Vides somiades

 T’he espiat mil dies i mil nits i et conec com coneix el mar cada onada.

Fa tantes nits que busques ser qui no ets i et perds en mil desitjos impossibles que et ronden per entremig dels cabells esbullats pel vent!

Et somies nimfa d’aigua, nereida amarada d'escuma i sal. Et fons en cada gota de mar, t’amagues sota les escames de peixos de plata, amanses tempestes, encavalques dofins.

Et sents nimfa del bosc, dríada, i et fas enfiladissa com l’heura, atalaiada a la capçada del roure. Ets germana de les papallones amb qui comparteixes ales i desitjos, bellesa i fragilitat.

Et vols aura, filla del vent. Poder i llibertat, fúria salvatge, guerrera mil·lenària, mil batalles lliurades; mil de guanyades.

T’emmiralles en les nàiades, reines dels llacs, i voldries com elles prenyar terres i aigües, convertir-te en font de vida, i esmunyir-te entre els còdols enllotats. Fantasieges ser amant d’un sàtir, filla d’un déu, reina de ...

Fins que esgotada, t’adorms al jardí de les nimfes oblidant el motiu pel qual fores creada: protegir amb la pròpia vida, si cal, el fruit prohibit. Ets hespèrida de l’arbre del bé i del mal, guardiana de l’arbre de les pomes, aquelles que amb tan sols un mossec et farien immortal. Però no; t'aterreix massa la monotonia grisa de l’eternitat. Un sempre-més és tan llarg… i les vides tantes…

@RoserT

VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: nimfes

Min.AI.rons

—-Què farem, què direm?—- brunzien amb insistència els centenars de minairons que havien sortit d'aquell canut que algú havia desat dins la calaixera devia fer molts anys. Per sort per B.G., de petit, havia gaudit de totes les històries que li contava l'àvia i de seguida s'adonà de l'abast de la troballa.

O s'afanyava a trobar una ingent ocupació per aquells afamats de feina o era home mort.

—-Què farem?, què direm? I llavors, la urgència del moment el va dur a una solució que, potser fins i tot canviaria el curs de la història.

Va menar-los d'arreplegar tots els sabers haguts i per haver per tot el planeta i introduir-los dins aquella mena d'artefacte mig humà-mig màquina que feia temps que duia de cap i que acabaria sent la IA més intel·ligent de totes les IA hagudes i per haver.

Així doncs, aquells minairons van començar una feina de titans.

Han passat els anys i tothom pensa que la MNRS és una IA fruit dels més experts programadors.

B.G, sota perill que el prenguessin per boig, no va revelar mai qui havien sigut els artífexs de tan colossal arquitectura tecnològica. Però, vigileu, perquè amagat entre algun beet de tant en tant encara us en pot sortir un munt de minairons despistats: què farem?, que direm? I llavors … ja podeu córrer i esmolar l'enginy i buscar-los una tasca ben d'acord amb la seva insaciable fam de feina.

@RoserT

VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: minairons

El tresor

L'únic tresor que busco és un lloc a recer de la tristesa i del desànim. En faria prou amb una rialla –un somriure, tan sols, potser– que em naixés del bell mig de les entranyes. No impostada, sincera, intensa, sentida, franca. Com un picarol, que per un instant em fes aquella mena de pessigolles a la panxa.

No em cal ni vall ni muntanya per cercar-lo. El sé presoner dels pensaments esbiaixats que campen lliurement i sense treva per entremig de les neurones.  Presoner dels sentiments i l'enyorança. I del dolor. I la pèrdua. I l'absència.  I la nostàlgia.

No em cal tampoc cap mapa; el camí que hi du és molt curt… va d'un batec del cor a un altre. Com pot ser un trajecte tan curt i tan enrevessat a la vegada? 

De l'únic tresor que busco no me'n donarien ni un ral, al mercat dels encants, ni en cap subhasta. Però a mi em salvaria d'aquesta desgana de viure, del gris fosc amb què fa massa temps que embolcallo els mesos, les setmanes, els dies, les tardes…

Mor la vesprada, la nit s'atansa. No hi ha tresor, ni cofre, ni pirates. Llàgrimes de robins, sospirs de plata. I tu, a l'altra banda.

@RoserT

VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: vall

Tries

Entre l'espasa i la paret, trio l'espasa. Doble mortal en vertical, deixar KO el botxí i prendre l'arma —blanca— pel puny. Posats a morir, millor després de d'un bon xut d'adrenalina que d'avorriment. 

Entre el dia i la nit, trio la llum, la força, la vida a ple sol, cridant als quatre vents que t'estimo —estimo— sense haver d'empassar-me les paraules i amagar el gest entre la fosca —per por, per pudor, per prudència, per p…

Entre demanar permís i demanar perdó, trio el perdó. Sempre. Sempre que calgui —que sovint no cal. I tant! Perdó per haver tirat pel dret, sense el vistiplau de ningú i haver-la espifiat, però és que mira, triar el permís potser era un no com una casa i jo necessitava saltar al buit, amb un sí com una catedral. 

Entre ser i tenir, trio l'essència de saber-me més enllà de qualsevol possessió. Només el sentiment, l'ànima, la llibertat de deixar-se dur a cavall de les ones. Que res no em talli les ales. Que cap haver no em pertorbi el son.

Entre el somni i la vigília, trio el somni. Només en ell puc triar l'espasa, el dia, el perdó i l'essència.

Només en ell. Ho saps. El lliure albir és només una quimera.

@RoserT

VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: tries

Mots encreuats

Desconsol empedrat dels homes anglesos. 5 lletres.

Mots encreuats per passar les hores. Hores per passar els dies. I més enllà el no-res. I ací també el no-res. I sento el buit. El buit que duc a dins i que no puc omplir amb res. Com un forat que m’engoleix. Desconsol. Un buit pesant com una llosa. Oxímoron.

Sense forces. Sense ganes. Sense esma. Perdo el nord i el sentit. Què hi faig aquí? Arribar enlloc i no poder més. Fins aquí. Límit. Miro i no veig. De panxa enlaire, el sostre blanc, com una mortalla. El cel. On és el cel? El blau del cel. I el blau del mar. I tants blaus que s’han tornat grisos, com coberts d’una pàtina de boira, de pols, de cendra. Finir allò que un dia va ser. Mort. Em capbusso en el sentit de les paraules. I no el trobo. Rengleres de gargots enfilats per convenció. Escrits. He perdut el parlar de la vida. No em reconec els mots. Ni els silencis. Busco un lloc on enterrar aquell jo que ja no soc, aquells mots que ja no em diuen. Necròpolis. I al cim, un pom de margarides grogues.

Desconsol empedrat dels homes anglesos. 5 lletres: DOLMEN

@RoserT VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: dolmen

Mariner

Fujo d’aquesta ciutat de nord enllà on cada indret em recorda allò que mai més he de viure. Fujo per no tornar més. Fujo perquè no sóc capaç de mirar de cares ni el dolor ni la pèrdua. Fujo per covardia, potser, per un sentiment de nostàlgia que sóc incapaç de suportar.

No tornarà res del que hem viscut, sinó només en forma de records enfilats en l’arbre del no més. No recordo qui deia que l’enyor és el preu a pagar pels bons moments viscuts i a fe que la factura és, en el meu cas, inassumible. Has marxat cap aquell indret desconegut amagat darrera la memòria on ningú més que tu és capaç d’arribar. T’he deixat asseguda al banc de la plaça mirant el buit, tan distant. No em puc quedar. 

Camino cap al bressol dels blaus de la meva infantesa. Cap a l’escuma i la sal. Cap al blanc de les veles. Cap els collarets de petxines i de vidres de colors. Cap on la vida era fàcil i simple i tot just esclatant. No tornarà.

Camino fugint o fujo caminant? Nàufrag errant, mariner sense barca, capità sense port. Busco el lloc on cap remembrança m’enteli el son.  No tornaràs. 

@RoserT

VullEscriure. Temporada 11.  Paraula obligatòria: mariner

El paraigua rosa

Ningú no li havia explicat que en aquell despatx on a partir d’ara hauria de passar sis hores diàries intentant convèncer per telèfon de les bondats del vi de Matalapera, només hi treballaven dones. Aquella florejada decoració en tons roses i daurats i aquells perfums embafadors d’arreu li feien venir basques.

En tot el matí va aconseguir una única venda.

A l’hora de dinar entre xafarderies, riures i alguna mirada de reüll, totes aquelles dones van treure els “tupers” de les seves bosses.

Ell va decidir anar al bar de la cantonada a fer un entrepà i una canya. Li convenia una cosa més viril. Però en arribar a la porta s’adonà que plovia d’una manera forasenyada. Tornà a dins i a contracor va demanar un paraigua. Una senyora rodona i perfumada li’n acostà un de rosa fúcsia amb topalls daurats. En Marc va fer un gest amb la mà: deixi-ho tant li fa. Abans mort que sortir al carrer amb aquell paraigua! I la seva dignitat de mascle?

En entrar al bar va relliscar amb la catifa. Instintivament s’arrapà a la làmpada de peu atrotinada del costat de la porta. Xop com anava, una enrampada li va recórrer el cos de dalt a baix. Va quedar inconscient als cinc sentits i se li va despertar una altra consciència més nítida que el portà davant les portes del que va pensar que devia ser l’altre barri.

El rebé Sant Pere amb un somriure afable. No el tenia a la llista.

—Vol dir que no s’equivoca?

No va saber què dir.

—Deixi’m mirar … a el paraigua, sí, el paraigua rosa. Dignitat de mascle? Aix aquests homes! No hi ha manera … Miri, doncs, com que encara no li toca, té permís per tornar.

En Marc va respirar alleujat

— Però esperi— va entrar un moment a dins i en va treure un paraigua rosa amb topalls daurats a les puntes—-  haurà de tornar amb això, agafi-s’ho com una mena de penitència o cura de prejudicis...

—Què? Abans mort que tornar amb aquest paraigua!

—Com vulgui, passi doncs!

I de cop es va trobar en una sala vasta i buida sota una cúpula immensa de tela rosa fúcsia amb topalls daurats. Ni en els seus pitjors somnis hauria pogut imaginar un infern més terrible. Un paraigua rosa per tota l’eternitat

Roser

Relat a partir d'una proposta de la 1ª Jornada d'escriptura de VullEscriure.cat