“Si la vida l’havia de viure sense ell és veia totalment incapaç de trobar-hi cap sentit. Feia massa temps que tot havia deixat de tenir-ne, de sentit. Si la vida, com deien, té el sentit que li vulguis donar, ella no n’hi volia donar cap. No sabia quin. No en trobava cap que de debó li dones les ganes d’aixecar-se cada mati. L’únic sentit l’havia trobat en ell. En tenia una dependència absoluta i estranya. Estranya perquè d’hores amb ell en vivia ben poques. I de coses sense ell en feia moltes. Però era la il.lusió de que ell fos a la seva vida. De fet si exceptuava l’hora —-dues hores, les setmanes que hi havia més sort— que a tot estirar passaven junts cada set dies … si exceptuava el correu gairebé diari de moltes linies ella i de poques ell… Tot i així vivia amb la sensació que ell era permanentment a la seva vida. I això era l’únic que li donava alguna il.lusió per continuar endavant, encara que fos sola, fent coses sola, encara que fos acompanyada d’altres. Però sola, sola amb la seva il·lusió.
I ara, passats els anys de joventud i primera maduresa, no sabia trobar gaires ganes de res. Tampoc s’hi esforçava. No veia bellesa enlloc. Li donava la sensació que el món s’havia tornat boig. A casa, merda. A l’escola merda. Al twuiter, al món, al mon del twitter, al twitter del món, merda al quadrat. Li era ben igual si vivia en un estat independent o reprimit, si a aquell pobra nen l’havia mort la seva mare o la seva madrastre o el pare que el va parir. Si al seus fills els anaven bé les coses o no, si avui era dimarts o dimecres. Havia caigut de sobte en un buit existencial en que tant li feia tot. Havia anestessiat la capacitat de sentir. Ja ho havia fet feia molts anys. I havia sigut ell qui li havia despertat aquella capacitat de sentir com qui desperta una fera llargament tancada i que quan surt s’ho vol menjar tot. Ara pensar en la seva absència definitiva la tornava a aquell estat letàrgic d’on ja no en sortiria més.
Volia dormir. Dormir i no despertar-se més. Ni tant sols tenia ganes de morir-se o matar-se. No. Només de dormir i de no fer res. Ben res.
I no se’n sentia culpable. En el fons no. L’única culpabilitat li venia d’aquella veu de “Pepito Grillo” que li havien gravat a foc des de petita i tenia el mal costum de dir-li com havia de ser una “bona persona”. Però de fet ja feia una mica d’anys que se’n fotia d’aquesta veu. I com pitjor estava més se li’n fotia. Tot i així era una rum-rum de fons constant: això no està bé. Però havia anat deixant, o així s’ho pensava, que li entrés per una orella i li sortís per l’altre.
Com collons pots viure si no trobes un perquè? El “sensesentit”, aquella paraula que s’havia inventat l’Eva Piquer i que ara li esqueia com anell al dit.
És que no volia fer res. Res de res. Ni per ella ni per ningú. Però no era ser mala persona això? Aix, la veu de Pepito Grillo, encara feia de les seves…
Després de tantes hores seguides de plorar havia acabat les llàgrimes. L’únic que li calia, ara, era matar en Pepito Grillo primer de tot i després … deixar-se anar i passar de tot i de tothom. Morfina de per vida.”
Una amiga hi va posar els sentiments i jo hi vaig posar les paraules. De totes maneres no seria capaç de posar paraules a coses que d’una manera o altra, algunes vegades, em ressonen ben endins.
