El dia del llençol

Ens fèiem dir les tres mosqueteres. Sempre juntes i inseparables. La novel.la de Dumas no l’havien llegida pas mai, però coneixíem Athos, Aramis, i Porthos per mèrit del nostre estimat profe de literatura i perquè a la tele vèiem “Dartacan i los tres mosqueperros”. Sabiem de l’existència d’en d'Artagnan,que era el més bo dels bons i d’en Richelieu, que era el més dolent dels dolents però a la nostra realitat no hi havia ni l’un ni l’altre. 

I frisàvem per a què hi fossin. Sobretot un d’Artagnan que ens donés aquell punt de picant i aventurer que faltava a la nostra tríada.

Vaig ser jo qui per pura casualitat vaig clissar el candidat en un dinar de pares d’aquells en què el fills també hi érem convidats. A banda de semblar intel.ligent era moreno, alt, i guapo. 

Vaig informar les altre dues i vam dissenyar el pla d’atac per convertir el nostre tercet en quartet. En un temps en què no podíem ni imaginar mòbils ni whatsapps i que en algunes cases, com la de la Judith, no hi havia ni telèfon fixe, l’enginy i la imaginació s’imposaven necessàriament.

El nostre “objectiu” acostumava a passar a una hora indeterminada dels matins del diumenge per davant de ca la Judith. Ella aguaitaria pacientment des el balcó. Quan el veiés venir estendria un immens llençol blanc, senyal inequívoca que jo estaria esperant abocada a la finestra des d’on, a l’altra banda de l’horta de casa, es veia el balcó. Llavors jo telefonaria la Gemma i ens trobaríem totes tres a la plaça. Allà, “casualment” ensopegaríem amb el destinatari de la proposta de ser el nostre d’Artagnan.

No recordo bé la conversa exacte però fet i debatut ens va contestar que ho sentia però que ja tenia un altre trio de "mosquetes" que l’havien convidat abans. A més ell es feia acompanyar sempre de quatre escuders sense els quals no anava enlloc.

Però la nostra ànima lluitadora no va defallir; ens vam proposar pispar el d'Artagnan a aquelles “Richelieus” i de passada incorporar al grup els quatre esbirros que semblaven prou interessants. Vam tenir aventura per temps.

I crec que va ser aquell dia del llençol que vam començar a perdre la placidesa de la infància i ens vam començar a endinsar en el laberíntic món de les emocions adolescents.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Ànima
Minicrida opcional: Que els protagonistes siguin un grup d'amics.

Evidències i paraules

Foc. Palau. Cor. Molí. Espill. Funeral. Llibre. Vaixell. Cigne. Temps. Illa. Llança. Finestra. Casament. Va repassar una a una les paraules escrites en cadascuna d’aquelles targetetes de colors que la Berta li havia lliurat dins d’uns sobrets vermells abans de marxar. A la mà tenia el quinzè sobre a punt d’obrir.

De sobte li vingué al cap la imatge de la Sílvia, la seva dona, i el fill, en Pau. Per primera vegada des del fatídic accident que 15 anys enrere se’ls va endur a tots dos, els va recordar feliços, amb ell dalt del veler.

Va obrir el sobre número quinze i una ganyota d’astorament prengué el seu rostre. Tomahawk. Mai no havia sentit aquella paraula. A què jugava, la Berta?.Ella havia de saber que no en coneixia el significat ! Ella ho sabia tot d’ell!

Pensà en el repte que li havia proposat feia uns mesos. Un veler. 15 setmanes. 15 paraules.15 relats. Sense internet. Només tu -li havia dit. Tu i el mar. Tu i el vaixell. Tu amb tu. I les paraules.

Tornà a repetir a poc a poc “to-ma-ha-wk”. Una ràbia immensa anava creixent dins seu. TOMAHAWK!. Aquella paraula imprevista li enterbolia la travessia que, de sorpresa, li havia retornat unes engrunes de pau. Mentre, els seus dits jugaven nerviosos amb la capseta de fusta on la Berta havia posat els sobres vermells i s’entrebancaven amb el gravat d’un siux brandant la destral de guerra que hi havia a la tapa.
 
Va començar a escriure: "Refotuda paraula “Tomahawck…" i la va entomar amb desesperació contra aquell mot ignorat vomitant en el text tot el dolor i la ràbia acumulats durant 15 anys. Després, el sol es pongué en un mar plàcid i tranquil. I de sobte veié amb total claredat el que fins aquell moment havia sigut incapaç d’entendre: l’amor de la Berta. Aquella dona que li havia fet costat sempre, i que amb aquell joc de les paraules l’havia empès cap a la sortida d’aquell temporal perpetu en que s’havia convertit la seva vida d’ençà de l’accident.

Prengué la tapa de la capseta dels sobres i per la part de dins hi va escriure: T’estimo. Amb aquesta paraula construiria un nou relat quan la setmana vinent arribés a port. Gravat a la fusta, l’indi sioux exhibia la destral de guerra i un somriure sorneguer davant l’evidència tot just descoberta.

Roser

 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Tomahawk

Minicrida opcional :Que la història transcorri en un vaixell.

.

L'únic camí possible

… i llavors, com si em llegís l’ànima, la tia Dolores, que ja no hi tocava gens, va cridar:
—Para ment, xiqueta, ves que un dia no te’n penedeixis d’aquest casament!
I a cada passa cap a l’altar aquell pes al pit que m’asfixiava i no em deixava respirar és feia més insuportable. Tenia ganes de fugir corrents però les cames no em portaven. Què estava fent? Déu meu, què estava fent? M’estava casant amb algú de qui en realitat, ara amb cruesa me n’adonava, no estava enamorada ni m’hi volia casar! Com havia deixat que tot em fugis de les mans d’aquella manera?

La por, fòbia més aviat, de quedar-me com la tieta de la meva amiga de l’ànima, m’havia dut a creure’m enamorada del primer que em va fer una mica de cas.
—Encara no tens xicot, noia? Ai, que no et passi com a mi que m’he quedat per vestir sants!
Aquesta frase de la tieta i en Ramon, aquell primer gran amor que en set anys no em va fer mai cas, varen covar aquella limitadora creença de què a mi no em voldria ningú.

No, no vaig fugir corrents, incapaç de pagar el preu de la incomprensió i la decepció de tots i de la soledat a la que em veuria abocada sens remei.

Tot i aquell atac de lucidesa camí de l’altar, les coses no van anar tan malament amb en Miquel. Diuen en castellà que “el roce hace el cariño” i això és el que va acabar passant. Potser les històries més reeixides són aquelles mancades de grans passions.
Però passats els anys, un dia vaig retrobar en Ramon, i amb ell tot allò que havia enterrat durant tants anys: la passió, l’enamorament, les papallones a la panxa, el que-em moro-si-no-em-truca… Sí, tenia 40 anys i havia retrobat el meu cor perdut d’adolescent.
Per a mi, lleialtat i fidelitat són dos conceptes diferents; vaig continuar lleial al teu pare. Mai sabré què hauria passat si en Ramon m’hagués fet cas 20 anys abans o si hagués dit "no" aquell dia a l’església o si.

Acabo de rebre el teu correu. M’hi anuncies la teva voluntat de casar-te amb en Louis i d’alguna manera em demanes si fas bé. Només et sé dir que un cop feta la tria el camí escollit esdevé l’únic possible i estimable. Viu i sigues feliç.

La mare

Roser

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: casament

Minicrida opcional : Que contingui l'expressió "Para ment que un dia no te'n penedeixis" 

. 

Qui s'ha menjat el meu iogurt?

Vivíem a Girona en un pis d’estudiants. Totes cinc. Apreníem dues carreres alhora, la que els pares ens havien pagat i la més útil: l’art d’espavilar-se lluny de casa.
M’encanten els iogurts i les del pis m’havien tret el malnom de Anna-iogurt per diferenciar-me de l’altra Anna, l’Anna Colomer. Doncs resulta que com cada setmana m’havia endut expressament de Figueres els sis iogurts especials fets a la iogurtera de casa i pobra-de-la-qui-els-toqui perquè eren els “meus” iogurts. I només érem a dimarts i per l’angoixa dels exàmens ja m’havia cruspit cinc dels sis pots que havia dut. I jo que arribo a casa desesperada perquè a banda del desastrós examen de dret civil del mati, a l’hora de dinar m’havia deixat el Manel, amb qui ja es veia que les coses no rutllaven però ves, ara em va agafar per pensar que quina desgràcia més gran haver perdut aquell nòvio d’encara no tres setmanes. Obro la nevera buscant consol en el darrer iogurt i el iogurt no hi era! Me l'havien fotut aquelles males pècores.
Quan varen arribar deixo anar com qui no vol la cosa 

—Algú s’ha menjat el meu iogurt? Aquell que ja estava començat? 

— …...
Silenci absolut. Mirades.
Però allò no quedaria així que per alguna cosa a més addicte als iogurts era una incondicional de Sherlock Holmes.
Al vespre, m’assec emmurriada a la cadira del costat de la finestra.

 —Va dona, que no et ve pas de menjar-te un iogurt ara!. 

—Doncs no -els etzibo- no em ve de menjar-me el iogurt, però aquest no era el iogurt de menjar, era el iogurt de les càndides!
--De les què?
--Res coses meves.
Com qui no vol la cosa vaig deixar la pàgina de l’ordinador oberta. Sabia del cert que correrien com bugaderes xafarderes a veure amb qui xatejava. Al cap de deu minuts la Pili -la mosqueta morta, ves qui ho diria- corria de pressa a vomitar al lavabo. Ja tenia la culpable!!.

Que com ho vaig saber? Esbrina-ho tu mateix, estimat lector, clicant AQUÍ i llegint el que “casualment” vaig deixar obert a l’ordinador.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: finestra

Minicrida opcional : Que respongui a la pregunta: "Qui s'ha menjat el iogurt?"