J.F. havia provocat la mort del rei. No era pas poca cosa. No l’havia mort directament. Com sempre, ho havia planificat tot amb una meticulositat absoluta. Per a no aixecar sospites, havia mort la reina, ja malaltissa en els seus últims temps. El rei havia mort pres de la seva desesperada soledat poc després del funeral de la seva inseparable companya; sol i abandonat de tothom.
Hi estava avesat a matar. N’era tot un especialista. Hi trobava un plaer difícil de definir. En aquests moments de la seva vida aquesta mena de missions era l’únic que li donava la força per continuar endavant.
P.K. havia aconseguit aquell dia pispar 3.000 euros al banc sense que l’enxampessin. Encara no ho havien fet mai. El truc consistia a actuar amb agilitat i no sostreure quantitats massa elevades i que poguessin aixecar sospites. Sempre li havien agradat els diners. Havien sigut la seva debilitat. Durant un temps es va dedicar a l’especulació immobiliària. Havia fet diners i, tot s’ha de dir, també s,havia arruïnat diverses vegades perdent la son i les nits. Fins que va decidir que, tot i continuant amb la tapadora del negoci immobiliari, seria més segur i sobretot més emocionant, transgredir la norma d’una manera més transparent que l’especulació. Sostreure quatre duros a la banca amb la incertesa que suposava el risc de ser atrapat “in fraganti.” li feia pujar l’adrenalina fins a límits que ja no recordava.
Z.J. també havia tingut sort i l’havia encertat com sempre. Gaudia cada dia amb la missió encomanada. Li agradava escrutar la mirada de l’enemic, copsar aquell petit tic que el delatava, trobar un sentit a aquella manera especial de moure les celles. Encertava sempre les intencions alienes d’una hora lluny. Era un artista interpretant el llenguatge no verbal. Ningú aconseguia fotre’l. Per això, se sabia el millor i els altres el temien.
Cada vespre es trobaven tots tres i s’explicaven l’emocionant vida que omplia el seu dia a dia. S’autoanomenaven “Els àngels de Charlie”, tot i que en Charlie no l’havien vist mai i l’únic que tenien d’àngels era la curta distància temporal que els separava del cel. En Joan Font, en Pere Casals i en Zedebeu Jonqueres vivien des de feia temps a la residencia d’avis. Jugar als escacs, al monopoli i a la botifarra era tota la seva vida.
Roser
Hi estava avesat a matar. N’era tot un especialista. Hi trobava un plaer difícil de definir. En aquests moments de la seva vida aquesta mena de missions era l’únic que li donava la força per continuar endavant.
P.K. havia aconseguit aquell dia pispar 3.000 euros al banc sense que l’enxampessin. Encara no ho havien fet mai. El truc consistia a actuar amb agilitat i no sostreure quantitats massa elevades i que poguessin aixecar sospites. Sempre li havien agradat els diners. Havien sigut la seva debilitat. Durant un temps es va dedicar a l’especulació immobiliària. Havia fet diners i, tot s’ha de dir, també s,havia arruïnat diverses vegades perdent la son i les nits. Fins que va decidir que, tot i continuant amb la tapadora del negoci immobiliari, seria més segur i sobretot més emocionant, transgredir la norma d’una manera més transparent que l’especulació. Sostreure quatre duros a la banca amb la incertesa que suposava el risc de ser atrapat “in fraganti.” li feia pujar l’adrenalina fins a límits que ja no recordava.
Z.J. també havia tingut sort i l’havia encertat com sempre. Gaudia cada dia amb la missió encomanada. Li agradava escrutar la mirada de l’enemic, copsar aquell petit tic que el delatava, trobar un sentit a aquella manera especial de moure les celles. Encertava sempre les intencions alienes d’una hora lluny. Era un artista interpretant el llenguatge no verbal. Ningú aconseguia fotre’l. Per això, se sabia el millor i els altres el temien.
Cada vespre es trobaven tots tres i s’explicaven l’emocionant vida que omplia el seu dia a dia. S’autoanomenaven “Els àngels de Charlie”, tot i que en Charlie no l’havien vist mai i l’únic que tenien d’àngels era la curta distància temporal que els separava del cel. En Joan Font, en Pere Casals i en Zedebeu Jonqueres vivien des de feia temps a la residencia d’avis. Jugar als escacs, al monopoli i a la botifarra era tota la seva vida.
Roser
www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: funeral
Minicrida opcional : que en el text apareguin 3000 euros
Paraula obligatòria: funeral
Minicrida opcional : que en el text apareguin 3000 euros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada