Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.
I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.
Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.
I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.
@RoserTR
