La senyoreta em té mania. Ja fa temps que ho sospitava però avui ho sé
de segur. L’altre dia em va dir que jo li havia gastat tot el sac de
paciència. No sé què volia dir però penso que res de bo. I és que vol
que faci coses que no tenen ni cap ni peus! Es planta davant la pissarra
digital i amb el seu dit llarg i arrugat comença a dibuixar rodonetes
amb una mena de cua al darrera com si fossin ratolins, tot cridant: :
aaaaaaaaaaah! com si fos ella que n’hagués vist un, de ratolí. Després
em fa cridar a mi, però ella no sap que a mi els ratolins no me’n fan
gens de por. I que no penso cridar ni una mica. També dibuixa culs de
porquet, amb una cua ben refistolada cap amunt i llavors crida oooooh!
com si se sorprengués del seu propi dibuix. I vol que jo també. Però jo,
els culs de porquet, no els trobo gens emocionants. També de vegades
dibuixa muntanyes i llavors fa un so com de vaca enfadada que jo no vull
repetir de cap manera, perquè no tinc cap ganes de passar vergonya. Diu
que això -o sigui, fer sorollets de por, de sorpresa, de vaca o de ves
a saber què quan veus un dibuix- és llegir i que és molt important
però jo ho trobo completament ridícul.
A mi m’agrada més anar a casa
del veí que és dibuixant. De vegades li demano que em dibuixi coses
només per a mi. Ahir li vaig demanar que em dibuixés un molí i m’en va
fer un de molt senzill però que em va agradar molt: X. Després li vaig
dir que em dibuixés la lluna i també ho va fer molt bé: va dibuixar una
cosa així: C. I una muntanya: M. I una casa: A. I un martell: T.
Aquest
matí la senyoreta m’ha dit que escrigués “la lluna i el molí a la
muntanya”. Jo tot orgullós he escrit CXM. Però la senyoreta s’ha
començat a posar nerviosa i ha anat a buscar una altra senyoreta i li ha
dit no sé què de derivar-me a l’especialista. Per la cara que feien
totes dues deu ser una cosa ben dolenta. Estic segur que és la seva
venjança per haver-li acabat el sac de paciència, tanta és la mania que
em té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada