La solitud dels nombres primers

Hi ha llibres que amb el títol en faig prou. He passat per la parada de llibres de segona mà i me l’he endut a casa. El llibre no. El títol. “La solitud dels nombres primers”. Embolicat amb paper de recança i lligat amb un cordillet de por. Giro maldestrament la clau al pany de la porta de casa amb amb la mà lliure . Com pot ser que cinc paraules pesin tant? La gata jeu emmandrida al fons del jardí. Diuen que els gats et senten venir d’una hora lluny i corren cap a tu. La meva és sorda. El paquet em rellisca de les mans abans que jo el deixi anar i es precipita més envall del sofà . Es desfà el cordill i es trenca el paper , els nombres i la solitud s’escapen i l’aire es torna irrespirable. I feixuc. I espès.

El tres contempla absent el cel plujós de tardor per la finestra. El cinc s’ha amagat sota l’escala enteranyinada que puja a les golfes dels records, mentre el trenta-u busca somnis amagats dins el calaix de la vaixella dels convidats plena de pols. El set plora d’amagat sota les estovalles de fil i el tretze ha relliscat escales avall quan s’ha entrebancat amb la gata que ja ha entrat a casa perquè tenia gana. El riure histriònic del dinou resona entre les parets buides del garatge i el cent-tres s’ha embolicat entre els llençols de setí del llit que només fan olor de mi. El noranta-set crida si hi ha algú des del fons de l’armari de les olles i ningú no respon. Des de l’àmpit de la finestra més alta vol llençar-se al buit el trenta-set; no sap que els nombres no es poden morir mai encara que es cansin d’existir. Ni que siguin primers. 

El tres-cents set se’m fica a l’animà i m’amara d’aquesta solitud asfixiant en què han viscut tots ells des que l’Erastòtenes els va garbellar en aquella Grècia antiga. O des d’abans. Els nombres són eterns i la solitud també.

A fora fa estona que plou i fa sol. El quatre, el vuit, el dotze i el quaranta-dos juguen a trepitjar bassals més enllà de la finestra. Jo me’ls miro amb recança des de lluny estant. Hi ha sentiments que caben tots sencers en el títol d’un llibre I la solitud dels nombres primers la duc amb mi des d’abans de saber contar. 

Roser

Croissants de xocolata

Els croissants farcits  de xocolata i les coques, dolcíssimes, tenen aquests dies de final de curs el regust amarg dels adéus i les coses que s’acaben per sempre.

Tenir el valor d’endolcir els moments tristos trobo que  té el seu mèrit. Jo sóc de les que sempre he marxat per la porta del darrera, amb el regust salat  i solitari de les llàgrimes, incapaç de fer ni un intent de queixaladeta de farcit dolç. Que de la nou del coll no em passa.
  

El dia que vaig comprar, convençuda com poques vegades, el pensament de  “mai  es pot dir mai” vaig fer un gran descuit. Mai es pot dir mai excepte quan darrera el mai i afegeixes un més. Mai més. Perquè els mai-més  sí que són ben reals i certs i no tenen volta enrera. I en cada mai-més morim una mica. I diu la cançó que detras de la puerta que se cierra llega un ventanal, però la porta aquella ja no la podrem obrir mai més i els finestrals … ves a saber on són, si els sabrem trobar i sobretot, si els sabrem obrir. I potser tornaran les orenentes, sí, com deia en Bequer, però no serán les mateixes... 

I mentre empasso un mai-més darrera un altre, la xocolata dels croissants es fon i regalima , damunt la safata, com una metàfora de la vida. Nuestra vidas son los rios que van a dar a la mar , que és el morir  --deia Jorge Manrique. Però abans d’arribar al mar fan meandre en tants mai-més, com si es preparessin pel mai-més definitiu. 

Roser

Si obres la caixa dels trons de la Casa de les Falgueres

El sol es ponia darrera la Casa de les Falgueres. Jo en marxava fins no sabia. Per no saber, no sabia ni si hi tornaria.

Just abans de marxar, allò que m’estimava va caure’m de les mans i es va estavellar contra el terra explotant en deu mil trossos 

Després de l’angoixa, la por, el neguit, el cap-rodo, la ràbia i el crit que em van sacsejar de cap a peus, vaig  recollir-ne els bocins com vaig poder i els vaig amagar per sempre —o això és el que creia. Els més grans i sencers els vaig desar dins el calaix de baix de tot de la calaixera; aquells més remenuts que ni tan sols no es podien agafar amb els dits, sota l’estora, d’un cop d’escombra. No volia recordar mai més aquell inesperat i desastrós comiat però era incapaç de llençar ni un trosset petit a les escombraries. Incongruències de la meva vida.

Avui, quan hi he tornat, a la Casa de les Falgueres, no m’hi he pogut resistir. El cap em deia que no però les cames, tossudes, m’han dut cap allà on el cap no volia anar. Sabia que aquell calaix, com la caixa dels trons, no s’hauria de tornar a obrir mai. Ho sabia però com tantes altres coses que sé, no ho he pogut evitar. Me l’he contemplat una bona estona i després l’he obert d’una revolada. Del calaix, com si fos un geni llarg temps empresonat, n’han sortit l’angoixa i la por, el neguit i el cap-rodo, la ràbia i el crit. Els bocins encara els he trobat allà, intactes. N’he agafat un entre els dits i m’he tallat. En sentir el mal l’he deixa’t anar de cop i s’ha esberlat en infinitat de trossos que s’han escampat per tota la sala. Un regalim de sang ha caigut fins al terra de fusta encara  sense envernissar i s'hi ha fet una taca. N’he recollit els trossos  més grans i els he tornar a desar al calaix. La resta, amb un cop d’escombra mal donada, han anat a parar sota l’estora. Tampoc  avui no m’he vist en cor de llençar-los a les escombraries.

I ho sé. Demà, o d’aquí un mes o d’aquí  un any, hi tornaré. I el tornaré  a obrir el calaix,  encara que sàpiga que no, que la Pandora mitològica aquella, va fer molt mal fet d’obrir la caixa dels trons. Però hi ha tantes coses que sé que no he de fer però les faig igual ... Dec venjar-me de quan era petita i mai de mai, o quasi, vaig fer res que sabés que no havia de fer

Algun dia, quan jo ja no hi sigui o quan la Casa de les Falgueres ja no sigui meva sinó d’algú altre, aquest algu-altre aixecarà  la catifa, i hi passarà l’escombra o l’aspiradora per sota. I se’n endurà per sempre i sense saber-ne ben res,  els bocins d’allò que sempre he estimat. I rentarà amb lleixiu totes aquelles taques de sang meva. I és que jo, tot i saber el preu d’obrir la caixa dels trons, l'hauré obert un munt de vegades i sempre m’hauré tallat. Però ningú no ho sabrà, només jo. Com totes les històries, la meva també és feta d'engrunes i bocins que només qui els ha amagat sap reconèixer. O potser només s'ho pensa.  

Ara un pas, ara un altre; respira …

Tantes incerteses que vaig contemplar i, l’única que m’hagués tirat enrere sense ni un engruna de dubte no se’m va passar ni tant sols pel cap. Ho deia tan clar l’anunci, que la inscripció era per parelles, que quan m’he adonat que aquest cim l’he de fer sense tu i en solitari les cames m’han començat a tremolar i a no voler fer res del que els hi mano, mentre al pit se m’hi ha instal.lat aquella mena de forat de quan no hi ets. Tu el faràs -o no- per una altra via, aquest cim. Ni tan sols tinc cap certesa de, a dalt, tornar-t’hi a trobar. 

Però la porta s’ha tancat darrera meu i desdir-se’n ja és impossible. Hi ha decisions a la vida que no tenen volta enrere, prou que ho sé.

Poso el teu record a la motxilla, per fer de contrapès de la por i les ganes d’asseure’m i rendir-me abans de començar, i un pas rere l’altre inicio l’ascensió. Ni tant sols ens sé l’altura ni el desnivell d’aquest pic que em desafia. 

Em ve al cap Subida al Monte Carmelo de St Juan de la Cruz. Vés a saber perquè: no l’he llegida mai aquesta obra, ni recordo gaire de què vaig estudiar que tractava, fa tants anys. Però me la faig meva l’angoixa que m’hi imagino.

Tinc ganes de plorar i de córrer. No faig ni una cosa ni l’altre. Una per orgull i l’altra per falta de forces. Camino a poc a poc. M’imagino que somio. Que em despertaré, arraulida a dins el llit sota la manta, on he matat sempre els fantasmes. I la vida. 

Recordo el que em deia l’àvia de petita: «ara un pas, ara un altre; respira … ara un pas, ara un altre, respira …» Anàvem camí de la pineda i a mi em semblava que anàvem a la fi del món, de tant llarg com trobava aquell quilometre i mig encara no. Tot de pujada. Hi sentia el dolor a cada passa, d’aquell besoncle mort a la guerra. 

—Aquí s’hi amagava —em deia l’àvia en arribar— perquè no volia anar al front. I prou. 

Els meus set anys sabien que algunes preguntes fan mal. I per això jo callava. I sentia una pena que no sabia d’on venia molt fonda i molt endins. 

I la torno a sentir aquesta pena, arrapada al pit com un mico i que no em deixa respirar. L’aire s’atura a la gola i no passa més avall. Trobo a faltar la manta del llit per tapar-me cap i tot i l’àvia i … tu. 

La temptació d’asseure’m traspassa gairebé el llindar d’allò suportable. Sé que si m’assec no em tornaré a aixecar. Una veu dins meu em castiga: no ho facis!

De sobte un pensament en contradirecció de tots els altres, que no sé ni gairebé d’on ha sortit: «No te la prenguis massa seriosament la vida; al cap i a la fi no en sortiràs pas viu per molt que t’hi encaparris». Em contemplo de lluny estant i me’n ric de mi mateixa. No sé pas d’on trec els aires de grandesa per pensar que el que faig o deixo de fer té la més mínima engruna de transcendència. L’existència és tan absurda que patir-hi per res fa riure.

Què em queden? deu anys? vint? Potser només vint dies o vint hores, o vint minuts o deu segons. I si m’assec què? En la immensitat d’un univers de quinze mil milions d’anys ja és ben ridícul, pensar que el fet d’asseure’m, estirar-me a terra de boca terrosa, tapar-me amb la manta cap i tot o arrencar a córrer tingui la mes mínima importància per a res i per a ningú.

I de sobte ja no tinc ganes d’asseure’m i enfilo cap amunt. No hi tinc res a perdre ni res a guanyar. Potser aquest i no cap altre és el secret: ara un pas, ara un altre; respira… ara un pas, ara un altre; respira … L'àvia em pica l'ullet i des del fons de la motxilla tu em somrius.

Roser

Abril al Québec

"M'he endut un trosset de tu, a la maleta. Entre els jerseis de coll alt  i les calcetes, que encara fan olor d'espígol del calaix. Perquè tot i la fred  també allà l'abril té regust de primavera  i no volia començar a tastar-la sense tu"

 

         

Per amor, encara que sigui mentida

Crec que per amor he fet mai ben poques coses. Per amor del de debò, no per aquell dels boleros, ni d’aquell amor paradoxalment egoista dels francesos a la xocolata: “je l’aime”, i després se la mengen.

Però dins d’aquest ben poques coses hi puc comptar, encara en present, aquesta tossuderia meva per creure’m, encara que sigui mentida i jo ho sàpiga, que estic bé. Que d’aquell enfonsament que em va dur a tocar d’un infern fred com el glaç, que deu ser més terrible encara que el del foc, no en queda gairebé ni el record. Per amor. Per amor a  tots els qui no heu pogut triar-me, perquè un dia, bon dia o mal dia (tant se val), em vaig ficar en les vostres vides o vosaltres us vau ficar a la meva, sense saber on us posàveu. Així, com en un embut, que hi pots entrar, però després ja no en pots sortir.

I mai com ara he entès que als exalcohòlics no se’ls deixi ni olorar el vi la resta de la seva vida. Perquè jo, addicte al victimisme des de fa tants anys, no em puc permetre ni d’olorar el pensament que si et dic que no estic bé vindràs corrent a veure què em passa. Aquest pensament que em sedueix, i em fa perdre el nord i la raó i em roba els propòsits i la dignitat. Aquestes ganes boges de trobar uns moments de recés i escalfor dins aquesta intempèrie en què m’esforço a transitar de puntetes perquè mai més ningú no m’hi pugui  trobar i el molesti, o l’entristeixi o li encomani. Per amor.

Amb la por immensa d’un matí  no poder-me estar d'arrencar-hi a córrer amb les sabates més sorolloses que tinc, les de ballar claqué, i que tothom se n’assabenti. I perdre contra mi mateixa.

Roser

Traç

Un dia d’aquells mesos en què em sentia com si al meu cor algú m’hi hagués clavat la fulla afilada d’un ganivet, vares treure la caputxa del teu retolador negre punta fina i amb la traça innata que tens pel dibuix vas fer-me l’esbós del rostre d’una noia, tot d’un sol traç, sense aixecar la punta del paper.

—Jo et dibuixo, tu m’escrius —em digueres tot oferint-me la teva obra. I sense saber-ho, amb aquell joc innocent que em proposaves, em vares salvar del precipici.

Perquè escrivint aquell primer text i tots els que van venir després amb els altres dibuixos que m’anaves enviant, aquella fulla de ganivet es va anar desclavant, molt a poc a poc, fins que al final a dins del cor només en va quedar la punta, i aquell dolor agut es va acabar convertint en una punxadeta de tant en tant. Només.

“Aquella noia del dibuix no era lletja però li faltava quelcom d’essencial  per a ser bella. Li faltava el somriure. Potser esperava el meu que  jo, de moment,  no li sabia oferir.

I em va venir al pensament que la vida era com aquell esbós fet d’un sol traç. Comença en un punt i acaba en un altre i mai pots aixecar el retolador del paper ni pots esborrar si t’equivoques. Si de cas i com a molt, pots intentar tornar enrere i redibuixar per sobre,  però el rastre de l’antiga línia continua visible per sempre.

Sí, la vida és així: corbes i revolts i gargots.. I tornar a un punt per on ja has passat un munt de cops i prendre una altra direcció o la mateixa, per remarcar el traç o per allò d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, o quatre. I també vaig pensar que si agaféssim un cap d’aquell cordill de tinta  i l’anèssim estirant s’aniria desfent i desfent fins arribar a l’altre cap, i quedaria una  línia recta i sense nusos ni giravolts. Perquè la vida és senzilla i som nosaltres qui ens la compliquem amb tantes giragonses i corbes i llapis amunt i llapis avall. Però és que sinó no té cap gràcia i totes les vides serien iguals.”

I ara, els dies en què vaig escriure aquell text esdevenen borrosos i em costa de recordar aquella angoixa fosca del ganivet enfonsat que em va estripar l’ànima, i encara que la pogués recordar, ara ja no trobaria paraules per dir-te-la.

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Fulla

Minicrida opcional: Que el final del text sigui "i encara que ho pogués recordar no trobaria paraules per dir-ho"