Astronomia particular

Fes-te astrònom del meu univers. I desvetlla’n els secrets més íntims.  

Descobreix els estels més amagats entre els replecs de les meves galàxies més pregones. Aquells que ningú ha gosat explorar encara. Però que hi són. Per compartir-los només amb qui s’arrisca a conquerir món impossibles. Després dibuixa una constel·lació nova, que ningú no l’hagi inventat, ni tant sols imaginada. Posa-li un nom bonic i regala-me-la. 

Omple de llum els meus forats negres. I de poesia i de somriures. Que fa massa temps que s’empassen l’alegria i ja en tinc prou.

Orbita en ovals de desig entorn la meva pell bruna i cansada. I desperta-la d’un son que ha durat tant. Potser massa.

Calcula amb precisió els segons que triga una paraula en impactar contra la solitud de l’ànima. I crida-la. Ben fort. I en el moment exacte. 

Capta l’instant just en què un estel fugaç em travessa la mirada. I guarda’l per ensenyar-me’l després quan la foscor guanya i no sé recordar que sí, que de vegades passen. I els podem demanar un desig. De no perdre mai les ganes. De viure, de riure, d’estimar, d’escriure. 

I per acabar, aquell planeta petit on s’amaga la por, pinta’l amb els raigs de sol i esquitxa’l de llum de lluna, amb espurnes de plata. I quan acabis l’obra, signa-la. Amb lletra pulcre i clara. Al cel de l’Empordà, tant li fa la data. I que el món tot sencer ho sàpiga

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: astrònom

El monstre de la depressió

I va ser un dia davant del mirall que em vaig adonar que ja no era jo sinó una granota llefiscosa i fastigosa. Darrera meu aquella petita taca negra que feia dies que m’empaitava i volia acabar amb mi com fos, s’havia convertit en un monstre espès i pudent que em perseguia per tot arreu on anava i no me’n podia desfer.

Al final em va atrapar d’una revolada i em va llençar dins d'una olla d'aigua bullent.  Tot i les ganes d'acabar amb la meva vida que la nova aparença em provocava, l'instint de supervivència em va fer fer un bot gairebé olímpic i vaig anar a parar a molts metres dels fogons.

En veure que no se'n sortia optà per una tècnica molt més sibil·lina. Omplí una olla de llet tèbia i, fent veure que volia fer les paus amb mi, em va convidar a un bany llarg i relaxat  talment com si fos la Cleopatra infusionant en llet de burra.

Dissimulant a la perfecció, anava apujant molt poc a poc  la potència del foc de la vitro. Jo, pensava, no m’adonaria de l'augment lent però constant de la temperatura i acabaria literalment bullida i aniquil·lada dins el líquid blanc.

El que no sabia el meu perseguidor era que abans de tornar-me granota jo era persona curiosa i lletrada i el “síndrome de la granota bullida” el coneixia, ni que fos només d'oïdes, des de feia molts anys. Així doncs, si bé una mica tard, tot i l’ennuvolament del meu cap i el poc senderi  que em quedava, vaig adonar-me,de les seves intencions. Però ja no tenia ni esma ni forces per saltar de l'olla. Llavors vaig recordar una altra faula de granotes i amb les poques forces que em quedaven vaig començar a moure les quatre potes amb tota el desesper que la meva flaquesa em permetia. No va ser un esforç inútil: a trenc d'alba vaig trobar-me dalt de la muntanya de nata en què, amb la meva frenètica lluita, havia aconseguit transformar l'olla de llet. Vaig fer un saltet i vaig sortir de l’olla.

Em vaig mirar altra vegada al mirall. Tornava a ser jo. O potser és que havia deixat mai de ser-ho, tot i veure’m granota?

A terra, el monstre jeia convertit en una insignificant taca negra. Me’l vaig mirar amb tendresa. Igual com jo, també els monstres necessiten saber-se estimats.

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: granota

Tornada a casa

Cauen suaument els flocs de neu als carrers de Zurich, just abans d’entrar a l’estació i pujar al tren que em durà de retorn a casa. Estrelletes minúscules de gel a les teves pestanyes. Un petó a cada galta, una abraçada i un bon viatge. 

Dins el tren busco unes paraules que no trobo. I les parpelles es tanquen poc a poc davant el reflex de la pantalla. 

De cop un xiuxiueig a l’orella esquerra m’apressa a baixar del tren abans d’hora. Ningú es a prop però ho sento bé. No sóc l’única. En una mena d’hipnòsi col.lectiva i en filera ens dirigim tots els viatgers cap a la porta de sortida. 

Ens espera un tramvia . No té vagons sinó unes marmites gegants plenes de formatge fos on som llençats mecànicament sense gaire delicadesa. Nedar en aquesta fondue monumental no és gens fàcil, però moure braços i cames és l’ única manera que trobo de no enfonsar-me per sempre més en les profunditats làctiques. 

El tramvia enfila a una velocitat insospitada cap al vèrtex superior del Matterhorn. Del fons de les marmites es despleguen unes escales per on aconseguim pujar els sobrevivents del naufragi. Ens ruixen amb mànegues de xocolata fosa. Mentre penso si la barreja de formatge i xocolata tindria alguna possibilitat a l’alta “cuisine” dels Germans Roca, albiro un cel gris ple d’estranyes naus amb unes lletres ben visibles: Google: viatges intergalàctics, i a sota, pampallugejant en verd: evacuació terrestre d’emergència. 

Tanco els ulls i em deixo portar. Penso amb ironia en el compte suís que vaig obrir ahir al matí amb part dels meus escassos estalvis. De poc em servirà.

Sento una tremolor a la cuixa dreta. Obro els ulls i faig d’esma el gest d’agafar el mòbil

—Mama? Ja has arribat?

—Estic a punt. A fora fa un tramuntanal de nassos.

—Repte superat doncs!. Saps? estic content que hagis vingut! 

—Han estat uns dies genials: lluminosos com la neu, càlids com la fondue i dolços com la xocolata. Tot en un. Gràcies.

—Et deixo mama. Em criden a un “meeting”. Aquí a Google no perdonen que arribi tard. 

Baixo del tren. El vent em fueteja la cara. M’aguanto fort al fanal de l’andana i li planto cara. A casa, darrera els vidres, el sol em lleparà la nostàlgia que encara em queda entre els replecs de la bufanda.

Roser 

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: formatge

Minicrida opcional:  Naus extraterrestres s’emporten la humanitat a un altre planeta

El petó dels dimarts

Vaig mirar a dreta i esquerra i no vaig veure ningú. Llavors vaig obrir poc a poc la porta de l’ascensor i em vaig esmunyir cap dins. La Sr. Remei, la portera, ens tenia prohibit de pujar-hi a tots els qui anàvem a classe de piano amb amb el Sr. Puig. Deia que, criatures com érem, no ens podíem estar de jugar pitxant botons i que això feia malbé un mecanisme tan delicat. Però amb l’ascensor jo guanyava aquells cinc minuts preciosos per convertien la tarda del dimarts en la millor tarda de la setmana.

Vaig prémer el botó del quatre i vaig començar a comptar. Quan arribés a 117 la porta s’obriria al quart pis. Però just al 64, la caixa va fer com una mena de trontoll, la bombeta del sostre va fer pampallugues i de cop tot va ser una quietud silenciosa i negre. El cor em va començar a fer bum bum molt fort i m’hauria posat a plorar si hagués tingut uns anys menys, però l’únic que em va venir al cap va ser que aquell dimarts quan jo arribés a casa del Sr. Puig, la Clara, que feia la classe de piano abans que jo, ja hauria marxat i que no li podria robar el petó dels dimarts. Aquell petó a penes insinuat a la punta dels llavis, les galtes enceses, un somriure murri que s’escapava de les ninetes dels seus ulls verds. Duia trenes.

Una hora a dins tancat abans ningú es va adonar que l’ascensor s’havia encallat! A banda dels crits de la Sr. Remei, vaig haver d’empassar-me el càstig de la mare d’una setmana sense baixar a jugar al carrer i vaig perdre l’hora de piano. 

Però… potser va valdre la pena.

El dimarts següent, vaig pujar corrents els quatre pisos com si m’empaités l’infern sencer, però vaig arribar a temps. Després del petó robat, quan la Clara i jo ja ens donàvem l’esquena es va girar de cop i me’n va robar un a mi: “Aquest, per dimarts passat”. I jo, entre la carrera per les escales i el petó sorpresa, vaig arribar a classe tan vermell, que el Sr Puig tot divertit em va fer asseure en una cadireta de balca que tenia al costat del piano i em va fer beure un got d’aigua fresca abans de començar la classe.

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: cadireta

Minicrida opcional: un lladre queda atrapat a l'ascensor de l'edifici on anava a robar

L’avi

L’avi sempre m’explicava que si un pescador tira les xarxes a mar a l’hora justa en què no és ni de nit ni de dia, pot arribar a pescar coses tan meravelloses com un bocí de lluna o un raig de sol. Tampoc no era ni de nit ni de dia, just al tombant del capvespre quan somiàvem junts inventant històries mentre ell sargia els descosits de la xarxa amb aquelles agulles llargues i ovalades que no punxaven ni res.

Fèiem com si els nusos de la xarxa fossin les persones del món totes enganxades les unes amb les altres. Ell em deia: i avui quin nus vols ser? i quan jo el tenia triat hi lligava un tros de cordillet de color vermell del que feia servir per estacar les tomateres de l’hort que tenia per distreure’s quan no sortia a pescar. I llavors començàvem a inventar una història. I em feia buscar el pare i la mare, que eren els dos nusos que s’ajuntaven en el nus del cordillet vermell, que era jo. Va digues, de què fa el pare? I el pare podia ser un rei o un captaire o un soldat o un senyor negre… I la mare? I la mare podia ser princesa o cartera o ballarina o esguerrada o bonica com un sol... I fèiem les combinacions més estrambòtiques com ara un pare captaire i una mare ballarina o un pare soldat i una mare esguerrada o un pare negre i una mare bonica com un sol, que llavors era una combinació ben estrambòtica perquè de senyors negres, allà al poble, jo no n’havia vist mai cap. Segons les combinacions jo era una cosa o una altra, feliç o desgraciada o orfe o rica o mulata o … i podia viure vides ben diferents.

I si encara no s’havia fet fosc i la xarxa encara no estava sargida, de vegades buscàvem els fills. Però primer he de trobar un novio! I llavors em feia triar entre un dels nusos que tenia a la mateixa fila del meu i miràvem a quin lloc s’ajuntaven per formar un altre nus i aquell era el fill o filla i li posàvem un nom. 

I és que l’avi, sobretot, era un poeta. Tot i que mai el vaig veure escriure ni un mot. Va ser d’ell de qui vaig aprendre a teixir les paraules i la vida.

Roser

www.vullescriure.cat
Paraula obligatòria: xarxa
Minicrida opcional: algú planteja un enigma: “ni de nit, ni de dia”

Katharina

Va partir les sis galetes per la meitat, de cada meitat en va fer dos trossos i els va ofegar tots vint-i-quatre en el bol de llet calenta. De la consistència cruixent varen passar a una consistència reblanida i finalment varen deixar de tenir cap consistència i es varen desfer en aquell líquid blanc convertint-lo en una mena d’engrut, dolç de gust i fastigós a la vista i al tacte.

Per amor havia fet moltes barbaritats. Totes les que ella, la Katharina,  li havia demanat.

-El trasllat forçós de  la Joana a la nova seu de l’empresa just a l’altra punta de món.

-L’atropellament de la Cyntia. Tres mesos en coma. Cara desfigurada i la xaveta a can pixa.

-El segrest de la Tània. Feia tres mesos que la tenia allà tancada i ja no sabia de què fer-ne.

-El contracte d’en Tom, aquell cambrer ben plantat i que a ella la posava a cent, prou que ho veia. De moment no se n’hi havia anat al llit però era cosa de setmanes, ja s’ho veia a venir.

-L’acusació de l’Angelina del desfalc més gran de l’empresa i el suborn a l’advocat perquè fes una defensa miserable que la dugués directe a la presó.

I ara? Ara li havia demanat, implorat per a ser més exactes, que assassinés la Jenny.

Això ja era massa! Però si tothom l’adorava, la Jenny! Al final l’acabarien descobrint. Planificar cadascun dels actes sense aixecar sospites no era gens fàcil.

Va tornar a l’engrut lletós. Durant les seves divagacions s’havia refredat i aquella pasterada no hi havia qui se l’empassés.

Es va aixecar, va abocar el contingut del bol pel forat de la pica, va obrir l’aigua calenta i tot se’n va anar canonada avall.

Per amor? Vaja merda d’amor doncs! ja ni havia prou. Avui no mataria la Jenny. Avui la morta seria ella, la Katharine. I s’hauria acabat el xantatge emocional en què feia anys que vivia.

Agafà l’ordinador i escrigué:

Capítol 374.

Primer pla de la Katharina  morta enmig d’un bassal de sang. Se senten sorolls de passes que fugen. Una mà negra gira el pom de la porta…

Es va aixecar i es va preparar un cafè amb llet i torrades amb oli i sal. La recobrada facultat divina de fer i desfer el destí dels altres a voluntat  li havia obert la gana.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: galetes

Minicrida opcional: Algú ha assassinat la Katharine

Lia

Avui la tardor del novembre fa olor de tristesa i de nit. Fa fred al carrer i darrera la porta bufa la tramuntana. Estirada al sofà m’abraço a la teva escalfor i em contemplo en el mirall dels teus ulls de gata , rodons, enormes. El foc espetega i consumeix els minuts i les hores. 

Em mires i m’expliques, com sempre fas. Només tu saps el secret que he guardat tants anys dins de la gola. Ningú no em creuria.

Ho sé des que tenia sis anys i la mare em va voler salvar de la innocència. Que les germanes mortes no tornen i les besties no parlen, em va dir. I aquell dia vaig entendre que part del camí de la vida l’hauria de viure en secret per sempre més. Que hi ha veritats que les has d’amagar ben endins si vols conservar-les. Tu n’ets una.

En tu reconec la Lia petita, morta dos dies abans que algú et deixés com un farcellet de carn peluda al porxo de l’entrada. I et vaig agafar i et vaig estrènyer ben fort perquè no sabia que fer-ne de totes aquelles abraçades que havien quedat orfes tant de cop. Tu em vas xiuxiuejar a l’orella que no em deixaries mai i jo et vaig voler posar el seu nom i la mare es va enfadar molt i va plorar més. I per no fer-la enfadar ni plorar, ara tothom et crida Nia, menys jo, que quan ningú em veu ni ningú em sent, només tu, et dic pel teu nom de veritat: Lia

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: gata

Minicrida opcional: Una mascota que parla