La felicitat dels ignorants

Saps? Molt pitjor que perdre algú que estimes és adonar-te de cop que aquell qui has estimat no ha existit mai. Te n’adones, mare? Te n’adones per quin precipici davallo en adonar-me de la inexistent realitat en la que he viscut fins avui.

L’he estimat amb bogeria. Mai l’he vist sinó en fotos però aquests correus que ens hem escrit al llarg de tots aquests anys han creat una complicitat que és difícil d’explicar en paraules. Parlo com si el pare existís perquè encara sóc incapaç del tot d’assimilar la seva no existència. Cada dia, CADA DIA, eh? li explicava els neguits, les alegries, les pors... pensava que ell esperava els meus correus com jo esperava els seus, que ell era tan feliç de ser el meu pare com jo de ser el seu fill. I això m’ha donat sempre forces per tirar endavant. Doncs NO! Tot a fer punyetes! Aquest “meu” pare no ha existit MAI!

I ara, què he de fer amb la meva vida? Per què això no és quedar-se orfe de cop! No em queda ni el consol dels records, ni la nostàlgia. Nostàlgia de què? On aboco la meva desesperació ara que sé que darrera aquell @gmail.com no hi ha NINGÚ? O més ben dit hi ha algú que NO és. Tu mare! Tu! contestant uns correus que no t’anaven adreçats, enviant les fotos de ves a saber quin senyor, donant vida a un personatge inexistent com si es tractes de la més genial novel.la… com m’has pogut fer això mare?

Les llàgrimes de ràbia, impotència i desesperació em rellisquen galtes avall. Les paraules moren a la gola. Un dolor punxant, insuportable, talment com una llança clavada, m’esclata al pit.

- Agafa’m la mà fill. Me’n vaig. He viscut una vida plena d’encerts i errors. El millor encert, estimar per damunt de tot; el pitjor error, mentir per amor. No oblidis mai que t’estimo.

- Jo també t’estimo mare! has sigut per a mi la millor mare del món!. Marxa en pau.

Vull que marxi en pau. L’estimo. És la meva mare! Amb els seus defectes i els seus encerts. La deixo marxar, ignorant del meu agre saber. Tan de bo jo mai hagués descobert que el pare que estimo no ha existit mai i que dec la vida a un violador. La felicitat dels ignorants només es manté mentre dura la ignorància.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: llança

Minicrida opcional : Diàleg entre una mare i un fill

Només soc un gigoló, dona preciosa

Buscava illes solitàries, trepitjades per antics exploradors i abandonades sense mirament  i sense recollir-ne ni les escombraries. Sabia que cadascuna d’elles amagava un botí preciós i vivia per trobar-los. 

Les xarxes socials eren el seu millor mapa.  Allà trobava la manera com arribar-hi,  el clima dominant, la vegetació que més bé hi arrelava. El viatge d’una nit requeria setmanes de preparació. Aconseguir el tresor era qüestió d’hores i ell no admetia fracassos. Era un pirata de cors a la recerca de tresors de l’ànima.

Vam quedar per anar a sopar; m’esperava amb una rosa blava. En agrair-li-ho amb dos petons la fragància del seu perfum suau em va prometre una nit màgica. No vaig -vam- parar de riure en tot el sopar. Ho trobava tant a faltar! Confident, preciosa, volguda, valorada, desitjada, desitjable… em vaig sentir com feia anys que no em sentia. Coneixia a la perfecció la manera exacta d’abordar  cada illa i jo em deixava fer. No hi va haver lloc per a cap mentida. 

Em va dur a casa amb el seu cotxe. A la ràdio tocaven  Pretty Woman. 

Tot just tancada la porta ens vam abraçar i ens vam besar amb passió. Em va treure la roba a poc a poc resseguint tot el meu cos amb les paraules, amb els dits, amb els llavis. Jo li vaig descordar la camisa. Els nostres cossos nus és varen fondre en mil carícies en un mar de plaer d’on emergia aquella illa que era jo. Èbria d’un desig que em vencia per moments, vaig implorar-li clemència i vam esclatar tots dos com esclata un gra de raïm en ser mossegat per una boca assedegada. 

El tresor no eren mai els 15 segons d’èxtasi orgàsmic, ni el plaer que aquelles nits regalaven al seu cos. El tresor cobejat i ansiosament buscat era la brillantor dels ulls d’ella, la rialla d’ella, la felicitat d’ella, veure com recuperava els paradisos perduts. Això el feia sentir l’home més ric del món. 

Mai s’hi estava més d’una nit. Era el temps just per no enamorar ni enamorar-se.

Una nova recerca començava, tot just sadollada la seva cobdícia amb el botí anterior.

De matinada, sol,va engegar el cotxe. A la ràdio sonava  Just  a gigolò.

Anys després, em confessà que en la meva illa havia trobat el més valuós tresor de la seva col.lecció. Ell fou, possiblement, el meu millor pirata.

Roser 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: illa

Minicrida opcional : que algú busqui un tresor amagat

Cyrano: comiats poètics a la carta

Just a l’entrada del cementiri, aquell petit establiment que havia sigut guardonat com el negoci emprenedor més friki de l’any, sorprenia amb un nom prou suggerent:

Cyrano: comiats poètics a la carta.

Era exactament el que buscava

Tot i l’extens menú em  vaig remetre a l’apartat “altres”: el meu no era un encàrrec corrent.
    

“Quan demà ja no hi sigui, enyoraràs els meus petons i  veuràs amb una claredat encegadora  que has deixat  perdre l’única persona que t’ha estimat i comprès en aquest món. Quan demà ja no hi sigui, enyoraràs les meves carícies i sabràs que ningú més estimarà el teu cos com jo el vaig estimar. Quan demà ja no hi sigui sabràs que has perdut l’única espatlla on incondicionalment podies reposar després de cada batalla. Quan demà ja no hi sigui, una llàgrima escriurà amb sal la certesa que els rosers mai més no tornaran a florir al teu balcó . Quan demà ja no hi sigui, cap missatge al mòvil trencarà la solitud dels teus silencis. Potser quan demà ja no hi sigui entendràs com t’estimo."

-Què li sembla?

- És just el que volia.

-No ho troba massa dramàtic?  Massa ...com li diria? De bolero de pa sucat amb oli?

-En absolut. Enviï-ho a la següent adreça. Amb un ram de roses vermelles, dins un sobre de paper de fil.

Em va regalar un somriure sincer i una picada d’ullet.

-M’alegro que per una vegada el destinatàri no sigui un visitant d’aquí al costat.

Aquell vespre en sentir el timbre vaig anar a obrir. No sé qui va quedar més sorprès si jo de veure-la a ella o ella de veure’m a mi.

-No he pogut evitar d’esbrinar qui era la misteriosa i tanoca dama a qui anava dirigida la carta.

-Sóc un solitari. Però en el fons sempre he desitjat que una dona m’estimés fins al punt d’aquesta carta. Ha sigut el meu autoregal d’aniversari. Sóc un romàntic somiador

Va somriure. La vaig convidar a passar. Era preciosa, per dins i per fora.

Avui fa un any.

Aquest matí he rebut el millor regal d’aniversari de la meva vida. I aquest no l’he encarregat jo!

“Quan demà al matí em desperti al teu costat sabràs que cap somni és impossible. Quan demà al matí besi els teus llavis … diculpeu, a partir d’aquí és privat.

Roser 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: demà

Minicrida opcional :Que el relat comenci en un cementiri

Somnis prestats

Encara sento el gust salat de les llàgrimes als meus llavis. No amago que he plorat. Per una pel.lícula. La darrera escena, aquell salt sublim del protagonista Billy Elliot convertit en cigne, m’ha trasbalsat profundament. També m’ha trasbalsat la imatge del tors nu, musculat i sensual d’uns instants abans però aquesta és una altra mena de trasbals que ara no ve al cas. El que m’ha tocat de debò és el salt i tot el que significa. Per uns moments he estat Billy Elliot. Sentir el que sentia ell, viure el que vivia ell. Aquella emoció inefable d’haver assolit un somni pel qual has lluitat tota la vida. I he experimentat en ell una cosa que no he experimentat mai en mi: tenir una il·lusió per la qual lluitar fins a gairebé el defalliment. Un somni que doni sentit a tota una vida. L’he buscat. I tant que l’he buscat! Amb tota l’ànsia del món. Del meu món. Però no l’he trobat. Intueixo que la meva vida ha estat malaguanyada. Qui no té un perquè mai trobarą un com, diuen. He sobreviscut sempre vivint com a propis els somnis dels altres. Dels altres de ficció i dels altres de veritat. De vegades penso que no he viscut la meva vida sinó a través de vides alienes. Potser per això al final he passat de llegir molt a escriure molt. Cansada de no poder ser la protagonista d’altres somnis i d’altres vides he triat ser-ne, com a mínim, la guionista.

********************************

Deixo el dvd damunt la taula del bibliotecari. Avui n’hi ha un de nou, mira!. Em pregunta si m’ha agradat i jo li dic que molt. Em confessa que la seva passió és el cinema i que algun dia dirigirá la seva pròpia pel·lícula. Parlem. Li brillen els ulls i m’explica el seu projecte. Ho sé. Tornaré a la biblioteca sovint. Per viure un somni. Encara que no sigui meu.

Roser

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: cigne

Minicrida opcional : que algú exclami "n'hi ha un de nou!"

Carta de Reis

Benvolguts Reis d’Orient,

Aquest any el meu dietari de comportaments és ple d’imperfeccions, però cada vegada estic més convençuda que la  més gran imperfecció és la pretensió de ser perfecte i que portar-se bé o malament és només qüestió de punts de vista.

Així doncs m'apresso a fer-vos arribar aquesta nit la meva carta abans no passeu de llarg del meu balcó.  

Un sac ple de somriures postissos, però de bona marca perquè semblin de veritat. Ves a saber si a força d’emprovar-me’ls cada matí, acaben per tornar-se de debò.

Paciència per donar i per vendre, per aguantar els rampells dels altres. I que me’n quedi de sobres per regalar-ne a aquells que han d’aguantar els meus.

Manyagues dels qui estimo  pels moments en què  la fred encongeix l’ànima  i la nostàlgia pot més que la il.lusió.

Ganes d’ amanyagar aquells qui com jo esperen ser amanyagats pels qui estimen i entre els quals, involuntariament potser estic jo.

Que aquells qui aconsegueixin despullar-me l’ànima no continuïn  fugint corrents. Que els amics de debò es comptin només amb els dits de la ma, però sense que en sobri cap.

Que els desitjos d’aquells qui estimo s’acompleixin, que  potser en un cop ben amagat algú ha desitjat l’acompliment dels meus.

Una capsa enorme de paraules per confegir relats, històries i somnis d’aquells que només es poden viure lligant mots.

I sobretot, sobretot, sobretot,  que en el viatge de tornada cap a Orient , us endugueu ben lluny la necessitat de què per a ser feliç, tots aquests desitjos s'acompleixin.

Roser