Saps? Molt pitjor que perdre algú que estimes és adonar-te de cop que aquell qui has estimat no ha existit mai. Te n’adones, mare? Te n’adones per quin precipici davallo en adonar-me de la inexistent realitat en la que he viscut fins avui.
L’he estimat amb bogeria. Mai l’he vist sinó en fotos però aquests correus que ens hem escrit al llarg de tots aquests anys han creat una complicitat que és difícil d’explicar en paraules. Parlo com si el pare existís perquè encara sóc incapaç del tot d’assimilar la seva no existència. Cada dia, CADA DIA, eh? li explicava els neguits, les alegries, les pors... pensava que ell esperava els meus correus com jo esperava els seus, que ell era tan feliç de ser el meu pare com jo de ser el seu fill. I això m’ha donat sempre forces per tirar endavant. Doncs NO! Tot a fer punyetes! Aquest “meu” pare no ha existit MAI!
I ara, què he de fer amb la meva vida? Per què això no és quedar-se orfe de cop! No em queda ni el consol dels records, ni la nostàlgia. Nostàlgia de què? On aboco la meva desesperació ara que sé que darrera aquell @gmail.com no hi ha NINGÚ? O més ben dit hi ha algú que NO és. Tu mare! Tu! contestant uns correus que no t’anaven adreçats, enviant les fotos de ves a saber quin senyor, donant vida a un personatge inexistent com si es tractes de la més genial novel.la… com m’has pogut fer això mare?
Les llàgrimes de ràbia, impotència i desesperació em rellisquen galtes avall. Les paraules moren a la gola. Un dolor punxant, insuportable, talment com una llança clavada, m’esclata al pit.
- Agafa’m la mà fill. Me’n vaig. He viscut una vida plena d’encerts i errors. El millor encert, estimar per damunt de tot; el pitjor error, mentir per amor. No oblidis mai que t’estimo.
- Jo també t’estimo mare! has sigut per a mi la millor mare del món!. Marxa en pau.
Vull que marxi en pau. L’estimo. És la meva mare! Amb els seus defectes i els seus encerts. La deixo marxar, ignorant del meu agre saber. Tan de bo jo mai hagués descobert que el pare que estimo no ha existit mai i que dec la vida a un violador. La felicitat dels ignorants només es manté mentre dura la ignorància.
Paraula obligatòria: llança
Minicrida opcional : Diàleg entre una mare i un fill
Felicitats ! M'ha agradat molt. Sembla trist però té una càrrega forta d'amor. Bravo !
ResponElimina