Pàgines

dimecres, 18 de novembre del 2020

Vides teixides

Aquell any ens vàrem escapar a Roma. Durant tres setmanes a l’any el món s’aturava i el delit i la felicitat d’estar junts només es trencava per fugaços i inoportuns pensaments que ens recordaven que aquell cel que vivíem tenia un final. Tres setmanes de cinquanta-dues era una proporció ínfima. Però era l'única possible. L’única que ens podíem permetre sense que el món es trenqués.

Va ser allà i el darrer dia que vaig tenir el somni estrany. Era setembre. Com ho sé? No ho sé. En els somnis les coses són i prou. Sense cap explicació lògica.

Una noia descalça, jove i bonica, amb els cabells llargs, llarguíssims i una túnica blanca, senzilla, ajuda un home fet a posar-se una toga porpra amb brodats daurats. Pel seu gest, pel seu posat i pel color de la toga és sens dubte algú important. Molt. L’emperador, potser?De cop m’adono que l’home ets tu i immediatament els teus braços m’encerclen la cintura. Em giro. Els meus cabells freguen el teu pit. Els teus dits m’acaronen els mugrons i baixen cap al sexe amb una delicadesa infinita. Sóc jo, la noia de la túnica? Podria ser. No n’estic segura. Noto els teus llavis als meus. Em beses. Et beso tots els racons del teu cos. Em penetres. T’acullo. Ens desfem de desig i passió. Las, et deixes anar sobre el meu cos i plores. Jo (ella?) sostinc el teu dolor. Reprèn lentament la feina d’ajudar-te a posar la toga sense cap arruga fora de lloc. Em mires intensament els ulls. Te'n vas i et somric. Sento el dolor d’un glavi afilat al mig del cor. La noia descalça dels cabells i la túnica ja no hi és.

Em vaig despertar amb la certitud que aquell no era un somni corrent. Hi havia quelcom de conegut i alhora molt llunyà. De real i al mateix temps d’intangible. Aquella mateixa tarda agafàvem l’avió. Tu cap a Barcelona i jo cap a Palma. Segurament no ens tornaríem a veure fins al setembre que ve. Abans de marxar els teus ulls verds em van penetrar fins al fons de l’ànima. I llavors vaig saber del cert que tu i jo ja havíem sigut en una altra vida i que ni en aquella ni en aquesta havíem pogut teixir la teva i la meva en un mateix jersei. Potser a la següent.

Roser TR

dissabte, 7 de novembre del 2020

A propòsit dels diners...


Estimada Júlia,

Em preguntes en la teva darrera carta que com vaig de diners. T’he de dir que, un cop cobertes les necessitats més bàsiques, els diners han deixat de tenir per a mi cap mena d’importància. Sembla estrany tenint en compte com m’havia arribat a preocupar aquest tema fa tan sols uns mesos. Si t’he de ser sincera, a hores d’ara els necessito per ben poca cosa si no és per pagar els rebuts imprescindibles de la llum, l’aigua i l’internet. Ja saps que la casa és de propietat, i per menjar, amb les quatre verdures de l’hort, els ous de les dues gallines i unes quantes coses que em faig dur del super en tinc ben bé prou.
Tot el que vull i anhelo no ho podria comprar ni que fos dipositària de tot l’or del món. Es pot pagar amb diners el somriure perdut, les ganes d’escriure, el delit d’una mirada, la passió de viure…? Res de tot això no té preu i des que aquesta situació insòlita que ens ha tocat viure em manté apartada d’aquells qui estimo i sobretot d’aquell qui estimo –en singular–, que no he tornat a ser la mateixa.
Fa mesos que no m’he comprat cap peça de roba. Em vesteixo de qualsevol manera i fujo del mirall com del dimoni. Em dol veure com es va marcint un cos, encara generós, però que ja no admira ningú i que, sobretot, ja no fa feliç a ningú.
Aquí em diràs, perquè et conec, que n’hi ha prou que em faci feliç a mi però de sobres saps que jo soc d’aquella mena de persones que sense l’escalf d’una altra mirada que em faci de mirall em sento ben poca cosa. Ja m’ho has dit sempre que quan em van fabricar es van descuidar de posar-me un bon pessic d’això que està tan de moda i que en diuen autoestima…
En canvi admiro la teva valentia, el teu desaferrament i la teva independència de tot i de tothom. Si tens, bé; si no tens, també. No saps pas com t’ho envejo! Veus?, si això es pogués comprar sí que t’ho compraria sense importar-me ben gota la quantitat de diners que em demanessis… Sé que no tot són flors i violes però ja diuen que sempre veiem més verda l’herba de casa del veí.

I tu, cara Júlia, com vas de diners?

Roser TR

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Ja som demà?


De tots les paraules que en Jan coneixia, “demà” era, sense cap mena de dubte, la més misteriosas i apassionant. Era una paraula màgica. Tota plena de somnis, il·lusions i coses per fer. Demà, demà ho farem! deia sempre la mare.
—Ja som demà? —preguntava de tant en tant en Jan. 
—No, som avui —contestava tothom
Realment “demà” havia de ser un dia molt especial, si trigava tant a arribar.

—Àvia, tu saps quan arribarà demà? En tinc tantes ganes! 
Ella va riure… 
—Demà serà quan te’n vagis a dormir i després t’aixequis! 
—De debò? —va xisclar en Jan entre sorprès i emocionat! 
Se’n va anar a dormir ben nerviós. Quan es llevés per fi seria demà!
Els primers rajos de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana quan en Jan sortí corrents cap al llit de la mare i d’un salt es feu polissó entre els seus llençols.
—Mare, Mare… Quin dia som? --va dir en Jan amb aire triomfal. 
—Dijous. 
—No, no. Vull dir... que ja som demà? 
—No, amor meu, avui som avui —digué la mare entre badall i badall.
Trist i decebut en Jan li va explicar a l’àvia. 
—Àvia o tu o la mare aneu equivocades —va sentenciar.
L’àvia se’l va mirar entre múrria i enriolada. Llavors va dur en Jan a l’esplanada terrosa de darrere la casa. Les ombres jeien llarguíssimes sobre el terra polsós. 
—Mira de trepitjar l’ombra del teu cap. 
—Fàcil! 
I va començar a córrer provant d’empaitar-se el cap. Va córrer i córrer per tot el camp però no hi havia maneres. L’ombra no es deixava atrapar. Al final, cansat i vermell va dir: 
—Àvia, és impossible!
—Doncs mira, el demà és com l’ombra del teu cap; per molt que corris no el podràs atrapar mai. 
El nen es va quedar una mica moix.
—Ara digue’m Jan, mentre corries, què has vist? 
—Res, àvia, només pensava a atrapar la meva ombra-de-cap. 
—Doncs mira, has passat pel costat d’un vidre de colors, d’una sargantana cuablava, una pedra brillant, una ploma de gavina … petits tresors que t’has perdut. Corries darrere el demà i t’has perdut tots els petits tresors del camí.

En Jan, bocabat, li feu una gran abraçada. Ella se’l mirà amb una tendresa infinita. Tant de bo el net aprengués ben aviat allò que a ella li havia costat més de mitja vida… I encara de vegades...

Roser

Fluixet

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes a abraçar-me una mica la vida. Com si no goses tocar-me gaire però per fer-me saber que encara era aquí.

M’has dit que has guanyat una partida que tothom, menys tu, donava per perduda. Contra tot pronòstic els índexs tumorals han baixat de 900 a menys de 30. No cal ser massa bo en mates per l'optimisme. I quan ho he sabut he sentit com no des de fa dies una mena d’escalfor de mà que n’acarona una altra. Una escalfor allà en aquell punt just de la cintura on jo dic que s’ajunten el cel i la terra i on sempre se m’hi fan aquells nusos impossibles de deslligar si no és a base de carícies i tendreses, temps i llàgrimes.
Tu amb les ganes de viure sortint a pressió per tots els porus de la teva pell i jo amb les ganes de no, supurant per totes les ferides. Tu mirant de fit a fit la químio desafiant amb la força dels valents; jo abaixant la mirada covarda davant d'un rentat d’estómac rendint-me a l’evidència que un no marxa quan vol sinó quan el criden.
Però amb tot puc dir que sí, que la fotografia que m’has enviat pel mòbil, feta a correcuita per l’emoció del moment, on et donaven el comunicat d’alta mèdica, m’ha fet pessigolles a la panxa i m’ha reconciliat una mica amb Ella. I he notat com el nus, el del cel i la terra, s’afluixava una mica.

Avui ha vingut fluixet, així com d’esquitllentes, a abraçar-me una mica la vida i a mi m’agradaria abraçar-te tan fort i fondre’m amb tu en el gust, la il.lusió i les ganes d’aquella platja de Salses fa tants d’anys.
Roser





diumenge, 21 de juny del 2020

Onades i Yzaguirre



Sobrevius a la gran onada que t’engoleix arrapada a una ampolla d’Yzaguirre en una mà i a les pastilles de diazepam a l’altre. Qualsevol amb dos dits de front et diria que és millor arrapar-se a una boia o a un tauló de fusta o navegar damunt el llom d’un dofí. Però no has trobat ni una cosa ni les altres. I amb la por dels teus dotze anys vas aprendre a tips de plorar que l’única manera de no enfonsar-se quan no tens res a la vora per arrapar-te és deixar de lluitar contra la por a ser engolida i relaxar-se damunt l’aigua i fer el mort. Però el teu cervell mana sobre el teu cos i tot intent de relaxació és inútil. Ara ets la nena petita que té pànic a negar-se i l’adolescent que mai vas ser quan n’era l’hora que creu que una combinació d’alcohol i benzodiazepines et salven de la tensió que et durà al fons de l’abisme i no et permetrà surar. Ser a destemps les edats que no ens pertoquen et duen a llocs estrambòtics com és trobar el primer amor quan ja han passat el segon el tercer i el quart i t’has ficat al llit amb mig mon --el teu mig petit mon-- ni que sigui en somnis humits de nits sense lluna ni estels. I que aquest primer amor es converteixi en la gran onada que mai hauries ni imaginat.

Són les quatre de la matinada, la finestra entreoberta et duu el silenci de mil batalles lliurades en els somnis dels qui lluiten a darrere els balcons que no són teus. Potser algú lluita com ara tu contra una onada gegant, amb les seves pròpies eines, la seva pròpia angoixa, la seva pròpia por. Al cap i a la fi viure és anar esquivant onades fins aprendre que l’onada contra la qual lluitaves era feta de la mateixa aigua que tu.

                                                                                                                                          @RoserTR


diumenge, 26 d’abril del 2020

Els mots tenen vida pròpia

Li havia costat déu i ajut arribar al final de temporada amb una certa dignitat literària. Ara, l'obligació d’incloure la paraula “lleixiu” en el darrer text, estava a punt de fer-la desistir de la seva determinació a escriure l’últim relat. No la trobava una paraula bonica, ni emotiva, ni amb cap significat que li fos inspirador. Tenia, això sí, en la seva pronuncia, aquell so de la ela palatal tan comú en les paraules de la llengua catalana -i que segons els experts es trobava en franca regressió- i un so xeix, fricatiu, que la feia gairebé impronunciable pels parlants de les llengües veïnes, és a dir, el castellà i el francès. En l'àmbit sonor, doncs, la paraula tenia la seva gràcia.

Va tancar els ulls i pronuncià lentament mastegant els sons una vegada i una altra: llei-xiu.

Realitzada l’exploració sonora del mot, es decantà per una exploració olfactiva. I va haver de reconèixer que en aquest sentit la paraula era del tot potent. Va arrufar el nas i es cobrí amb un mocador de butxaca per recollir un esternut que li eixí pels narius en ensumar amb massa determinació.

De cop s’adonà que el seu text ja tenia el mínim de 200 paraules normatives. Podia estalviar-se l’exploració visual, tàctil i gustativa. Rellegí i s’adonà que havia escrit un text ben poca-solta. Va seleccionar-lo tot amb el ratolí, clicà el botó dret i escollí "eliminar". No seria, però, la primera vegada que no manava sobre les paraules i elles, intrèpides, prenien vida pròpia més enllà de la seva voluntat.
Roser

Paraula obligatòria: lleixiu





dissabte, 18 d’abril del 2020

De nom Cinderella

A casa em diuen Ventafocs però a mi m’agrada més Cinderella. Em fa sentir especial i única. És un nom bonic que m’agrada repetir una vegada i una altra: Cinderella… Cinderella, amb la pronúncia italiana, així amb la ela ben geminada.

La mare va morir quan jo vaig néixer i el pare es va tornar a casar quan jo tenia pocs anys. La seva nova dona tenia dues filles; ella es va convertir en la meva madrastra i elles dues en les meves germanastres. Si us he de dir la veritat, trobo a les meves germanastres lletges i cregudes, tot el dia es queixen i no saben fer ben res. Són grasses i malfetes. La seva mare  els compra els millors vestits i els més cars però quan les veig tan empolainades i, malgrat tot, tan poc atractives, sempre recordo allò de la mona i la seda. La madrastra no és pas més bonica. A part de ser lletja com elles és vella i rondinaire i només sap fer que presumir de les seves filles. A mi em tracta molt malament  i em fa fer les feines més pesades de la casa com si fos una criada més. M’insulta i em crida i em fa quedar malament davant de tothom. Però jo sé que és per enveja. Perquè jo soc més bonica que les seves filles i més dolça i més agradable i més tot. Elles tenen els diners però jo tinc el que no es pot comprar amb tots els diners del món. I penso que això els fa molta ràbia. O com a mínim, si jo fos d’elles, me’n faria molta.

Aquest dissabte el príncep fa una festa per buscar xicota. Sempre me l’he mirat amb bons ulls. Em sembla una persona sensible i dolça encara que això, com que és un príncep i s’ha de fer respectar, no ho sap gairebé ningú. Però jo sí que ho sé. I també sé que de vegades hi ha coses que l’amoïnen i el preocupen i que no les pot explicar a ningú perquè no fan per una persona de la seva posició. M’agradaria anar a aquest ball que organitza. Tanco els ulls i m’imagino que fart de tota la cridòria surt al jardí sol i em veu allà asseguda i es posa a parlar amb mi i descobreix que el millor no era a dins la festa sinó a fora. S’adona de què soc com ningú mai ha pensat que fos i s’enamora de mi. Però la meva madrastra i les meves germanastres no em deixaran anar al ball ni de casualitat.

********************************

Al final vaig poder anar a la festa. No sé com se’m va aparèixer una mena de fada fadrina i em va concedir el favor de poder anar al ball sense que ningú no se n’adonés. De les cortines del menjador me’n va fer un preciós vestit de nit i va convertir un parell de carbasses en un cotxe magnífic per a poder-hi anar.
A la festa hi havia les meves germanastres i moltes altres noies que volien lligar-se al príncep per convertir-se en princeses i presumir i “xulejar” de marit i posició. Però jo em mirava el príncep de lluny i pensava en tot el que ell devia estar pensant i en com havia de ser dur fer cara de passar-ho bé si no s’ho estava passant gens de bé. I que potser això de ser príncep no li agradava gens ni mica i el que ell volia era dur una vida normal amb gent que l’estimés de debò i no només per interès i em sembla que d’aquestes persones no n’hi havia gaires.
El cas és que el príncep anava ballant amb cadascuna de les noies de la festa per veure si n’hi havia alguna que li fes el pes, així com qui tria melons, i al cap d’una bona estona em va tocar a mi. I jo estava morta de vergonya i no sabia què dir-li però ell va començar a enraonar --suposo que tenia una mena de guió après per repetir com un lloro cada vegada que estrenava ball amb una noia-- i a poc a poc em vaig anar calmant i vaig començar a parlar d’una manera espontània, sense voler fer veure que jo era qui no soc, i com si ell fos una persona normal i corrent. I no sé com va anar però després del ball em va demanar de sortir a fora al jardí i allà vam continuar parlant molta estona més i vaig veure que sí, que el príncep era com en realitat m’havia pensat que era. Era molt dolç i molt sensible i no se semblava gens a com tothom es pensava que era. I ell a mi em va dir que no era com les altres noies i que amb mi sí que s’hi podia parlar i que podia dir la veritat.
Però quan varen ser les dotze en punt de la nit vaig haver de marxar corrents perquè la fada ja m’havia avisat que a aquesta hora es trencaria tot l’encanteri del vestit i del cotxe i després no podria tornar a casa. O sigui que me’n vaig anar corrents i em vaig entrebancar i després vaig perdre una sabata i no hi havia manera de trobar-la. I com que no em podia torbar més  buscant-la al final vaig arribar a casa sense sabata i ben suada i em vaig haver d’afanyar a posar-me al llit perquè quan arribessin la madrastra i les germanastres no em trobessin desperta i sabessin tot el que havia passat.
Ara fa dos dies que va ser la festa del príncep i sovint penso si el que va passar va ser de veritat o m’ho he imaginat. De vegades em sembla que el príncep em buscarà per tota la ciutat fins que em trobi però d’altres em sembla que ja no es deu enrecordar ni de qui soc.
I jo, mentrestant, dintre d’aquesta casa m’hi floreixo i em panseixo i només penso que vull sortir d’aquí i ser la Cinderella en un lloc que Cinderella sigui només un nom bonic sense cap altre significat.

************************

Avui per casa han passat uns criats del príncep per demanar a les meves germanastres que s’emprovessin una sabata. De fet se l’havien d’emprovar totes les noies de la casa que haguessin anat al ball però com que jo hi vaig anar sense que ningú ho sabés, doncs a mi no m’han cridat. Però jo era rere la porta espiant i quan he vist que la sabata que duien era justament la que jo vaig perdre tornant del ball el cor m’ha començat a anar molt de pressa i m’ha vingut fred i calor a la vegada. Evidentment la sabata no anava bé a cap de les meves germanastres que tenen un peu gros i que sembla un botifarró. I just quan els criats anaven a marxar ha arribat el príncep i m’ha vist allà a darrere la porta i de seguida ha dit que volia que jo m’emprovés la sabata i la meva madrastra que no, que jo segur que no havia anat al ball, i el príncep que sí, que me l’emprovés igualment. O sigui que al final me l’he emprovada i clar, m’anava al punt --i doncs? si que era meva!-- i llavors el príncep ha somrigut i li ha dit a la meva madrastra que ho sentia molt però que se m’enduia cap a palau.

I ara soc aquí al palau, al costat del príncep, que em mira, m’escolta i em parla com no ho havia fet mai ningú i a ell me’l miro i li escolto i li parlo com no ho deu haver fet tampoc mai ningú. I em sento la persona més feliç del món. I potser ell també.


Roser

dissabte, 4 d’abril del 2020

Sin tu latido

Que avui s’hagi mort Luis Eduardo Aute fa encara la tristesa una mica més rabiosa o la ràbia una mica més trista. Tot i el sol que brilla en un cel impol·lut, entestat a recordar-nos que els núvols només hi són de passada i que l’únic que sempre és el buit. Un buit que ens embolcalla per fora i ens omple per dins. Un buit immens infinit, que hem omplert de coses que es perceben amb els cinc sentits i de coses que no. De matèria física com ara un plat, un sostre, un roc o una guitarra i de coses que no com ara una por, un t’estimo, un pensament o un record. 
Que res és més que allò que imaginem, que creem, que bastim en un lloc recòndit del cervell on fabriquem la vida petita. I que la Vida en majúscules, és feta de no res. Un no-res infinit on es bressolen eternes les lletres que un dia em cantaves fluixet a la vora del mar, “Ay, amor mío, que terriblemente absurdo es estar vivo, sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido”. 
Com et trobo a faltar.

Roser

divendres, 20 de març del 2020

Abisme

Fuges. Corres i no veus. Els peus nus i la sang al tou dels dits. No veus, però saps. Saps amb aquest sisè sentit que t’ha salvat tantes vegades que ets a la vora del precipici. I t’atures dos segons i cinc centímetres abans de l’estimball. Bascules damunt una roca inestable, que intueixes fràgil i que no t’aguantarà per massa temps.

Escoltes.
Una veu fonda, persuasiva,
Avança. Que el buit t’aculli. No dubtis. La victòria és dels valents. Llença’t. Sense por. A l’abisme. Avança. Llença’t. Ja trigues”
— Calla!


Una veu suau, com de seda.
Recula. Torna. Desfés. Mitja volta i marxa enrere. Una rendició a temps és la millor victòria. Vinga, torna ja”. Com un xiuxiueig, com un mantra.
— Prou!


I tu allà al mig entre dues pors. La por a tornar a allò que coneixes i la por a llençar-te a allò que no. Esclava d’una tria. Perquè ho saps: triar no triar també és una tria. Voldries ser gat de Schrödinger. I ser àngel i dimoni a la vegada

.
S’aturen les veus i es fa un silenci ple. I de cop hi veus. Més enllà dels ulls i les paraules. Ets només consciència, ets l’espai buit on transcorren els teus pensaments. Ara saps. Sense necessitat de comprendre. I arrenques a volar, per sobre l’abisme, per sobre el retorn. Ja no hi ha tria, no hi ha dos, ni tres. Tot és u. Voles.






Roser


Paraula obligatòria: xiuxiueig
Escriure amb l'oïda


dissabte, 14 de març del 2020

Donar-hi voltes

06, 68, 88, X, 98
Trobi X en la següent sèrie numèrica.

Era una instrucció clara i precisa. Feia hores que s’hi barallava però no hi havia maneres. Havia fet mil provatures sumant, restant, multiplicant i dividint. Fins i tot havia provat amb la combinació de dues o tres operacions. La X era una incògnita impossible. A fer punyetes el pensament lateral, el profe d’arts creatives i la mare que els va parir.

Deixà les cabòries i va marxar a treballar. Avui tenia una festa d’aniversari. Fer de pallasso mim no era la feina de la seva vida però hi tenia traça i l’ajudava a pagar el lloguer del pis compartit a Barcelona amb altres estudiants de l’institut del teatre.

Va tocar el timbre de la casa. Era una casa de gent molt benestant. Va sortir a obrir una dona del servei amb una còfia i una bata blanca. El va fer passar a una saleta decorada amb un estil peculiar entre surrealista i naïf, perquè es pogués canviar.
Va obrir la motxilla i es va posar una malla negra. Dins l’impressionant ram de roses vermelles que havia d’oferir a l’homenatjada, va amagar-hi amb tota cura una bomba de confeti. El número del confeti era la cirereta de l’espectacle. Un èxit assegurat.
S’apropà al mirall de la paret per pintar-se la cara. Uns llavis ben vermells ressaltats en un rostre completament blanc. De sobte s’adonà del reflex del rellotge al mirall. El cor li feu un salt. Ja eren les set? Es girà de cop! El rellotge de la paret marcava les cinc. Uf! Quin ensurt!

De sobte notà com alguna cosa feia clic i amb una clarividència extraordinària li aparegué la maleïda sèrie numèrica. Havia trobat la solució. Ara entenia el profe quan els repetia amb un somriure murri que si la solució se’ls resistia no paressin de donar-hi voltes.

Roser


Paraula obligatòria: instrucció
Escriure amb la vista


dilluns, 9 de març del 2020

Desconnexió


D'ençà que n’havia fet 55 em sentia estranyament trist i desanimat. I jo, que sempre havia sigut una persona vital i optimista, no me’n sabia avenir. Amb les mans a les butxaques i el cap cot vaig anar a raure a la barraqueta que en Ciso tenia a la platja.

—Collons Martí! Quina cara que fots! Sembles ànima en pena— m’etzibà només de veure’m.
—Ciso, no sé pas quina una me’n passa, des que he estrenat al “sing sing” no aixeco cap.
—Cagum l’olla!.. Pot pas ser això.
En Ciso em mirava amb aquells ulls blau-aigualit emmarcats per mil arrugues que solcaven el seu rostre. Aquells ulls que et sabien el pensament abans i tot que tu mateix. Si haguérem sigut en una altra època de ben segur que tothom l’hauria pres per un bruixot.
—Vols posar-hi remei?
—Per xò he vingut Ciso, per xò he vingut
Em va fer seure en una vella gandula de fusta i amb un tros de drap em va fer tapar els ulls i m’acostà un flascó als narius.
—Flaire!
—Hòstia Ciso …
—Que flairis, collons!
Vaig aspirar fort. Una olor dolça de cirera em transportà, com en un viatge llampec pel túnel del temps, al dia del meu 5è aniversari, a casa dels avis. Vaig veure la vella taula de fusta parada al jardí i al bell mig un pastís gegant de piruletes vermelles. Era un record que havia quedat soterrat en el fons de la memòria i que ara, de sobte eixia amb una claredat absoluta. Tornava a ser aquell nen feliç que extasiat per la vida sense encara a penes estrenar, dalt d’una cadira i amb els ulls tancats, pensava un desig abans de bufar les espelmes. Vull ser un nen per sempre! Vaig bufar i milers de bocinets de llum sortits de les espelmes em varen esquitxar el jersei. I em vaig posar a riure.
En Ciso em va deslligar el drap dels ulls
Em sentia insòlitament content. Com si de cop hagués recuperat alguna cosa perduda
—I doncs Ciso, què has fotut?
—Redéu, Martí!, que de vegades se’ns desconnecta algún cable i cal tornar-lo a connectar.
Content com unes pasqües vaig tornar cap a casa. Abans però, vaig fer cap a la botiga de llaminadures de vora l’escola i em vaig proveir d’un bon grapat de piruletes vermelles iguals que les de quan era petit.

Roser

Paraula obligatòria: piruleta
Escriure amb l'olfacte




dimarts, 11 de febrer del 2020

Fred al cor


La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser



Paraula obligatòria:fred

dimarts, 4 de febrer del 2020

El color dels somnis

T’obres al nou dia en blanc i negre. D’esma et fiques a la dutxa i tornes a tancar els ulls. Sents com l’aigua tèbia acarona cada racó del teu cos. Somies. Els somnis de la nit són sempre capriciosos i sense possibilitat de tria. En canvi, aquests de primera hora del matí els esculls amb tota cura, com una mena de preludi del color que vols que determini el teu avui.
Ahir vares triar un somni de color blau. Vas somiar un dia dolç i en calma, com bressolat per un mar adormit. Exempt de sobresalts, inofensiu com un cel blau de primavera esquitxat de núvols innocents i juganers.
Fa molt de temps que no et decideixes pels verds, pels dies esperançats, amb la sensació que tot és possible. Possible encara i tot per fer. Un somni com d’herba verda, de queixalada de poma, de molsa i falguera en un bosc verge de qualsevol impossible.
En canvi, darrerament t’has valgut, fins i tot potser has abusat, de massa somnis marrons, en una mena de contrasentit com és el fet de somiar que no vols tenir cap somni. Dies bruns i torrats, de terra ferma, de llenya seca, de castanyes espetegant al foc i resignades al seu inevitable destí.

Ara, ja fora de la dutxa, amanyagada per la incondicional i fidel tovallola, esculls curosament d’entre tot el reguitzell d’ulleres de vidres de colors que guardes dins l’armari, les que millor et permetran de viure el somni d’avui.
N'has triat un de roig encès, de vermell passió. Com una alenada de foc pujant-te des dels talons, els turmells, els genolls, les cuixes… embolcallant els teus pits com una serp de brases enceses. Vols un desig intens, més pujat que el recurrent color magenta només ideal pel desig petit i descafeïnat dels dies amb prou feines pujats de to. Prens el vermell pur, un 255 sense barreges, com la sang, com la cirera madura i cruixent a punt de mossegar. Et poses les ulleres i amb un cop de peu tanques la porta del bany i llences la tovallola. El sol, enrojolat i còmplice pinta de colors calents l’albada i et pica l’ullet.


Roser




Paraula obligatòria: ulleres

Escriure amb la vista

dimecres, 22 de gener del 2020

Això, també passarà


Vaig créixer entre or i plata. I no, no soc de llinatge reial ni filla d’Ali Babà. Senzillament, als baixos de l’edifici on els pares tenien llogat el pis, hi havia una joieria. I allà em vaig mig criar.

La Sra. Felicitat, la mestressa, era una dona menuda i dolça. Quan jo vaig néixer va demanar als meus pares si els faria res que em fes d’àvia, tenint en compte que d’àvies de sang ja no me’n quedava cap i ella no havia tingut ni néts ni fills. Els pares varen dir que sí, contents de tenir algú amb qui comptar quan ells no em poguessin atendre com cal, cosa que passaria sovint, ja que la parada del mercat els robava moltes hores.
Amb els anys es convertí, no només en una àvia postissa, sinó també en confident de totes les meves alegries i tristeses. Desprenia una pau i una bondat que encomanava a tothom qui s’hi atansava. I tenia una filosofia de vida que penso es podria resumir en la frase gravada en un anell bellíssim que es treia del seu dit per posar-lo al meu cada vegada que jo arribava amb les emocions massa desbocades. L’havia heretat de la seva mare i aquesta de la seva, perdent-se així el seu origen en el temps.
Quan ja molt gran va tancar la joieria, jo l’anava a veure sovint a la residència on havia decidit passar els darrers anys de la seva vida. En una de les últimes visites em va fer a mans un petit coixí vermell de tacte envellutat. En agafar el coixí em vaig adonar que dins hi havia alguna cosa dura. Què devia ser? Però ella amb un somriure murri no m’ho va voler dir.
Vaig arribar a casa i amb l’ajuda d’unes tisoretes vaig anar descosint amb cura el coixinet fins a poder extreure el misteriós objecte. Era el seu anell.

Des de llavors, el tacte auri de la joia al meu dit em recorda cada dia la meva “àvia” i em fan present que tot passa, que cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Que havent-hi a la vida moments d’alegria i de tristesa faré bé de viure intensament una i l’altra sense aferrar-me a cap de les dues. Perquè com diu la inscripció de l'anell, sigui el que sigui que s'esdevingui, “Això, també passarà”.

Roser

Paraula obligatòria: joieria
Escriure amb el tacte


diumenge, 12 de gener del 2020

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.
Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.
Roser



Paraula obligatòria: silenci