Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
“Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!

Una veu suau, com de seda.
“Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!

I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada
.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda

Donar-hi voltes

06, 68, 88, X, 98

Trobi X en la següent sèrie numèrica.

Era una instrucció clara i precisa. Feia hores que s’hi barallava però no hi havia maneres. Havia fet mil provatures sumant, restant, multiplicant i dividint. Fins i tot havia provat amb la combinació de dues o tres operacions. La X era una incògnita impossible. A fer punyetes el pensament lateral, el profe d’arts creatives i la mare que els va parir.

Deixà les cabòries i va marxar a treballar. Avui tenia una festa d’aniversari. Fer de pallasso mim no era la feina de la seva vida però hi tenia traça i l’ajudava a pagar el lloguer del pis compartit a Barcelona amb altres estudiants de l’institut del teatre.

Va tocar el timbre de la casa. Era una casa de gent molt benestant. Va sortir a obrir una dona del servei amb una còfia i una bata blanca. El va fer passar a una saleta decorada amb un estil peculiar entre surrealista i naïf, perquè es pogués canviar.

Va obrir la motxilla i es va posar una malla negra. Dins l’impressionant ram de roses vermelles que havia d’oferir a l’homenatjada, va amagar-hi amb tota cura una bomba de confeti. El número del confeti era la cirereta de l’espectacle. Un èxit assegurat.

S’apropà al mirall de la paret per pintar-se la cara. Uns llavis ben vermells ressaltats en un rostre completament blanc. De sobte s’adonà del reflex del rellotge al mirall. El cor li feu un salt. Ja eren les set? Es girà de cop! El rellotge de la paret marcava les cinc. Uf! Quin ensurt!

De sobte notà com alguna cosa feia clic i amb una clarividència extraordinària li aparegué la maleïda sèrie numèrica. Havia trobat la solució. Ara entenia el profe quan els repetia amb un somriure murri que si la solució se’ls resistia no paressin de donar-hi voltes.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: instrucció
Escriure amb la vista

Desconnexió

D'ençà que n’havia fet 55 em sentia estranyament trist i desanimat. I jo, que sempre havia sigut una persona vital i optimista, no me’n sabia avenir. Amb les mans a les butxaques i el cap cot vaig anar a raure a la barraqueta que en Ciso tenia a la platja.

—Collons Martí! Quina cara que fots! Sembles ànima en pena— m’etzibà només de veure’m.

—Ciso, no sé pas quina una me’n passa, des que he estrenat al “sing sing” no aixeco cap.

—Cagum l’olla!.. Pot pas ser això.

En Ciso em mirava amb aquells ulls blau-aigualit emmarcats per mil arrugues que solcaven el seu rostre. Aquells ulls que et sabien el pensament abans i tot que tu mateix. Si haguérem sigut en una altra època de ben segur que tothom l’hauria pres per un bruixot.

—Vols posar-hi remei?

—Per xò he vingut Ciso, per xò he vingut

Em va fer seure en una vella gandula de fusta i amb un tros de drap em va fer tapar els ulls i m’acostà un flascó als narius.

—Flaire!

—Hòstia Ciso …

—Que flairis, collons!

Vaig aspirar fort. Una olor dolça de cirera em transportà, com en un viatge llampec pel túnel del temps, al dia del meu 5è aniversari, a casa dels avis. Vaig veure la vella taula de fusta parada al jardí i al bell mig un pastís gegant de piruletes vermelles. Era un record que havia quedat soterrat en el fons de la memòria i que ara, de sobte eixia amb una claredat absoluta. Tornava a ser aquell nen feliç que extasiat per la vida sense encara a penes estrenar, dalt d’una cadira i amb els ulls tancats, pensava un desig abans de bufar les espelmes. Vull ser un nen per sempre! Vaig bufar i milers de bocinets de llum sortits de les espelmes em varen esquitxar el jersei. I em vaig posar a riure.

En Ciso em va deslligar el drap dels ulls

Em sentia insòlitament content. Com si de cop hagués recuperat alguna cosa perduda

—I doncs Ciso, què has fotut?

—Redéu, Martí!, que de vegades se’ns desconnecta algún cable i cal tornar-lo a connectar.

Content com unes pasqües vaig tornar cap a casa. Abans però, vaig fer cap a la botiga de llaminadures de vora l’escola i em vaig proveir d’un bon grapat de piruletes vermelles iguals que les de quan era petit.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: piruleta
Escriure amb l'olfacte