La fiblada

Una abella volà per damunt la llesca de pa amb mantega a mig queixalar. I jo quieta, com una estàtua de sal, com si se m’hagués congelat la sang. Va detenir el vol damunt del pot de melmelada i en començà a xuclar els bocinets dolços que havien quedat enganxats a les vores de la cullereta.

A mi se m’havia aturat el temps i s’havien aturat de cop tots els pensaments grossos i només em sortien els pensaments petits com ara si l’abella sabia o no sabia que en clavar el fibló es moria. I em van venir ganes dolentes d’estirar el braç i que em piques i que es morís. Com jo. Que ja feia setmanes que era morta per dins. Sense desig de res. Només de què tota aquella desgràcia que de tan grossa com devia ser no podia recordar, no hagués passat mai. Només podia sentir-ne el gust agre i espès per tota la boca. Baixant coll avall fins a la boca de l'estómac i tornant a pujar. Sense saber aquell sabor d’on venia.

La taula es desdibuixà i les mans balbes van deixar caure el mòbil que es precipità a la falda i de la falda a terra i allà se li devia esquerdar el vidre en una ratlla que encara avui va de dalt a baix, com un record d’aquell dia.

Quan vaig obrir els ulls només vaig veure el cel gris i una cara desconeguda “Vols una cosa dolça? I em fregava els llavis amb un xic de mel que prengué de dins d’un minúscul pot de vidre. I el gust dolç de la mel es barrejava amb el gust amargant com de fel que em pujava del ventre. I tot plegat feia un gust estrany, com de vida i de mort a la vegada. I em va dur a pes de braços sobre el llit. Sense poder avisar a ningú perquè jo tenia el mòbil buit de contactes i no recordava ni qui era ni res. S’hi va estar fins que vaig tornar a tenir prou forces. I després tampoc se’n va anar. Ni mai més.

Quan ja una mica refeta vaig poder tornar al jardí, vaig trobar una abella morta surant damunt l’aigua del safareig. Més enllà, una altra brunzia damunt una rosa blanca i de tant en tant s’hi aturava i en xuclava el nèctar plena de vida, encara.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: abella
Escriure des del sentit del gust.

Somnis de cafè

El despertà una intensa olor de cafè recremat. Es regirà diverses vegades dins l’estret sac de dormir abans de sortir-ne. Es posà dempeus fent tentines i s'endinsà en l'espessa broma d’un camí estrany que el menà sense adonar-se'n a la cuina de la casa on havia nascut. Allà, una dona d’aspecte pulcre i cuidat amb perfum Chanel núm. 5 i rient d’una manera gens adient al seu aspecte, li etzibà: esmorzes amb mi? I prenent la cafetera italiana dels fogons li aboca per sobre el cafè bullint. Un crit eixordador intentava endebades sortir-li de la gola quan s’adonà que era dins d’un malson. De sobte sonà estrident un despertador. Les campanes anunciaven les tres del matí. Era encara negra nit i els efluvis característics del riu en aquelles hores petites, li recordaren la seva condició acabada d’estrenar de sense-sostre. La lluna gairebé plena tenyia de llum el banc del costat. Se n’alcà mandrosament una silueta esvelta de cabells esbullats i s’acostà amb passos petits cap al seu improvisat jaç: esmorzes amb mi? Al mateix temps que un riure sarcàstic li glaçava la sang notà com la penetrant olor de cafè rebullit li amarava els narius i un líquid viscós i negre li escaldava la pell. Es despertà suat, barallant-se del tot inútil amb el buit dels llençols. Sospirà alleujat en adonar-se que només havia estat dins un altre malson.

Es dutxà, es vestí i baixà cap a la cafeteria de la cantonada. Com cada dilluns la trobà asseguda a la taula del fons prop de la finestra. Feia olor de cafè acabat de fer i de croissants de mantega, de llet tèbia i pa calent. Esmorzes amb mi? Aspirà l’aroma del seu somriure i begué de la llum espurnejant dels seus ulls color moca. Seixanta minuts de cel a l'inici de setmana. Si això també era un somni, no en volia despertar mai.

Obrí la porta del petit establiment i es cordà la cremallera del jersei, mentre xiulava fluixet la darrera de Doctor Prats, Al final tot anirà bé. Es perdé carrer enllà dins la tebior freda dels primers raigs de sol de tardor. La setmana era a punt per estrenar.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cafè
Escriure des del sentit de l'olfacte

Fils de colors per a una princesa trista.

Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella  mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.

I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.

Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada  altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.

I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar  el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.

@RoserTR

Abans no marxis

—Hem parlat de tots els temes transcendents de la nostra vida. I ara, què ens queda?

—Parlar dels temes trivials.

La pluja que no ha plogut m’ha esguerrat la tarda de diumenge. Era fàcil dir que no volia anar enlloc perquè plovia però aquest sol a traïció m’ha deixat sense coartada i la passo com puc. M’entretinc a transcriure trossos que sento d’una pel·li que veig sense mirar.

Penso que si la nostra història fos un film ens acusarien de plagi. O potser m’he fet el plagi a mida. Potser sí. Que ja em coneixes, em faig pel·lícules fins i tot de les pel·lis de la tele. No he canviat.

—Com pot ser que una de les pitjors nits de la meva vida hagi sigut també una de les millors?

El tempo, però, ens salvaria un xic de la condemna : els protas viuen en una nit el que nosaltres en sis mesos. Però aquest decalatge de temps no modifica el preu de la pregunta. Perquè sí, hi ha preguntes que no tenen resposta però tenen un preu. I ell i ella —i nosaltres—,  en una nit —en sis mesos—, paguen —vam pagar— el preu de descobrir una evidència que no agrada. I és que la tornada de la cançó de fons —la felicitat és per als aficionats— no és només d’atrezzo, és veritat. Pels altres, pels professionals del fracàs —ets el rei dels fracassats de Nova York, li diu ella a ell de broma abans d’enamorar-se’n— ,en comptes de felicitat hi ha d’altres coses.

I encara,

—Crec que hem evitat d’enfrontar-nos a la realitat durant massa temps, no creus?

—Estimem a qui estimem; és una merda.

I no, no les diuen juntes aquestes dues frases; és més, em sembla que les diu el mateix personatge.

Però a mi em surt de posar-les juntes i en forma de diàleg. Tu i jo. O a la inversa. Penso en aquell bar fosc i rònec de Gràcia i totes aquelles converses profundes on ens vam despullar l’ànima i les ganes abans que arribessin els dies de parlar de les coses trivials.

Però Abans no marxis  (sí, casualment  és el títol del drama) deixa’m dir-te veu en off

—Gràcies per ensenyar-me que podem estimar més d’una persona en aquesta vida.

@RoserTR

Al final tot anirà bé

Algú que deu anar vagarejant perdut per la vida com ara jo, ha compartit al twitter una cançó de Doctor Prats ...només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé, que aviat tot el que cou s’ho endura el vent. I l'escolto i em rellisquen les llàgrimes estómac avall perquè ja fa alguns dies que s’amaguen i corren per dins les punyeteres com si en comptes de deixar un regalim de rímel a les galtes intentessin deixar un regalim de fel a l’esòfag a veure si així em faig més cas.

…només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé. Però jo no en tinc prou de sentir-t’ho a dir. Necessito creure-m’ho. Que diu un llibre que estic llegint que quan et creus molt una cosa i hi poses l’emoció i l’agraïment de què ja està passant, passa. Però que t’ho has de creure de debò. I el que passa és que jo m’ho crec tot però de mentida. M’ho crec des d’aquell lloc on fa anys vaig creure’m que tot seria per sempre però que ja sabia que no. Que la vida és bellugadissa com una diana mòbil on encertar el blanc és gairebé impossible, excepte si t’ho creus molt, molt i molt i tens molta punteria. Que l’únic que és per sempre és el mar i les onades que jugues a saltar no són mai les mateixes. Que com deia Heràclit no ens podem banyar mai al mateix riu, perquè l’únic que no canvia és la llera.

I des d’una onada estàtica impossible que m’he inventat dins el cervell, em repeteixo com un mantra que al final tot anirà bé, però sense creure-m’ho de debò.

O calla, que potser el que passa és que en un bucle incomprensible no em crec que no m’ho cregui de veres. I escric això després d’un llarg punt i a part que havia de ser punt i final. Però és que mira, ves per on m’acaben de passar tres onades pel damunt que tenen la mida justa d’un somriure.

I com una premonició, a la bústia trobo el llibre que fa unes setmanes vaig guanyar fent un twitrelat per Ona Digital: Abans no eres així: Una novel·la d’humor que et farà creure que tot és possible de Mònica Pérez Blázquez: I acabo pensant que potser sí que l’únic que cal és canviar de personatge i sintonia i fer com quan érem petites i jugàvem de “parriure”. Vale que jo era…? 

@RoserTR

Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR

El tresor

Diuen que al mig del no-res hi havia una altíssima i inexpugnable muralla de manufactura quadrada, i sense ni una sola porta d’entrada ni de sortida.

Diuen que era allà des de temps immemorials i que tothom donava per fet que dins s’hi amagava el més valuós de tots els tresors.

Però els habitants d’aquella contrada eren poc ambiciosos i en tenien prou de saber que gaudien del privilegi de custodiar tan gran riquesa.

Un dia va arribar un foraster de terres llunyanes i no se’n sabé avenir de la manca d’ambició de la gent d’aquelles terres. Comença a preguntar i preguntar però tothom només li deia que era un tresor com mai n’hi havia hagut cap sobre la capa de la terra.

A poc a poc les nits se li feren insomnes i no podia suportar la idea de no saber; imaginava grans quantitats d’or, muntanyes de pedres precioses, peces de manufactura d’un valor incalculable…

Finalment una nit de lluna nova, a recés de qualsevol mirada indiscreta i mentre tots els vilatans dormien prengué el més gran dels martells que va trobar i amb la demència de l’obsessió va començar a donar cops a tort i a dret per derruir la muralla. Inexplicablement aquesta era tan fràgil, que en fer-se de dia havia aconseguit enderrocar tots i cadascun dels carreus.

Quan el sol despuntà el foraster mirà i remirà tot buscant el fruit dels seus esforços però l’únic que veié fou una petita margaridoia que floria orgullosament i fiera enmig d’un camp de gram.

Diuen que en la seva follia el foraster va desaparèixer de cop i no va tornar mai més.

De vegades penso i somio en la flor i els vilatans i tinc somnis estranys i contradictoris:

Que n’haurà sigut dels vilatans i del seu somni? Algun d’ells continuarà cuidant la flor com el més preuat tresor? Serà feliç en el seu nou espai de llibertat? Haurà fins i tot sobreviscut?

I de vegades fa sol i imagino un camp verd farcit de margaridoies juganeres que juguen a cuit i a amagar amb les papallones.

Altres dies somio un terra erma amb quatre espines i males herbes esperant que algun constructor sense escrúpols faci especulació immobiliària amb pisos de fireta, damunt del lloc on fa molt temps hi va créixer la il·lusió.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muralla
Minicrida: que un personatge desaparegui de sobte en el no-res