Adieu, l'Amour, adieu

Ni sé com. Ni ben bé per què. Ni de quina manera. M’he plantat a la biblioteca de l’ancienne Sorbonne  i t’he buscat entre els fulls esgrogueïts d’aquell llibre on em vaig enamorar de tu per sempre. Fa tants anys. Jo, Monsieur le professeur.

T’he pres la mà i amb el delit dels vells amants hem resseguit tants racons de la ciutat de l’Amor. Tu.

Els pintors de Montmartre han volgut  pintar el teu somriure i i tu els has fet que no amb el cap. Saps que hi ha felicitats fugisseres que no es poden atrapar en un dibuix.

Hem endolcit els petons amb croissants de mantega i hem robat mots antics dels bouquinistes de la vora del Sena. Je t’aime.

Rere una gàrgola desdentagada descobrim amagat  el Geperut de Notre-Dame. El món no el vol mirar. Ni a nosaltres tampoc.

T’he volgut ensenyar el secret de la Gioconda i que mai he explicat a ningú, i tu ja el sabies, però has callat i has fet veure que no. Ets tan maca quan somrius.

Passava el bateau mouche i jo t’abraçava. Tan fort.

Plou nostàlgia sota el cel de Paris quan cau la tarda. M’he arrapat als teus cabells de purpurina blanca i hem volat plegats per sobre totes les teulades. I ens hem enlairat més amunt encara.  Al punt més alt de la tour Eiffel ens ha atrapat de puntetes  la nit. M’has amanyagat suaument la galta i m’has besat.  Sempre ens quedarà Paris. Una llàgrima de plata resseguint el teu nas. I has enfilat  cel amunt cap a una estrella i jo he baixat amb la suavitat d’una ploma. Poc a poc. Tant bon punt els peus han tocat terra he arrencat a plorar.

Sona enrogallada la veu d’Edith Piaf a la parada de gofres i crepes del boulevard….non, rien de rien, je ne regrette rien… Jo tampoc. I la vie en rose es fon per sempre més.  

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: cabell

Minicrida opcional: Que la història passi al punt més alt de la tour Eiffel

L'home petit

Sec al vell balanci de fusta de l’àvia mentre prenc el cafè amb llet de civada del matí. Intento agafar-me amb calma el fet que ahir em varen fer fora de la feina.

De cop una veu entre prepotent i metàl·lica m’etziba: d’aqui 30 minuts heu de ser a la feina. Trànsit normal a la zona.

Maleït sigues!  Fa temps que sospito que dins el meu mòbil d’última generació hi viu un senyor de mida molt petita, que té el do de la inoportunitat i la impertinència.

La teoria del senyor petit, el meu fill no la comparteix però a mi em tranquil·litza més que la seva, basada en la "intel·ligència" artificial.

Però bé, ara s’ha passat. És una broma de molt mal gust que em recordi que he de ser a la feina just el dia que l’he perduda.

L’arreplego amb la mà i crido ben fort pel forat del micro, perquè em senti: Ves a pendre pel sac!

Però ell, no es queda pas curt, m’obre el Google Maps i amb tota la patxoca deixa anar: Pendrepelsac no apareix al mapa. Buscar una altra ubicació.

Això ja passa de mida!

Mira guapo, compra’t un bosc i perde-t’hi

Amazon no conté cap article amb l’etiqueta “bosc”. Voleu provar a Ebay?

M’enuego amb la llet de civada de l’emprenyada que porto.

Doctor Martí: especialista en aparells digestiu i respiratori.

Estic a la vora d’un atac de nervis. No sóc violenta de mena però estic a punt de cometre un assassinat.

D’un senyor petit que viu a dins del meu mòbil.

Ara sí que has begut oli! I amb ràbia el revitllo contra la finestra que crec oberta però no.

Receptes amb l’ingredient  “oli” recita sense immutar-se abans d’impactar contra el vidre.

Bum!Cataclinc!

Menys mal! Ja me n’he desfet.

Al cap de cinc minuts truquen a la porta.

—Bon dia senyora! On és el vidre que hem de canviar?

El bon home no sap què fer perquè jo deixi d’obrir i tancar la boca com si fos un peix i no en surti paraula. Jo no he trucat ningú

—No pateixi, senyora. Es treu el mòbil de la butxaca i diu fluixet pel forat del micro: “senyora en xoc”

I una veueta entre metàl·lica i impertinent contesta: Youtube recomanat: Com reaccionar davant un estat de xoc.

Em vull morir! 

Roser

 

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: fusta

Minicrida opcional: Que hi aparegui un mòbil que pren vida

Cants de sirena

Ell sempre havia pensat que s’havia deixat portar pel seu cant de sirena. Amb l’avidesa d’un naufrag davant d’un salvavides. D’un nadó afamat vora el pit de sa mare. D’un alcohòlic a qui ofereixen un got de vi negre. Pensava que al capdevall havia estavellat la vida contra un escull massa cantellut. Presoner d’un desig que mai podria satisfer del tot. Seduït per la mel dels seus llavis. Incapaç de resistir-se a la cançó més vella del món. Se sentia talment un Ulises fracassat.

Ella l’havia salvat quan en ser expulsat sense pietat del seu paradís, es mig ofegà en aquell naufragi existencial que gairebé li arrabassà la vida. O així ho pensava. El que sí sabia amb certesa és que se n’havia enamorat. I més. Se sentia com la sireneta de Hans Christian Andersen, captivada per aquell príncep a qui rescatà de la tempesta. Que si, per amor, la sireneta havia canviat la cua de peix per dues cames, ella havia canviat la seguretat del seu petit món pel trasbals d’un món incert fet de somnis impossibles. Que si la sireneta s’havia venut la veu per poder ser al costat del seu estimat, ella s’havia venut la reputació a canvi de poder convertir-se en el repòs del guerrer en tantes nits fosques. I com la la protagonista del conte ella tampoc no se n’havia sortit. No se’n penedia. Sabia que malgrat totes les pèrdues res ni ningú li podria prendre tot l’amor donat. Amor infinit.

Formaven part de la mateixa història però un abisme de sentiments els situava en dos relats ben diferents. Només els poetes poden jugar amb el miratge de canviar l’argument de la vida a voluntat. Ells no ho eren.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: peix

La força del tres

Soc adoptada i d’aquí res agafo l’avió cap a Suïssa.I ja sé que dient això sembla que barregi ous i castanyes, però no.

Que soc adoptada els pares no m’ho han amagat mai, ni falta que feia. Sóc negra com un tros de carbó, la mare és blanca com un glop de llet i té els cabells rossos com un fil d’or. El pare també és blanc, tot i que no sé si era ros perquè ara no té ni un cabell. O sigui que dos i dos fan quatre: vaig venir de lluny.

Diu la mare que quan vaig arribar amb dos anys, de seguida es varen adonar de la meva dèria pel numero tres. De tot, absolutament de tot, en volia tres. El primer dia que em van dur a la sabateria a comprar unes sabates en vaig muntar una de grossa perquè dels tres parells que em van emprovar jo me’ls volia endur tots. La mare que ja no sabia com sortir-se’n dels crits que jo feia, va acabar marxant avergonyida amb els tres parells mentre la botiguera s’ho mirava entre contenta pel negoci i escandalitzada pel meu comportament rebel.

Total que un dia el pare va comentar amb un amic el meu desfici pel numero tres. I ell, que es veu que hi entenia més que els meus pares, que tot i la bona voluntat se’n sortien més aviat poc d’entendre’m, els va suggerir que potser la resposta al misteri la trobarien a Etiòpia, allà on m’havien anat a buscar.

I així és com després d’un munt de peripècies que ara no tinc temps d’explicar varen descobrir l’existència de la Marie a Zurich i la Giovanna, a Verona. Negres com el carbó, obsessionades pel numero tres i clavadetes a mi com si fóssim tres gotes d’aigua.

Per això demà marxo a Suïssa, per trobar-me amb les meves germanes.Totes les vacances les passem plegades. A Zurich, a Verona o a Girona, tant se val. L’únic que necessitem és estar juntes.

Som entremaliades i tossudes. Quan estem juntes les entremaliadures es multipliquen per tres i la tossuderia arriba a treure els sis pares de polleguera. Però ens estimen. Fins a l’Àfrica i tornar. Com a mínim.

És per això que demà els donarem la gran notícia: les properes vacances volem anar a conèixer la mare que ens va parir. Hi estem ben decidides!

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Germà

Minicrida opcional: Que en el relat hi hagi trigèmins