Rebel·lia

Quan fa 70 anys els pares em van “tenir” van donar a aquesta paraula el seu ple sentit i es van disposar a moldejar-me al seu gust i conveniència talment un ninot de plastilina. Però jo vaig heretar la genètica rebel del besavi i ben aviat vaig aprendre l’art de fer exactament l’inrevés del que volien. Això sí, sense trair mai els meus principis, un del quals era no dir mentides encara que això no fos exactament dir tota la veritat.

Tan magres les havia passades el pare al front que rebutjava sense miraments tot objecte, acte o professió que fes pudor de militar. Sempre m’havia dit que si mai em feia soldat, policia o guardia civil em desheretaria directament treient-me fins i tot el dret a la legítima.

Així doncs, en fer 18 anys, vaig pujar al tren per desprès embarcar-me en vaixell cap a altres terres. Una vegada arribat a destí i havent acomplert el meu venjatiu propòsit, els vaig escriure una carta breu.

Estimats pares,
M’he fet soldat. El fusell entre les mans em proporciona un plaer indescriptible. Contínuament estic en el punt de mira de l’enemic però...com me’n sento d’orgullós de protegir la monarquia d’aquest país ara tan meu!
Una abraçada,

El daltabaix a casa va ser descomunal. Em van desheretar, van despenjar de la paret la meva foto del dia de la comunió i cara als veïns van inventar-se una estranya malaltia que m’havia dut lluny de la terra cap a climes mes freds.

Tornat a casa al cap de cinc anys i quedat clar que meva vida era meva i ben meva, l’amor paternal es va imposar. Em van tornar a incloure al testament i d’aquell episodi vergonyant de la història familiar no se’n va tornar a parlar mai mes.

Avui la meva neta de dotze anys, remenant entre llibres vells, ha trobat la carta que fa més de 50 anys vaig enviar casa. .
-Avi, - m’ha dit estupefacte- tu, soldat? Tu, que ets més pacifista que Gandhi?

Dissimulant un somriure he anat a buscar una foto secreta que guardava com un tresor. Era un canvi de guàrdia davant del palau de Buckingham.
-Veus aquest soldat de vermell amb aquest barret tan alt i un posat tan seriós? Soc jo. Sempre érem al punt de mira de les maquines de retratar dels turistes.

-Ets un murri!
-Ja ho sé ;)

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: vaixell
Minicrida opcional : que en el protagonista sigui un soldat

Els àngels de Charlie

J.F. havia provocat la mort del rei. No era pas poca cosa. No l’havia mort directament. Com sempre, ho havia planificat tot amb una meticulositat absoluta. Per a no aixecar sospites, havia mort la reina, ja malaltissa en els seus últims temps. El rei havia mort pres de la seva desesperada soledat poc després del funeral de la seva inseparable companya; sol i abandonat de tothom.
Hi estava avesat a matar. N’era tot un especialista. Hi trobava un plaer difícil de definir. En aquests moments de la seva vida aquesta mena de missions era l’únic que li donava la força per continuar endavant.

P.K. havia aconseguit aquell dia pispar 3.000 euros al banc sense que l’enxampessin. Encara no ho havien fet mai. El truc consistia a actuar amb agilitat i no sostreure quantitats massa elevades i que poguessin aixecar sospites. Sempre li havien agradat els diners. Havien sigut la seva debilitat. Durant un temps es va dedicar a l’especulació immobiliària. Havia fet diners i, tot s’ha de dir, també s,havia arruïnat diverses vegades perdent la son i les nits. Fins que va decidir que, tot i continuant amb la tapadora del negoci immobiliari, seria més segur i sobretot més emocionant, transgredir la norma d’una manera més transparent que l’especulació. Sostreure quatre duros a la banca amb la incertesa que suposava el risc de ser atrapat “in fraganti.” li feia pujar l’adrenalina fins a límits que ja no recordava.

Z.J. també havia tingut sort i l’havia encertat com sempre. Gaudia cada dia amb la missió encomanada. Li agradava escrutar la mirada de l’enemic, copsar aquell petit tic que el delatava, trobar un sentit a aquella manera especial de moure les celles. Encertava sempre les intencions alienes d’una hora lluny. Era un artista interpretant el llenguatge no verbal. Ningú aconseguia fotre’l. Per això, se sabia el millor i els altres el temien.

Cada vespre es trobaven tots tres i s’explicaven l’emocionant vida que omplia el seu dia a dia. S’autoanomenaven “Els àngels de Charlie”, tot i que en Charlie no l’havien vist mai i l’únic que tenien d’àngels era la curta distància temporal que els separava del cel. En Joan Font, en Pere Casals i en Zedebeu Jonqueres vivien des de feia temps a la residencia d’avis. Jugar als escacs, al monopoli i a la botifarra era tota la seva vida.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: funeral
Minicrida opcional : que en el text apareguin 3000 euros

La senyoreta em té mania

La senyoreta em té mania. Ja fa temps que ho sospitava però avui ho sé de segur. L’altre dia em va dir que jo li havia gastat tot el sac de paciència. No sé què volia dir però penso que res de bo. I és que vol que faci coses que no tenen ni cap ni peus! Es planta davant la pissarra digital i amb el seu dit llarg i arrugat comença a dibuixar rodonetes amb una mena de cua al darrera com si fossin ratolins, tot cridant: : aaaaaaaaaaah! com si fos ella que n’hagués vist un, de ratolí. Després em fa cridar a mi, però ella no sap que a mi els ratolins no me’n fan gens de por. I que no penso cridar ni una mica. També dibuixa culs de porquet, amb una cua ben refistolada cap amunt i llavors crida oooooh! com si se sorprengués del seu propi dibuix. I vol que jo també. Però jo, els culs de porquet, no els trobo gens emocionants. També de vegades dibuixa muntanyes i llavors fa un so com de vaca enfadada que jo no vull repetir de cap manera, perquè no tinc cap ganes de passar vergonya. Diu que això -o sigui, fer sorollets de por, de sorpresa, de vaca o de ves a saber què quan veus un dibuix- és llegir i que és molt important però jo ho trobo completament ridícul.

A mi m’agrada més anar a casa del veí que és dibuixant. De vegades li demano que em dibuixi coses només per a mi. Ahir li vaig demanar que em dibuixés un molí i m’en va fer un de molt senzill però que em va agradar molt: X. Després li vaig dir que em dibuixés la lluna i també ho va fer molt bé: va dibuixar una cosa així: C. I una muntanya: M. I una casa: A. I un martell: T.

Aquest matí la senyoreta m’ha dit que escrigués “la lluna i el molí a la muntanya”. Jo tot orgullós he escrit CXM. Però la senyoreta s’ha començat a posar nerviosa i ha anat a buscar una altra senyoreta i li ha dit no sé què de derivar-me a l’especialista. Per la cara que feien totes dues deu ser una cosa ben dolenta. Estic segur que és la seva venjança per haver-li acabat el sac de paciència, tanta és la mania que em té.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria:molí

Save de last dance for me

I llavors, sola a casa, vaig rebotir l’espill per terra amb totes les meves forces. Però el terra va quedar ple de trossets que no feien sinó repetir desenes de vegades aquella imatge que tant avorria. Vaig intentar aplegar els mirallets que havien quedat escampats per terra i n’hi havia un munt. Trossos de mirall petits, mitjans i algun tros enorme que em miraven com si s’estessin rient de mi i la meva absurda dèria de fugir de mi mateixa. Cada tros afilat i tallant com una daga acabada d’esmolar m'omplia les mans de regalims de sang. Però poc m’importava; necessitava sentir un dolor físic més potent que aquell que m’esquinçava el cor.

Save de last dance for me. Era la nostra cançó. Aquesta vegada havia confiat; havia confiat amb deliri adolescent que el seu últim ball seria per a mi. Però no: el darrer no hauria estat per a mi. Potser ho havia estat el penúltim. Potser. Però l’últim segur que no.

I mentre anava recollint trossets de l’espill rebotit, els dits i el cor regalimant rajolinets de sang, vaig pensar en les festes d’adolescent en aquell pis buit dels avis d’en Cesc. Aquells diumenges a la tarda en què jo em delia perquè ell em tragués a ballar a la darrera cançó, l’única per la qual abandonava la seva privilegiada posició de discjòquei. I mai no ho va fer. I jo tornava a casa cada diumenge amb el cor encongit i em mirava en aquell mirall de la mare i no m’agradava absolutament res del que hi veia. I llavors ho entenia tot.

I l'“ell” de la meva adolescència i l'“ell” que amb 60 anys m’havia fet rebotir l’espill no eren la mateixa persona, però a mi em semblava que tota la meva vida havia sigut esperar que algú m’estimés prou per guardar el darrer ball per a mi. I això no havia passat ni passaria mai perquè ni jo mateixa havia sigut capaç de guardar-me’l i, ara, fins i tot havia volgut fugir abans que s’acabés la música. Sempre havia tingut l’amarga certesa que el darrer ball, la noia del mirall, no se’l mereixia.

Roser

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: espill
Minicrida opcional : el text ha de passar en un ball

Altres dimensions

Després d’una inacabable bateria de preguntes d’un test d’aquells que no s’acaben mai, el psiquiatra em va diagnosticar un important complex d’inferioritat. Com a remei, donada la magnitud de la inferioritat, em va receptar d’anar a viure una bona temporada a Liliput. Considerant que entre  la mida d’un liliputenc i la meva hi ha una diferència més que considerable, va decidir que només pel fet de viure allà, el meu inconscient quedaria del tot reprogramat  per la resta de la meva vida.

Tota la meva joventut me la vaig passar entaforada entre els llibres d’Enid Blyton, i els grans clàssics no tenien per a mi més interès que un documental de TV3 pels seguidors de Gran Hermano, amb tots els meus respectes per l’Enid Blayton a qui tinc en profunda estima. Així doncs, el primer que vaig haver de fer va ser localitzar el parador d’aquest remot país. Una vegada assabentada d’això i de com arribar-hi, en un tres i no res vaig desembarcar a les seves costes disposada a curar per sempre més l’arrel de tots els meus mals.

Després de viure prop d’un any entre aquells éssers minúsculs i refotudament bel·licosos vaig tornar al psicòleg més contenta que un gínjol. No sé si el meu complex d’inferioritat havia desaparegut però, delerosa de noves aventures, estava del tot  decidida a repetir el test i a fer que aquesta vegada em sortís un desmesurat complex de superioritat. A Liliput m’havien parlat d’un país anomenat Brobdingnan i ara que havia descobert com n’era d’apassionant viatjar a altres dimensions em moria de ganes d'una nova prescripció.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: llibre
Minicrida opcional : que la història passi a Liliput o a Brobdingnan (Els viatges de Gulliver)

Palau de vidre

Tancava els ulls i ja era dins. Els tornava a obrir i ja n’era fora. Hi tenia tanta traça a tancar els ulls que si sumava les hores i les dividia per 365 m’adonava que m’havia passat més de les tres quartes parts dels anys de la meva vida dins aquell palau de vidre que era alhora el meu refugi i la meva presó.

Me n’hi anava quan de petita els sorolls m’espantaven, quan, una mica més gran, massa bellesa m’emocionava, quan la mare marxava, quan el pare em renyava, quan em vaig enamorar per primera vegada … i per segona, quan van néixer els meus fills i em vaig veure desbordada per tant d’estimar ….En resum, m’hi hauríeu trobat quan era massa feliç o massa desgraciada o massa de res. I això era gairebé el mateix que dir sempre perquè per a mi, viure no havia estat mai un fet neutre, dòcil o tranquil; sempre havia estat un esdeveniment impetuós i passional, per a bo o per a dolent. I suportar l’estrés de tanta emoció era impossible. Per això, per sobreviure, de ben petita vaig construir-me aquell palau de vidre on els sorolls s’esmorteien, la bellesa es fonia, els sentiments es marcien i les emocions desapareixien. I la vida de debò quedava a fora. O és el que jo creia, perquè el dia en què el palau va esclatar en mil bocins talment una olla a pressió amb la vàlvula de seguretat embossada, em vaig adonar que res s’esmorteia, es marcia ni molt menys desapareixia sinó que simplement quedava suspès en l’aire que s’anava tornant més i més dens fins a esdevenir una mena de vapor asfixiant i perillós.

I després d’aquell big-bang del meu univers, tots els sentiments, emocions, pors, alegries i tristeses varen quedar alliberades. I jo les vaig abraçar amb avidesa i les vaig estimar i les vaig respirar i les vaig patir fins a no poder més. I quan no vaig poder més vaig tancar els ulls i vaig construir un nou palau.

Potser amb els anys he après a no tancar els ulls amb tanta facilitat, però aquest o un nou palau de vidre, refugi i presó, l’imagino dempeus per sempre més. La vida, per a mi, continua essent massa de tot. 

Roser

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: palau
Minicrida opcional : el protagonista està atrapat en un lloc del qual no pot sortir

Ales i cadenes

Fantasma del meu cor,

No és fàcil de comunicar el que estic a punt de dir-te. He triat com a mitjà de comunicació el correu electrònic, per no haver de passar per l’incòmode situació de trobar-nos cara a cara. Fa massa temps que estem junts i no sé si en el cas que aquest darrer encontre tingués lloc, a l’últim moment no em faria enrere.

Ras i curt: aquesta és una notificació d’acomiadament.

Ja no em puc permetre per més temps els teus serveis. Els meus ingressos emocionals, estan pràcticament a la ruïna. Sé que durant tots aquests anys m’has servit amb una fidelitat difícil d’igualar. Però tanta fidelitat, t’ho confesso, al final ha acabat per fer-se’m tan ofegosa que a voltes m’he hagut d’esmunyir d’esquitllentes per tal de poder fer allò que em venia de gust i que tu sempre m’hauries impedit, d’una manera o altra, realitzar. Sóc conscient que aquesta mena de “trapelleries” a la teva esquena són les que m’han dut a la fallida, però… mai de mai m’havia sentit tant viva. I és que que viure acompanyada de tu, per definició, fa més pudor de mort que de vida.

Sé que consideraràs aquest acomiadament del tot improcedent. I que, de ben segur, em portaràs a judici, no sense haver intentat abans d’estovar la meva consciencia recordant-me a tort i a dret la teva absoluta fidelitat i atemorint-me amb un “sense mi, no seràs res”. N’estic segura. Però espero guanyar el judici amb un bon advocat d’ofici ja que els de pagament no me’ls puc permetre.

Amb tot et vull agrair tants anys de lleialtat, i l’esforç titànic que has fet per protegir-me. Però ara toca retallar despeses i eliminar tot allò prescindible i que fa pujar massa la factura de la meva vida; no vull acabar els meus darrers anys de pidolaire i, a sobre, haver de pidolar per tots dos.

A partir d’ara em proposo desplegar les meves ales resclosides de tants anys i buscar-me la vida per mi mateixa. Ales i cadenes mai han fet bona parella; llàstima haver-me’n adonat tan tard, i haver hagut d’arribar a la bancarrota per donar el pas.

Agraïda pels teus serveis,

La fada.


www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria:cor
Minicrida opcional : que al text hi aparegui un fantasma

Llumí

I tot plegat va ser ser culpa d’aquell llumí. O més que culpa, conseqüència, perquè després del que es va esdevenir vaig deixar de creure en les culpes. Només conseqüències de causes que inconscientment provoquem. Només.
Un llumí de res que sense pensar vaig encendre i que casualment va caure sense apagar-se del tot damunt d’aquell paper de diari rebregat darrere el sofà. I què m’anava a imaginar jo que aquell foc prengués tant ràpid! Jo que, mai de mai aconseguia d’encendre el foc a terra sinó era a base d’estona i de perdre-hi la paciència i de vegades ni així. Doncs aquest foc del llumí es va propagar amb una rapidesa insospitada. Del paper al sofà, del sofà a l’armari, de l’armari al parquet i del parquet es va enfilar per les parets i pels bastiments de les portes. Tot s’anava encenent: les cadires del menjador, els quadres de la paret, les cortines vermelles, tots els llibres de la llibreria, la fotografia emmarcada del dia del casament, el penja-robes i aquell barret de palla que era allà de ves a saber quan….. El foc arrasava amb força tot el que trobava, amb un desig voraç i imparable Tot anava tan ràpid que em vaig quedar allà com hipnotitzada per tota aquella força, contemplant aquell espectacle que moments abans no hauria pogut ni imaginar. No podia pensar. No podia fer. Em sentia part d’aquella energia i aquella força. Com si tota jo fos de foc Sentia que el foc em volia consumir i alhora mai m’havia sentit tan plena de vida.

Al final vaig caure desmaiada; algú devia avisar els bombers. Em vaig despertar a fora al carrer, en una llitera del SEM. No m’havia passat res i m’havia passat tot. Havia conservat la vida però vaig haver de començar-la de cap i de nou. No em vaig poder tornar a permetre cap casa amb llar de foc. Un pis petit en un barri senzill i ensopit i amb una capsa de llumins sobre la tauleta de nit, per si de cas. Mai més m’he pogut treure del cap aquell espectacle hipnotitzador de foc i flames que m’ho va arrabassar tot i, per uns instants, m’ho va donar tot.

Roser 

www.vullescriure.cat/
Paraula obligatòria: foc
Minicrida opcional : escrit en primera persona

El mestre

Teníem un llibre de "Lengua y literatura castellana". Era un llibre que suposo que alguns mestres reformistes el devien escriure amb la intenció d'aplicar una nova didàctica; la veritat és que ni mestres ni alumnes estàvem acostumats a aquella classe de llibres i no hi enteníem res. A nosaltres no ens servien per estudiar, ni als mestres per explicar. Els autors del llibre, tot i la seva voluntat de modernitat, acabada de sortir del forn la democràcia, devien ser encara prou españo-cèntrics com per a no considerar ni els autors catalans, ni els gallecs, ni els de la resta del món, prou importants per, com a mínim fer-hi alguna referència. El nostre mestre, però, tot i no ser didàcticament tan modern com el llibre (per sort!) sí que tenia una visió prou oberta del món com per considerar que no podíem sortir de l'escola sense saber qui era Homero, Mossen Cinto Verdaguer, Honrato de Balzac, Alexandro Dumas i el seu "Conde de Montecristo", ni haver sentit mai la història de Cyrano de Bergerac, per citar només alguns autors i obres d'aquells que segons el curriculum de l'època, no devien "tocar" ni ser politicament correctes.

El llibre del mestre- igual que el nostre- guardava entre les seves pàgines tot de notes manuscrites amb aquella lletra pulcra i suau que recordo com si fos ara: el llapis lliscant suaument sobre el paper, amb una cadència continua, sense preses ni sobresalts, una lletra dolça i ferma alhora, una mica com recordo que era ell. En aquestes notes, copiades segurament el cap de setmana o al vespre o durant aquelles hores de "permanència" -que ningú sabia què volia dir aquella paraula i que anys més tard alguns vam descobrir que venia del verb "permanecer" - en aquestes notes, doncs, hi havia tota l'explicació d'aquests autors i obres "oblidats" i que ens era dictada, paraula a paraula per tal que la copièssim, i la poguéssim estudiar. Això, sí, entre dictat i dictat, tot d’anècdotes sobre les obres i els autors, aconseguien més o menys captar la nostra atenció envers uns temps, unes èpoques i uns llocs que ens quedaven tan llunyans.
Crec que aquells anys varen ser els millors de la meva vida. El món era tot per descobrir, sabíem on volíem arribar i la incertesa que acompanya la vida d’avui en tots els seus aspectes no la podíem ni imaginar. Eren temps en què creiem que la vida recompensava aquells qui s’esforçaven a ser bons estudiants amb un treball de per vida i sense ensurts ni entrebancs.
Creíem en la màgia d’un llibre, el poder d’una cançó, la infalibilitat del mestre.

 

Roser