era estrella i què era jo.

Vaig tornar a casa i vaig buscar l’enganxina del nen que havia pescat l’estrella però dins el llibre on l’havia desat ja no hi era. Totes les lletres d’quella pàgina s’havien tornat com de purpurina i la pregunta havia desaparegut. I vaig pensar que aquella pregunta que mai havia volgut ni mirar, i tantes altres, no eren preguntes de contestar sino de desfer i disoldre. Com un terrós de sucre dins una tassa de cafè calentó, que tot d’una ja no hi és i el cafè es torna dolç.

Roser 

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Estrella