Ritual fallit

Recitaré de l’inrevés l’antic conjur dels amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren …

Portaré l’armadura posada i no pas per protegir-me de l’exterior sinó per impedir que l’exercit de sentiments que custodien per dins la meva ànima surtin talment un ramat de cavalls sense control i en l’últim moment em privin de guanyar la darrera batalla.

No sé pas d’on m’ha vingut que amb aquest ritual deixaré d’estimar-te. Menteixo. Deixar d’estimar-te mai. Deixaré de voler-te i d’enaigar-me de tu fins més enllà d’on pot suportar la dignitat humana. Que fa temps que no sóc jo. Que m’he perdut en el deliri de voler-me teva i res més. I no vull ser de ningú. Tan sols meva.

Però jo hi confio, en el ritual. Com, si no és desdibuixant amb cura tots i cadascun dels revolts del gest traçat, que em podré desfer d’aquell moment que em va lligar per sempre a tu, fa tant de temps?

Recitaré a l’inrevés l’antic conjur d’amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren … De sobte me n’adono: ailàs! El tren resta aturat per sempre a l’antiga estació de Rodalies d’ençà d’aquell maig plujós en què vas arribar i no puc fer-lo fer anar de recules. El temps no es pot desfer. El ritual, a mitges, perd tota validesa. I jo, a l’andana perduda dels anys, continuo volent-te.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: armadura
Minicrida opcional: Que algú faci un conjur

Innocència

Vaig obrir la porta de la botiga com si fos a punt de fer o una malifeta molt grossa o una cosa de molt valents, encara no ho sé. Quan la campaneta de la porta va fer dring-dring, totes aquelles senyores fent xivarri i parlant tan fort varen callar i em varen mirar. La mare m’havia dit mil vegades que es diu bon dia quan entres a comprar però a mi les paraules no em sortien de la boca. A totes elles els devia fer molta gràcia que jo, tan petita, anés a comprar tota sola i em deien coses així com mira quina nena més maca, mira quina nina més trempada, i jo hauria sortit corrents per la porta si m’hi hagués atrevit.

La senyora Paquita em va demanar què vols maca, i em vaig embolicar i li vaig dir amb veu fluixeta que volia 200 grams de llet i mig litre de formatge. Les senyores es van posar a riure i jo, llavors, l’únic que volia era tornar-me tan petita com un cigronet d’aquells del sac que hi havia al costat de la finestra.

I sentia que les galtes em cremaven de tan vermelles com les devia tenir.

Quan vaig arribar a casa i la mare em va demanar que com havia anat, jo li vaig dir que molt bé. Ella em va mirar i va fer un somriure i em va picar l’ullet; crec que estava orgullosa de mi.

Li vaig donar la llet i el formatge i els diners que m’havia donat per pagar. I de cop es va posar a riure fort i jo no sabia per què. I doncs, va dir mentre no parava de riure, potser t’hauré d’enviar a comprar més sovint que encara hi guanyarem diners.

Amb la pressa per marxar, m’havia descuidat de pagar…

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: vermell
Minicrida opcional: Que en algun moment hi hagi un gran xivarri

Quatre de set

Dilluns

En Jan abaixa els ulls i es fa el distret amb l’oli d’amanir. Ella se’l mira de cua d’ull amb la frustració i la tristesa arrapada al fons del què en queda d’aquella mirada espurnejant de fa tants anys. Donaria per ella la vida però és incapaç de fer-li ni un petó. Fa temps que el gel de sota els llençols li crema més que el foc.

Dimarts

En Joanet s’esmuny per la porta del darrere, vigilant a un costat i l’altre per no ser vist. Hi ha felicitats que tenen el preu del secret i la transgressió de tota norma i permís. Llençols amarats d’amor i de desig i regust agredolç de les coses prohibides que mai seran del tot. 

Dimecres 

En Juan es treu a poc a poc els texans i els canvia per les mitges de seda. Carmí als llavis i farcit de buata sota un sostenidor de puntes amb olor de perfum de roses.

Pel fil musical del meublé sona Juana la Loca del Sabina 

Dijous

En Nitu s’estira al divan de la consulta i tanca els ulls. Ella puja les ulleres que insisteixen a caure pel tobogan del nas i amb paciència infinita, la veu dolça i mil manyagues a fons perdut li amoroseix tantes ferides que li sagnen des d’un temps tan llunyà que ni en recorda l’inici.

Quatre de cada set vespres en Joan s’asseu a la barra i ofega el gat dins una copa de güiski mentre sona:

“Mil caricias pa decirte 

Que siete vidas tiene un gato 

Seis vidas ya he quemado 

I esta última la quiero vivir a tu lado. Oh, oh, oh,”

Pensa que encara n’hi queden dues per decidir al costat de qui voldrà viure la darrera.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: permís