Pàgines

diumenge, 29 d’abril del 2018

Nit de lletres - 6à edició - VullEscriure

Aquests són els cinc petits relats amb els quals vaig participar a  La Nit de Lletres - 6à edició - Vull escriure  (28/05/2018)

Cadascun d'ells està inspirat en l'emoció obligatòria  per a cadascuna de les crides.

Amb més o menys traça n'hi ha d'estils ben diferents.  Desitjo que si la curiositat pot més que la mandra de fer un clic i llegir-los, hi trobeu el vostre.


Tossudament ( La il.lusió )

Algú sap què li passa, avui? (El dubte)

Oxímoron  (La determinació)

Què ès el perill? (El perill)

Orgullosament sense orgull  (L'orgull)



Orgullosament sense orgull

L’orgull i jo ja fa temps que hem partit peres. Ell va per una banda i jo per l’altra. De tant en tant em vol convèncer de tornar. Però jo sé que tornaríem a acabar malament. Millor que ho deixem així. Sóc massa meva jo, per fer-li cas. I encara em queda dignitat. 

Bé, a aquestes hores de la nit, de dignitat poca, però és que demà vull presumir davant de tots del títol de Cavaller del Vullescriure. Això sí, sense orgull. Que sóc molt meva jo.

Roser

Què és el perill?

Què és el perill? em preguntes. Mentre claves la teva mirada en els meus ulls. Jo imagino Bequer definint la poesia. I recordo aquells versos que llegíem fa tants anys.

Què és el perill? I sé que el perill és perdre'm per sempre més en aquesta mirada que no em pertany. O sí. Però només a estones.

Què és el perill? I sé que el perill s'amaga en cada paraula i cada gest, cada carícia, cada bes. D'allò que hauria pogut ser i no vam deixar que fos. Potser per lleialtat o per covardia. O per aquell sisè sentit que ens salva, ni que sigui a puntades de peu i de mala gana. Que hi ha somnis que es tornen malsons quan es fan realitat. Que només son  bells mentre són impossibles



Què és el perill? I sé que el perill serà perdre les ganes de viure atrapada sota els llençols de setí i imaginant un mai més sense final.


Què és el perill? I sé que el perill serà vendre'm a qui estigui disposat a pagar per mi el preu de tot el que enyoro en forma de maldestre miratge. I no cobrar mai. Roma no paga els traïdors; Ni la valentia tampoc. 




Roser



Oxímoron

A classe de literatura

Professor: Digui, Mitjavila, un exemple d’oxímoron.

Alumne: D’oxí … què?

Professor: Valga’m Déu Senyor! I aquella determinació amb què pretenia aprovar el curs quan va començar? De què se n’ha fet?

Alumne: Home, senyor professor, diguem més aviat que s’ha convertit en una determinació dubtosa...

Professor: Excel·lent com sempre, Mitjavila. Sabia que no em decebria


Roser
Tema: "La determinació"

Algú sap què li passa, avui?

Fa una hora seguida que tecleja. De fet ja estic mig marejat. Quan a les 20:59 m’ha colpejat “l’intro”com si li anés la vida, he pensat que finalment podria descansar. Però no. Res d’això. Ja hi ha tornat. No sé pas què li passa avui. Sembla com si tingués una mena de desfici per acabar alguna cosa, una mena d’urgència com no li havia notat mai. 
M’ha provocat una contractura al “supr” que déu n’hi do, la molt bèstia. D’on surt tant d’esborrar? Esborra i escriu, esborra i escriu …. i apa , que ja veig que avui aniré a dormir tard. 
Calla. Ja està Estic salvat. La bateria; només em queda un 15% de bateria. Això no li donarà pas per gaire. Si ella no acaba les piles, ja les acabaré jo. Je, je.

15%..........................................
10%.......................................... 
5%............................................ 
2%............................................ aviat a fer nones ! 

Oh nooooooooooooooo! Me l’ha “endinyat”. Maleït USB! Però què passa avui? Ara no toca carregar. Que un té uns horaris, d’acord?

Alguna cosa m’hauré d’empescar. I si fingeixo que el wifi… o si em penjo com un fuet… i si m’autoprovoco un 404 not found en el moment precís i si …



Tossudament, la il·lusió

Va perdre la il.lusió de matinada en un carrer fosc sense sortida.
Vomitant somnis i alegries damunt aquell terra brut i amb olor a pixum de gat. Després de cercar-la tot un dia finalment la va atrapar la nit més fosca i la va embolcallar de negres auguris amb el fosc bategar del rellotge que assassina dies i hores sense clemència. Amb la impunitat de qui se sap guanyador absolut de la batalla.

I allà es va quedar ella, la il.lusió, feta un manyoc de cabells llargs lligats amb una cinta vermella a la vora d’un contenidor de malsons. 
Mentre la Maria, ànima en pena, travessà totes les clavegueres de la ciutat, amb l’únic pensament d’arribar al mar i tornar-se aigua. 

A l’altra banda de la ciutat, algú cansat d’empassar-se la por i les penes, escopia bocins de tristesa i d’angoixa damunt la sorra fina d’una platja banyada de lluna. Buscava la seva il.lusió perduda mar enllà feia tants anys. 

I es van trobar. Dos ventres buits davant el mar en calma. Qui ja ho ha perdut tot no té res més a perdre. I qui no té res a perdre ho té tot per guanyar.

Cadascú d’ells va veure’s reflexat en els ulls de l’altre i sense dir-se ni el nom, només amb la complicitat de l’ara o mai, es varen fondre en una abraçada immensa. Picant l’ullet la lluna, un estel fugaç travessà el cel. La il.lusió que sempre torna, tossuda com el lliris blaus que han florit avui al meu jardí.

dimarts, 17 d’abril del 2018

Apatia o La vida sense sentit II

A la nit, abans d’adormir-se ja havia decidit que l'endemà no aniria a treballar, que ni tant sols es llevaria del llit. Que no faria res. Com si fos morta però sense ser-ho.
Però al cap a les vuit com un autòmata s’havia aixecat, s’havia menjat un plàtan i un got de llet de civada, cafè i cereals, s’havia mig ficat a la dutxa i s’havia vestit amb el primer que havia trobat. Quants anys feia que no es vestia amb el primer que trobava? Res de sexi, res de res, ben vulgar. Ben lleig.  Ben normal.
D’esma se’n havia anat a la feina. Una feina a la que ja no trobava gaire raó de ser. I en aquells racons del que ella n’anomenava “feina” hi havia tants records que feien mal. Racons plens dels records que se li clavaven com una espina molt endins. I, llavors, a fer punyetes l’anestèssia que tant li havia costat d'aconseguir. Sabia que en poc temps l’única solució seria marxar-ne. Però a on, si no sabia fer res més? De fet, va pensar que tant li feia; ningú depenia econòmicament d’ella. Els dos grans ja tenien la seva vida. El petit quedava cobert abastament pels diners del pare i, en el cas que ell faltés, l’herència, l’assegurança de vida i un cop de mà del germà gran farien el cas.
De què tenia por, doncs? Si l’únic que volia era no viure, doncs això, deixar la feina, seria l’excusa perfecta per no haver de fer res ni ocupar-se de res. Sempre i quan, clar, fos capaç de matar la veu d'en Pepito Grillo, pròpia i dels altres.

Per uns minuts a classe, amb els petits, el cap va deixar de pensar. L’activitat, per una vegada a la vida, els emocionava i va desconectar de tot. Fins el canvi de classe. Llavors varen tornar els fantasmes.
I després, el no res. Vegetar. Tenia una por immensa de tornar a casa. A casa a fer què?
La pols s’amuntegava per tot arreu, la feina d’endreçar ja s’havia convertit en una missió de proporcions poc manejables. Però a casa, ho sabia, només tindria ganes de no fer res
.
Asseguda aquí en un raconet de la feina, fora d’horari, tenia un munt d’exercicis a corregir, feina a preparar, notes a posar. Però tampoc. S’estava allà asseguda gargotejant quatre mots a la tauleta, intentant posar per escrit aquelles poques ganes de viure ni de fer res.
Va mirar per enèssima vegada el móbil sabia que el missatge pel qual es delia no hi sortiria. Tenia ganes de llençar el mòvil per la finestra però era incapaç de fer-ho, i tot per un per-si-de-cas situat en aquell punt exacte entre els dos pits i ben endins.

Ja eren les dues del migdia tocades quan havia obert finalment la porta de casa. Havia dinat amb un salt. Després, una espècie de remordiment li havia fet recollir el rentaplats i rentar les paielles. No era un acte de no res. El marit avui feia jornada doble i no li semblava just que en arribar, a sobre, hagues de recollir els plats. No era una qüestió d’amor, ni de corresponsibilitat, només de simple justicia. Per ella, els plats ja es podrien anar acumulant a la pica fins dalt de tot. Però clar, no vivia sola. I això era la seva gran perdició i la seva gran salvació a la vegada.

Va mirar el rellotge i es va adonar que aquell dia les hores passaven molt a poc a poc. L’eternitat, si és que existís, deuria ser terrible, sense res a esperar.

Desesperadament lenta, desesperadament avorrida, desesperadament absent.

Roser