Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR

El tresor

Diuen que al mig del no-res hi havia una altíssima i inexpugnable muralla de manufactura quadrada, i sense ni una sola porta d’entrada ni de sortida.

Diuen que era allà des de temps immemorials i que tothom donava per fet que dins s’hi amagava el més valuós de tots els tresors.

Però els habitants d’aquella contrada eren poc ambiciosos i en tenien prou de saber que gaudien del privilegi de custodiar tan gran riquesa.

Un dia va arribar un foraster de terres llunyanes i no se’n sabé avenir de la manca d’ambició de la gent d’aquelles terres. Comença a preguntar i preguntar però tothom només li deia que era un tresor com mai n’hi havia hagut cap sobre la capa de la terra.

A poc a poc les nits se li feren insomnes i no podia suportar la idea de no saber; imaginava grans quantitats d’or, muntanyes de pedres precioses, peces de manufactura d’un valor incalculable…

Finalment una nit de lluna nova, a recés de qualsevol mirada indiscreta i mentre tots els vilatans dormien prengué el més gran dels martells que va trobar i amb la demència de l’obsessió va començar a donar cops a tort i a dret per derruir la muralla. Inexplicablement aquesta era tan fràgil, que en fer-se de dia havia aconseguit enderrocar tots i cadascun dels carreus.

Quan el sol despuntà el foraster mirà i remirà tot buscant el fruit dels seus esforços però l’únic que veié fou una petita margaridoia que floria orgullosament i fiera enmig d’un camp de gram.

Diuen que en la seva follia el foraster va desaparèixer de cop i no va tornar mai més.

De vegades penso i somio en la flor i els vilatans i tinc somnis estranys i contradictoris:

Que n’haurà sigut dels vilatans i del seu somni? Algun d’ells continuarà cuidant la flor com el més preuat tresor? Serà feliç en el seu nou espai de llibertat? Haurà fins i tot sobreviscut?

I de vegades fa sol i imagino un camp verd farcit de margaridoies juganeres que juguen a cuit i a amagar amb les papallones.

Altres dies somio un terra erma amb quatre espines i males herbes esperant que algun constructor sense escrúpols faci especulació immobiliària amb pisos de fireta, damunt del lloc on fa molt temps hi va créixer la il·lusió.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muralla
Minicrida: que un personatge desaparegui de sobte en el no-res  

Cafè pendent

Avui ens hem trobat pel carrer i com cada vegada que l’atzar ens convoca, des de fa més de vint anys, després de xerrar un moment hem acabat dient que sí, que hem de quedar per fer un cafè. Que el tenim pendent de fa molt temps i que d’aquesta no passa. I hem rigut, d’aquell riure cap enfora que vol disfressar totes les penes de cap endins, com si ens fes d’escut o de closca de tortuga on aixoplugar els temors.

Valga’m déu que és tard! I hem marxat delerosos tots dos d’acomiadar-nos abans que aquest cafè es materialitzés en una hora i un lloc. Com si ens fes por el regust amarg que podria deixar-nos malgrat el sucre afegit —jo de canya, i tu? O descobrir-nos l’addicció a la cigarreta que en ve tot darrere —recordes quan ens vam jurar no caure mai a les xarxes malèvoles i alienadores del tabac? O enamorar-nos a destemps del gest subtil de remenar amb la cullereta a poc a poc mentre a l’escuma s’hi va formant una espiral que engoleix aquell pensament que ha caigut dins —de qui dels dos deu ser aquest pensament? O cremar-nos la llengua amb la pressa de veure’ns la tassa bullint d’un glop i sortir corrents —en el mateix sentit o sentits contraris?

Que en diem cafè però que en realitat, el que tenim pendent, tu ho saps i jo també, és un somni d’amor des de fa gairebé un quart de segle.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tortuga