Fred al cor

La tassa on he infusionat el sobret de regalèssia em crema les mans i l’aigua la gola, però dins meu s’ha instal·lat una onada de fred que em gela els records. Rodola galta avall aquella llàgrima d’enyor que guardo des de fa més de quaranta anys en un racó amagat de les parpelles. M'han dit que estàs molt greu i que un puto càncer prova de fer escac i mat a les teves ganes de viure.

Em perdo en els meus quinze anys. Els teus rinxols, el teu serrell i la corba convexa del teu somriure. Les teves mans inquietes, la rodonesa dels teus pits, el dringar de la teva veu emulant Agnetha d’ABBA a Dancing Queen, un petó robat, un t’estimo maldestre.

M’encallo en un dia ventós de finals de novembre amb un no i un adéu dits abans de qualsevol principi. Diuen que no hi ha pitjor enyor que aquell d’allò que mai has viscut. I a fe que puc dir que t’endús tots els mèrits.

He volgut i m’han volgut, he donat amor i n’he rebut, he estat feliç a estones i desgraciat de tant en tant i he enyorat el que no va ser tots els dies que he viscut. Amb una pueril esperança secreta de què algun dia fos.

On van les esperances quan es perden per sempre?

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria:fred

El color dels somnis

T’obres al nou dia en blanc i negre. D’esma et fiques a la dutxa i tornes a tancar els ulls. Sents com l’aigua tèbia acarona cada racó del teu cos. Somies. Els somnis de la nit són sempre capriciosos i sense possibilitat de tria. En canvi, aquests de primera hora del matí els esculls amb tota cura, com una mena de preludi del color que vols que determini el teu avui.
Ahir vares triar un somni de color blau. Vas somiar un dia dolç i en calma, com bressolat per un mar adormit. Exempt de sobresalts, inofensiu com un cel blau de primavera esquitxat de núvols innocents i juganers.
Fa molt de temps que no et decideixes pels verds, pels dies esperançats, amb la sensació que tot és possible. Possible encara i tot per fer. Un somni com d’herba verda, de queixalada de poma, de molsa i falguera en un bosc verge de qualsevol impossible.
En canvi, darrerament t’has valgut, fins i tot potser has abusat, de massa somnis marrons, en una mena de contrasentit com és el fet de somiar que no vols tenir cap somni. Dies bruns i torrats, de terra ferma, de llenya seca, de castanyes espetegant al foc i resignades al seu inevitable destí.

Ara, ja fora de la dutxa, amanyagada per la incondicional i fidel tovallola, esculls curosament d’entre tot el reguitzell d’ulleres de vidres de colors que guardes dins l’armari, les que millor et permetran de viure el somni d’avui.
N'has triat un de roig encès, de vermell passió. Com una alenada de foc pujant-te des dels talons, els turmells, els genolls, les cuixes… embolcallant els teus pits com una serp de brases enceses. Vols un desig intens, més pujat que el recurrent color magenta només ideal pel desig petit i descafeïnat dels dies amb prou feines pujats de to. Prens el vermell pur, un 255 sense barreges, com la sang, com la cirera madura i cruixent a punt de mossegar. Et poses les ulleres i amb un cop de peu tanques la porta del bany i llences la tovallola. El sol, enrojolat i còmplice pinta de colors calents l’albada i et pica l’ullet.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: ulleres

Escriure amb la vista

Això, també passarà

Vaig créixer entre or i plata. I no, no soc de llinatge reial ni filla d’Ali Babà. Senzillament, als baixos de l’edifici on els pares tenien llogat el pis, hi havia una joieria. I allà em vaig mig criar.

La Sra. Felicitat, la mestressa, era una dona menuda i dolça. Quan jo vaig néixer va demanar als meus pares si els faria res que em fes d’àvia, tenint en compte que d’àvies de sang ja no me’n quedava cap i ella no havia tingut ni néts ni fills. Els pares varen dir que sí, contents de tenir algú amb qui comptar quan ells no em poguessin atendre com cal, cosa que passaria sovint, ja que la parada del mercat els robava moltes hores.

Amb els anys es convertí, no només en una àvia postissa, sinó també en confident de totes les meves alegries i tristeses. Desprenia una pau i una bondat que encomanava a tothom qui s’hi atansava. I tenia una filosofia de vida que penso es podria resumir en la frase gravada en un anell bellíssim que es treia del seu dit per posar-lo al meu cada vegada que jo arribava amb les emocions massa desbocades. L’havia heretat de la seva mare i aquesta de la seva, perdent-se així el seu origen en el temps.

Quan ja molt gran va tancar la joieria, jo l’anava a veure sovint a la residència on havia decidit passar els darrers anys de la seva vida. En una de les últimes visites em va fer a mans un petit coixí vermell de tacte envellutat. En agafar el coixí em vaig adonar que dins hi havia alguna cosa dura. Què devia ser? Però ella amb un somriure murri no m’ho va voler dir.

Vaig arribar a casa i amb l’ajuda d’unes tisoretes vaig anar descosint amb cura el coixinet fins a poder extreure el misteriós objecte. Era el seu anell.

Des de llavors, el tacte auri de la joia al meu dit em recorda cada dia la meva “àvia” i em fan present que tot passa, que cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Que havent-hi a la vida moments d’alegria i de tristesa faré bé de viure intensament una i l’altra sense aferrar-me a cap de les dues. Perquè com diu la inscripció de l'anell, sigui el que sigui que s'esdevingui, “Això, també passarà”.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: joieria
Escriure amb el tacte

Ho faries?

Em preguntes i se’m glaça el silenci a la boca. La mirada encara brilla. La rialla cau i els meus ulls la busquen per terra per tenir alguna excusa que em salvi de mirar-te als teus. Sé que del color de la resposta en depenen la resta de preguntes que em faré en el que em quedi de vida.

Mil píndoles de colors em volten pel cap i amb tot sé que només hi ha dos colors a triar: el vermell i el blau. Els altres colors són d’attrezzo. La pel·li de Màtrix la vaig veure un dia núvol del passat desembre, i de llavors ençà he temut i esperat a parts iguals el dia en què finalment et llençaries al buit.
Sí o no? Com poden dues lletres capgirar tota una vida o, per contra, confinar-la per sempre a la més asèptica monotonia?

Finalment, em revolto tremolant en un sí vermell que m’esclata a la boca com granulat de sidral inundant-la de mil sensacions efervescents. Pessigolles al coll, a la panxa i just al punt on s’ajunten les cuixes. Bogeria de neurones. Taquicàrdies i endorfines. Plors i riures. Dragon khan d’emocions. Tsunamis de sentiments.

Podria haver-me adormit en un no blavós, insípid i tranquil. Mesurat i calmant. Balsàmic i anodí. Narcòtic i avorrit. Dejuni de sensacions. Tardes de diumenge.

Però llavors…m'hauria perdut tantes coses. I el que és pitjor, no ho sabria.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: silenci

Pronom equivocat

Digues baix el meu nom

i on sa vulgui que estigui vindré

de seguida

a fer-te costat.

De la cançó “Tens un amic”. Gossos

Obrí la porteta de la bústia i de dins en va treure un trosset de cartolina blanca embolicada com un cilindre i lligada amb un cordillet. I en un dels extrems del cordillet un rectangle petit de paper vermell amb el seu nom. Aquelles lletres que enfilaven pel paper com un corriol de formigues eren inconfusibles. Va córrer cap a la cuina, agafà la capsa de llumins i s’arraulí sota el forat de l’escala com quan eren petites i jugaven a detectius tot escrivint consignes secretes amb tinta invisible.

Va encendre un llumí i amb les mans tremoloses va passar la flama per sota la cartolina. Una paraula aparegué del no-res. ESTIMA’T.

Va somriure per primer cop en moltes setmanes. Després de tants anys ella encara sabia com arrencar-li un somriure tot capgirant-li el pensament i positivant-li una mica el seu pessimisme innat. Recordant-li allò que no hauria hagut d’oblidar mai.

ESTIMA’T. Sí. Feia massa anys que pidolava una mica d’amor sota l’escalfor d’uns llençols que no eren mai seus.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys buscant a fora allò que només era dins.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys conjugant en passat o en futur un verb que només es pot conjugar en present.

I sortí de sota el forat de l’escala. Es tragué el davantal d'una revolada. Es planxà la faldilla amb les mans. Davant del mirall es perfilà una línia verda arran de pestanyes. Es posà les sabates de talons i sortí al carrer trepitjant fort i segura.

Sí, definitivament feia massa anys que s’estava equivocant de pronom.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tinta
Minicrida opcional: Algú rep un missatge amb tinta invisible

Que soni la música

En sentir l'àudio que li havia enviat per whatsapp va saber que no tornaria. Un rugit com de fera ferida de mort li emergí del fons de l’ànima. En un instant s’ensorraren com un castell de cartes els somnis i les il·lusions trenats al llarg dels darrers dos anys. Hi ha instants que et canvien la vida per sempre i aquell n’era un.

Sortí sense esma al carrer. Amb les ulleres de sol fent de pantalla fosca a uns ulls envermellits. Es ficà al vestíbul de l’estació buscant un tren on ofegar la seva desesperació.

De sobte, pels altaveus enfilaren les notes d’una coneguda melodia. No recordava quina. Un parell de persones es posaren a ballar. Amb traça. S’hi afegí el senyor barbut del seu costat en total sincronia. La música s’escampa per tot el vestíbul com un perfum de sons. Una família que esperava tanda a la finestreta comença a moure’s i a vinclar-se al mateix pas que la parella inicial i el senyor barbut. Li eixí un record de... 30 anys potser? “Sonrisas y làgrimas”. Un diumenge a la tarda i crispetes al sofà de casa. Tota la vida per viure, encara.

Per l’escala mecànica baixava una gernació de gent ballant. Els moviments perfectament sincronitzats. Els turistes que feien fotos amb el mòbil se’l van ficar a la butxaca i s’afegiren al ball, amb gràcia. Sense errar ni un pas. Tot li giravoltà. La música a tot drap. Forta, eixordadora. Intentà en va de tapar-se les orelles. Els braços se li començaren a moure sense control. I les cames. De cop es troba ballant sense aturador. Formant part d’aquella coreografia perfecta. Se senti part indestriable d’un tot. Com l’acord ho és d’una melodia, la gota d’un oceà, un fotó de la llum. Tancà els ulls i es convertí en dansa.

Lluny, el xiulet esquerdat d’un tren carregat de somnis i il·lusions frustrats ressonà a l’andana. Ningú no l’escoltà.

Roser

VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: rugit

Escriure des del sentit de l'oïda

Origami

Estimat,

Aquests darrers dies els marejos sovintegen. Diu la mare que són normals en els primers mesos de gestació. Aquesta criatura que duc al ventre em dona i em roba energia a parts iguals. D’una banda és gràcies a ella que ara que no et tinc a prop, mantinc la força i les ganes de viure. D’altra banda l’embaràs em priva d’aquell nervi que em feia anar sempre amunt i avall sense parar i més aviat em passaria tot el dia dormint. Intento escriure’t com cada setmana alguna cosa bonica que t’animi en aquest injust captiveri que et manté lluny dels qui estimes, però hi ha dies que ja em coneixes, no soc capaç d’enfilar una paraula darrere una altra amb un mínim de coherència, ni encara menys de poesia, que és com m’agrada escriure a mi.

És per això que, a falta de mots per dir-te, avui prendré un full blanc i seguint l’antic art japonès de l’origami en faré una papirola que representi un vaixell.

Hi embarcaré un pessic de somriures, un grapat d’abraçades i un bocí de desig. Una embosta de picardia, un feix de ganes, una polzada d’anhels.

El ruixaré amb esperances, amb gotes de carmí fresc. Hi brodaré unes petxines, un peix blau, un xiuxiueig...

El besaré amb els ulls clucs i amb un desig de bona nit enganxat a la proa el botaré al mar dels somnis perquè t’arribi ben prest.

Desitjant cenyir-te entre els meus braços,

Juliette

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: vaixell
Escriure des del sentit del tacte