Altres dimensions

Després d’una inacabable bateria de preguntes d’un test d’aquells que no s’acaben mai, el psiquiatra em va diagnosticar un important complex d’inferioritat. Com a remei, donada la magnitud de la inferioritat, em va receptar d’anar a viure una bona temporada a Liliput. Considerant que entre  la mida d’un liliputenc i la meva hi ha una diferència més que considerable, va decidir que només pel fet de viure allà, el meu inconscient quedaria del tot reprogramat  per la resta de la meva vida.

Tota la meva joventut me la vaig passar entaforada entre els llibres d’Enid Blyton, i els grans clàssics no tenien per a mi més interès que un documental de TV3 pels seguidors de Gran Hermano, amb tots els meus respectes per l’Enid Blayton a qui tinc en profunda estima. Així doncs, el primer que vaig haver de fer va ser localitzar el parador d’aquest remot país. Una vegada assabentada d’això i de com arribar-hi, en un tres i no res vaig desembarcar a les seves costes disposada a curar per sempre més l’arrel de tots els meus mals.

Després de viure prop d’un any entre aquells éssers minúsculs i refotudament bel·licosos vaig tornar al psicòleg més contenta que un gínjol. No sé si el meu complex d’inferioritat havia desaparegut però, delerosa de noves aventures, estava del tot  decidida a repetir el test i a fer que aquesta vegada em sortís un desmesurat complex de superioritat. A Liliput m’havien parlat d’un país anomenat Brobdingnan i ara que havia descobert com n’era d’apassionant viatjar a altres dimensions em moria de ganes d'una nova prescripció.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: llibre
Minicrida opcional : que la història passi a Liliput o a Brobdingnan (Els viatges de Gulliver)

Palau de vidre

Tancava els ulls i ja era dins. Els tornava a obrir i ja n’era fora. Hi tenia tanta traça a tancar els ulls que si sumava les hores i les dividia per 365 m’adonava que m’havia passat més de les tres quartes parts dels anys de la meva vida dins aquell palau de vidre que era alhora el meu refugi i la meva presó.

Me n’hi anava quan de petita els sorolls m’espantaven, quan, una mica més gran, massa bellesa m’emocionava, quan la mare marxava, quan el pare em renyava, quan em vaig enamorar per primera vegada … i per segona, quan van néixer els meus fills i em vaig veure desbordada per tant d’estimar ….En resum, m’hi hauríeu trobat quan era massa feliç o massa desgraciada o massa de res. I això era gairebé el mateix que dir sempre perquè per a mi, viure no havia estat mai un fet neutre, dòcil o tranquil; sempre havia estat un esdeveniment impetuós i passional, per a bo o per a dolent. I suportar l’estrés de tanta emoció era impossible. Per això, per sobreviure, de ben petita vaig construir-me aquell palau de vidre on els sorolls s’esmorteien, la bellesa es fonia, els sentiments es marcien i les emocions desapareixien. I la vida de debò quedava a fora. O és el que jo creia, perquè el dia en què el palau va esclatar en mil bocins talment una olla a pressió amb la vàlvula de seguretat embossada, em vaig adonar que res s’esmorteia, es marcia ni molt menys desapareixia sinó que simplement quedava suspès en l’aire que s’anava tornant més i més dens fins a esdevenir una mena de vapor asfixiant i perillós.

I després d’aquell big-bang del meu univers, tots els sentiments, emocions, pors, alegries i tristeses varen quedar alliberades. I jo les vaig abraçar amb avidesa i les vaig estimar i les vaig respirar i les vaig patir fins a no poder més. I quan no vaig poder més vaig tancar els ulls i vaig construir un nou palau.

Potser amb els anys he après a no tancar els ulls amb tanta facilitat, però aquest o un nou palau de vidre, refugi i presó, l’imagino dempeus per sempre més. La vida, per a mi, continua essent massa de tot. 

Roser

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: palau
Minicrida opcional : el protagonista està atrapat en un lloc del qual no pot sortir

Ales i cadenes

Fantasma del meu cor,

No és fàcil de comunicar el que estic a punt de dir-te. He triat com a mitjà de comunicació el correu electrònic, per no haver de passar per l’incòmode situació de trobar-nos cara a cara. Fa massa temps que estem junts i no sé si en el cas que aquest darrer encontre tingués lloc, a l’últim moment no em faria enrere.

Ras i curt: aquesta és una notificació d’acomiadament.

Ja no em puc permetre per més temps els teus serveis. Els meus ingressos emocionals, estan pràcticament a la ruïna. Sé que durant tots aquests anys m’has servit amb una fidelitat difícil d’igualar. Però tanta fidelitat, t’ho confesso, al final ha acabat per fer-se’m tan ofegosa que a voltes m’he hagut d’esmunyir d’esquitllentes per tal de poder fer allò que em venia de gust i que tu sempre m’hauries impedit, d’una manera o altra, realitzar. Sóc conscient que aquesta mena de “trapelleries” a la teva esquena són les que m’han dut a la fallida, però… mai de mai m’havia sentit tant viva. I és que que viure acompanyada de tu, per definició, fa més pudor de mort que de vida.

Sé que consideraràs aquest acomiadament del tot improcedent. I que, de ben segur, em portaràs a judici, no sense haver intentat abans d’estovar la meva consciencia recordant-me a tort i a dret la teva absoluta fidelitat i atemorint-me amb un “sense mi, no seràs res”. N’estic segura. Però espero guanyar el judici amb un bon advocat d’ofici ja que els de pagament no me’ls puc permetre.

Amb tot et vull agrair tants anys de lleialtat, i l’esforç titànic que has fet per protegir-me. Però ara toca retallar despeses i eliminar tot allò prescindible i que fa pujar massa la factura de la meva vida; no vull acabar els meus darrers anys de pidolaire i, a sobre, haver de pidolar per tots dos.

A partir d’ara em proposo desplegar les meves ales resclosides de tants anys i buscar-me la vida per mi mateixa. Ales i cadenes mai han fet bona parella; llàstima haver-me’n adonat tan tard, i haver hagut d’arribar a la bancarrota per donar el pas.

Agraïda pels teus serveis,

La fada.


www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria:cor
Minicrida opcional : que al text hi aparegui un fantasma

Llumí

I tot plegat va ser ser culpa d’aquell llumí. O més que culpa, conseqüència, perquè després del que es va esdevenir vaig deixar de creure en les culpes. Només conseqüències de causes que inconscientment provoquem. Només.
Un llumí de res que sense pensar vaig encendre i que casualment va caure sense apagar-se del tot damunt d’aquell paper de diari rebregat darrere el sofà. I què m’anava a imaginar jo que aquell foc prengués tant ràpid! Jo que, mai de mai aconseguia d’encendre el foc a terra sinó era a base d’estona i de perdre-hi la paciència i de vegades ni així. Doncs aquest foc del llumí es va propagar amb una rapidesa insospitada. Del paper al sofà, del sofà a l’armari, de l’armari al parquet i del parquet es va enfilar per les parets i pels bastiments de les portes. Tot s’anava encenent: les cadires del menjador, els quadres de la paret, les cortines vermelles, tots els llibres de la llibreria, la fotografia emmarcada del dia del casament, el penja-robes i aquell barret de palla que era allà de ves a saber quan….. El foc arrasava amb força tot el que trobava, amb un desig voraç i imparable Tot anava tan ràpid que em vaig quedar allà com hipnotitzada per tota aquella força, contemplant aquell espectacle que moments abans no hauria pogut ni imaginar. No podia pensar. No podia fer. Em sentia part d’aquella energia i aquella força. Com si tota jo fos de foc Sentia que el foc em volia consumir i alhora mai m’havia sentit tan plena de vida.

Al final vaig caure desmaiada; algú devia avisar els bombers. Em vaig despertar a fora al carrer, en una llitera del SEM. No m’havia passat res i m’havia passat tot. Havia conservat la vida però vaig haver de començar-la de cap i de nou. No em vaig poder tornar a permetre cap casa amb llar de foc. Un pis petit en un barri senzill i ensopit i amb una capsa de llumins sobre la tauleta de nit, per si de cas. Mai més m’he pogut treure del cap aquell espectacle hipnotitzador de foc i flames que m’ho va arrabassar tot i, per uns instants, m’ho va donar tot.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: foc
Minicrida opcional : escrit en primera persona