Rebel·lia

Quan fa 70 anys els pares em van “tenir” van donar a aquesta paraula el seu ple sentit i es van disposar a moldejar-me al seu gust i conveniència talment un ninot de plastilina. Però jo vaig heretar la genètica rebel del besavi i ben aviat vaig aprendre l’art de fer exactament l’inrevés del que volien. Això sí, sense trair mai els meus principis, un del quals era no dir mentides encara que això no fos exactament dir tota la veritat.

Tan magres les havia passades el pare al front que rebutjava sense miraments tot objecte, acte o professió que fes pudor de militar. Sempre m’havia dit que si mai em feia soldat, policia o guardia civil em desheretaria directament treient-me fins i tot el dret a la legítima.

Així doncs, en fer 18 anys, vaig pujar al tren per desprès embarcar-me en vaixell cap a altres terres. Una vegada arribat a destí i havent acomplert el meu venjatiu propòsit, els vaig escriure una carta breu.

Estimats pares,
M’he fet soldat. El fusell entre les mans em proporciona un plaer indescriptible. Contínuament estic en el punt de mira de l’enemic però...com me’n sento d’orgullós de protegir la monarquia d’aquest país ara tan meu!
Una abraçada,

El daltabaix a casa va ser descomunal. Em van desheretar, van despenjar de la paret la meva foto del dia de la comunió i cara als veïns van inventar-se una estranya malaltia que m’havia dut lluny de la terra cap a climes mes freds.

Tornat a casa al cap de cinc anys i quedat clar que meva vida era meva i ben meva, l’amor paternal es va imposar. Em van tornar a incloure al testament i d’aquell episodi vergonyant de la història familiar no se’n va tornar a parlar mai mes.

Avui la meva neta de dotze anys, remenant entre llibres vells, ha trobat la carta que fa més de 50 anys vaig enviar casa. .
-Avi, - m’ha dit estupefacte- tu, soldat? Tu, que ets més pacifista que Gandhi?

Dissimulant un somriure he anat a buscar una foto secreta que guardava com un tresor. Era un canvi de guàrdia davant del palau de Buckingham.
-Veus aquest soldat de vermell amb aquest barret tan alt i un posat tan seriós? Soc jo. Sempre érem al punt de mira de les maquines de retratar dels turistes.

-Ets un murri!
-Ja ho sé ;)

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: vaixell
Minicrida opcional : que en el protagonista sigui un soldat

Els àngels de Charlie

J.F. havia provocat la mort del rei. No era pas poca cosa. No l’havia mort directament. Com sempre, ho havia planificat tot amb una meticulositat absoluta. Per a no aixecar sospites, havia mort la reina, ja malaltissa en els seus últims temps. El rei havia mort pres de la seva desesperada soledat poc després del funeral de la seva inseparable companya; sol i abandonat de tothom.
Hi estava avesat a matar. N’era tot un especialista. Hi trobava un plaer difícil de definir. En aquests moments de la seva vida aquesta mena de missions era l’únic que li donava la força per continuar endavant.

P.K. havia aconseguit aquell dia pispar 3.000 euros al banc sense que l’enxampessin. Encara no ho havien fet mai. El truc consistia a actuar amb agilitat i no sostreure quantitats massa elevades i que poguessin aixecar sospites. Sempre li havien agradat els diners. Havien sigut la seva debilitat. Durant un temps es va dedicar a l’especulació immobiliària. Havia fet diners i, tot s’ha de dir, també s,havia arruïnat diverses vegades perdent la son i les nits. Fins que va decidir que, tot i continuant amb la tapadora del negoci immobiliari, seria més segur i sobretot més emocionant, transgredir la norma d’una manera més transparent que l’especulació. Sostreure quatre duros a la banca amb la incertesa que suposava el risc de ser atrapat “in fraganti.” li feia pujar l’adrenalina fins a límits que ja no recordava.

Z.J. també havia tingut sort i l’havia encertat com sempre. Gaudia cada dia amb la missió encomanada. Li agradava escrutar la mirada de l’enemic, copsar aquell petit tic que el delatava, trobar un sentit a aquella manera especial de moure les celles. Encertava sempre les intencions alienes d’una hora lluny. Era un artista interpretant el llenguatge no verbal. Ningú aconseguia fotre’l. Per això, se sabia el millor i els altres el temien.

Cada vespre es trobaven tots tres i s’explicaven l’emocionant vida que omplia el seu dia a dia. S’autoanomenaven “Els àngels de Charlie”, tot i que en Charlie no l’havien vist mai i l’únic que tenien d’àngels era la curta distància temporal que els separava del cel. En Joan Font, en Pere Casals i en Zedebeu Jonqueres vivien des de feia temps a la residencia d’avis. Jugar als escacs, al monopoli i a la botifarra era tota la seva vida.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: funeral
Minicrida opcional : que en el text apareguin 3000 euros

La senyoreta em té mania

La senyoreta em té mania. Ja fa temps que ho sospitava però avui ho sé de segur. L’altre dia em va dir que jo li havia gastat tot el sac de paciència. No sé què volia dir però penso que res de bo. I és que vol que faci coses que no tenen ni cap ni peus! Es planta davant la pissarra digital i amb el seu dit llarg i arrugat comença a dibuixar rodonetes amb una mena de cua al darrera com si fossin ratolins, tot cridant: : aaaaaaaaaaah! com si fos ella que n’hagués vist un, de ratolí. Després em fa cridar a mi, però ella no sap que a mi els ratolins no me’n fan gens de por. I que no penso cridar ni una mica. També dibuixa culs de porquet, amb una cua ben refistolada cap amunt i llavors crida oooooh! com si se sorprengués del seu propi dibuix. I vol que jo també. Però jo, els culs de porquet, no els trobo gens emocionants. També de vegades dibuixa muntanyes i llavors fa un so com de vaca enfadada que jo no vull repetir de cap manera, perquè no tinc cap ganes de passar vergonya. Diu que això -o sigui, fer sorollets de por, de sorpresa, de vaca o de ves a saber què quan veus un dibuix- és llegir i que és molt important però jo ho trobo completament ridícul.

A mi m’agrada més anar a casa del veí que és dibuixant. De vegades li demano que em dibuixi coses només per a mi. Ahir li vaig demanar que em dibuixés un molí i m’en va fer un de molt senzill però que em va agradar molt: X. Després li vaig dir que em dibuixés la lluna i també ho va fer molt bé: va dibuixar una cosa així: C. I una muntanya: M. I una casa: A. I un martell: T.

Aquest matí la senyoreta m’ha dit que escrigués “la lluna i el molí a la muntanya”. Jo tot orgullós he escrit CXM. Però la senyoreta s’ha començat a posar nerviosa i ha anat a buscar una altra senyoreta i li ha dit no sé què de derivar-me a l’especialista. Per la cara que feien totes dues deu ser una cosa ben dolenta. Estic segur que és la seva venjança per haver-li acabat el sac de paciència, tanta és la mania que em té.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria:molí

Save de last dance for me

I llavors, sola a casa, vaig rebotir l’espill per terra amb totes les meves forces. Però el terra va quedar ple de trossets que no feien sinó repetir desenes de vegades aquella imatge que tant avorria. Vaig intentar aplegar els mirallets que havien quedat escampats per terra i n’hi havia un munt. Trossos de mirall petits, mitjans i algun tros enorme que em miraven com si s’estessin rient de mi i la meva absurda dèria de fugir de mi mateixa. Cada tros afilat i tallant com una daga acabada d’esmolar m'omplia les mans de regalims de sang. Però poc m’importava; necessitava sentir un dolor físic més potent que aquell que m’esquinçava el cor.

Save de last dance for me. Era la nostra cançó. Aquesta vegada havia confiat; havia confiat amb deliri adolescent que el seu últim ball seria per a mi. Però no: el darrer no hauria estat per a mi. Potser ho havia estat el penúltim. Potser. Però l’últim segur que no.

I mentre anava recollint trossets de l’espill rebotit, els dits i el cor regalimant rajolinets de sang, vaig pensar en les festes d’adolescent en aquell pis buit dels avis d’en Cesc. Aquells diumenges a la tarda en què jo em delia perquè ell em tragués a ballar a la darrera cançó, l’única per la qual abandonava la seva privilegiada posició de discjòquei. I mai no ho va fer. I jo tornava a casa cada diumenge amb el cor encongit i em mirava en aquell mirall de la mare i no m’agradava absolutament res del que hi veia. I llavors ho entenia tot.

I l'“ell” de la meva adolescència i l'“ell” que amb 60 anys m’havia fet rebotir l’espill no eren la mateixa persona, però a mi em semblava que tota la meva vida havia sigut esperar que algú m’estimés prou per guardar el darrer ball per a mi. I això no havia passat ni passaria mai perquè ni jo mateixa havia sigut capaç de guardar-me’l i, ara, fins i tot havia volgut fugir abans que s’acabés la música. Sempre havia tingut l’amarga certesa que el darrer ball, la noia del mirall, no se’l mereixia.

Roser

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: espill
Minicrida opcional : el text ha de passar en un ball