L'home petit

Sec al vell balanci de fusta de l’àvia mentre prenc el cafè amb llet de civada del matí. Intento agafar-me amb calma el fet que ahir em varen fer fora de la feina.

De cop una veu entre prepotent i metàl·lica m’etziba: d’aqui 30 minuts heu de ser a la feina. Trànsit normal a la zona.

Maleït sigues!  Fa temps que sospito que dins el meu mòbil d’última generació hi viu un senyor de mida molt petita, que té el do de la inoportunitat i la impertinència.

La teoria del senyor petit, el meu fill no la comparteix però a mi em tranquil·litza més que la seva, basada en la "intel·ligència" artificial.

Però bé, ara s’ha passat. És una broma de molt mal gust que em recordi que he de ser a la feina just el dia que l’he perduda.

L’arreplego amb la mà i crido ben fort pel forat del micro, perquè em senti: Ves a pendre pel sac!

Però ell, no es queda pas curt, m’obre el Google Maps i amb tota la patxoca deixa anar: Pendrepelsac no apareix al mapa. Buscar una altra ubicació.

Això ja passa de mida!

Mira guapo, compra’t un bosc i perde-t’hi

Amazon no conté cap article amb l’etiqueta “bosc”. Voleu provar a Ebay?

M’enuego amb la llet de civada de l’emprenyada que porto.

Doctor Martí: especialista en aparells digestiu i respiratori.

Estic a la vora d’un atac de nervis. No sóc violenta de mena però estic a punt de cometre un assassinat.

D’un senyor petit que viu a dins del meu mòbil.

Ara sí que has begut oli! I amb ràbia el revitllo contra la finestra que crec oberta però no.

Receptes amb l’ingredient  “oli” recita sense immutar-se abans d’impactar contra el vidre.

Bum!Cataclinc!

Menys mal! Ja me n’he desfet.

Al cap de cinc minuts truquen a la porta.

—Bon dia senyora! On és el vidre que hem de canviar?

El bon home no sap què fer perquè jo deixi d’obrir i tancar la boca com si fos un peix i no en surti paraula. Jo no he trucat ningú

—No pateixi, senyora. Es treu el mòbil de la butxaca i diu fluixet pel forat del micro: “senyora en xoc”

I una veueta entre metàl·lica i impertinent contesta: Youtube recomanat: Com reaccionar davant un estat de xoc.

Em vull morir! 

Roser

 

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: fusta

Minicrida opcional: Que hi aparegui un mòbil que pren vida

Cants de sirena

Ell sempre havia pensat que s’havia deixat portar pel seu cant de sirena. Amb l’avidesa d’un naufrag davant d’un salvavides. D’un nadó afamat vora el pit de sa mare. D’un alcohòlic a qui ofereixen un got de vi negre. Pensava que al capdevall havia estavellat la vida contra un escull massa cantellut. Presoner d’un desig que mai podria satisfer del tot. Seduït per la mel dels seus llavis. Incapaç de resistir-se a la cançó més vella del món. Se sentia talment un Ulises fracassat.

Ella l’havia salvat quan en ser expulsat sense pietat del seu paradís, es mig ofegà en aquell naufragi existencial que gairebé li arrabassà la vida. O així ho pensava. El que sí sabia amb certesa és que se n’havia enamorat. I més. Se sentia com la sireneta de Hans Christian Andersen, captivada per aquell príncep a qui rescatà de la tempesta. Que si, per amor, la sireneta havia canviat la cua de peix per dues cames, ella havia canviat la seguretat del seu petit món pel trasbals d’un món incert fet de somnis impossibles. Que si la sireneta s’havia venut la veu per poder ser al costat del seu estimat, ella s’havia venut la reputació a canvi de poder convertir-se en el repòs del guerrer en tantes nits fosques. I com la la protagonista del conte ella tampoc no se n’havia sortit. No se’n penedia. Sabia que malgrat totes les pèrdues res ni ningú li podria prendre tot l’amor donat. Amor infinit.

Formaven part de la mateixa història però un abisme de sentiments els situava en dos relats ben diferents. Només els poetes poden jugar amb el miratge de canviar l’argument de la vida a voluntat. Ells no ho eren.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: peix

La força del tres

Soc adoptada i d’aquí res agafo l’avió cap a Suïssa.I ja sé que dient això sembla que barregi ous i castanyes, però no.

Que soc adoptada els pares no m’ho han amagat mai, ni falta que feia. Sóc negra com un tros de carbó, la mare és blanca com un glop de llet i té els cabells rossos com un fil d’or. El pare també és blanc, tot i que no sé si era ros perquè ara no té ni un cabell. O sigui que dos i dos fan quatre: vaig venir de lluny.

Diu la mare que quan vaig arribar amb dos anys, de seguida es varen adonar de la meva dèria pel numero tres. De tot, absolutament de tot, en volia tres. El primer dia que em van dur a la sabateria a comprar unes sabates en vaig muntar una de grossa perquè dels tres parells que em van emprovar jo me’ls volia endur tots. La mare que ja no sabia com sortir-se’n dels crits que jo feia, va acabar marxant avergonyida amb els tres parells mentre la botiguera s’ho mirava entre contenta pel negoci i escandalitzada pel meu comportament rebel.

Total que un dia el pare va comentar amb un amic el meu desfici pel numero tres. I ell, que es veu que hi entenia més que els meus pares, que tot i la bona voluntat se’n sortien més aviat poc d’entendre’m, els va suggerir que potser la resposta al misteri la trobarien a Etiòpia, allà on m’havien anat a buscar.

I així és com després d’un munt de peripècies que ara no tinc temps d’explicar varen descobrir l’existència de la Marie a Zurich i la Giovanna, a Verona. Negres com el carbó, obsessionades pel numero tres i clavadetes a mi com si fóssim tres gotes d’aigua.

Per això demà marxo a Suïssa, per trobar-me amb les meves germanes.Totes les vacances les passem plegades. A Zurich, a Verona o a Girona, tant se val. L’únic que necessitem és estar juntes.

Som entremaliades i tossudes. Quan estem juntes les entremaliadures es multipliquen per tres i la tossuderia arriba a treure els sis pares de polleguera. Però ens estimen. Fins a l’Àfrica i tornar. Com a mínim.

És per això que demà els donarem la gran notícia: les properes vacances volem anar a conèixer la mare que ens va parir. Hi estem ben decidides!

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Germà

Minicrida opcional: Que en el relat hi hagi trigèmins

Procrastinant la Vida

“ Si un dia he de morir…. “ vaig sentir que cantaven ahir a la radio del cotxe. No sé què més continuava però era alguna cosa així com enterreu-me a la terra que em va veure néixer. Això darrer, “vale”. Res a dir.

El que em va neguitejar va ser el principi de la cançó. Vaig pensar que hi ha gent que o és molt optimista, o és ignorant, o és cega, d’aquella mena de ceguesa que et fa pensar que el que no mires no existeix. M’inclino més per això darrer. No ho sé. Darrerament ja no m’hi entenc  gaire amb la gent. Serà que em faig gran.

Ho cantava i es quedava tan ample “si un dia he de morir”, com qui diu “si un dia em trenco una cama”  o , “si un dia plou i no duc paraigües”...Que pot ser que sí, que algun dia passi  però que també podria ser que no. I de morir, un dia ens morirem. Segur. Per tant el condicional hi sobra de totes totes.

En el món tan incert, tan líquid, tan canviant que m’ha tocat de viure, morir és la única certesa absoluta. Hi anava a posar un “gairebé” davant d’absoluta. Ves per on jo també m’hi deixo atrapar… I és que de tant en tant o de sovint en sovint, pensar que seré  eterna em treu el neguit de veure que no aprofito prou bé la Vida tot pensant que ja ho faré més endavant.

Procrastinar: Deixar una feina important per més endavant. O també, demorar una obligació fins al punt de sentir malestar per la pròpia tardança.

Nota: segurament la meva àvia n’hauria dit romancejar i llestos

La solitud dels nombres primers

Hi ha llibres que amb el títol en faig prou. He passat per la parada de llibres de segona mà i me l’he endut a casa. El llibre no. El títol. “La solitud dels nombres primers”. Embolicat amb paper de recança i lligat amb un cordillet de por. Giro maldestrament la clau al pany de la porta de casa amb amb la mà lliure . Com pot ser que cinc paraules pesin tant? La gata jeu emmandrida al fons del jardí. Diuen que els gats et senten venir d’una hora lluny i corren cap a tu. La meva és sorda. El paquet em rellisca de les mans abans que jo el deixi anar i es precipita més envall del sofà . Es desfà el cordill i es trenca el paper , els nombres i la solitud s’escapen i l’aire es torna irrespirable. I feixuc. I espès.

El tres contempla absent el cel plujós de tardor per la finestra. El cinc s’ha amagat sota l’escala enteranyinada que puja a les golfes dels records, mentre el trenta-u busca somnis amagats dins el calaix de la vaixella dels convidats plena de pols. El set plora d’amagat sota les estovalles de fil i el tretze ha relliscat escales avall quan s’ha entrebancat amb la gata que ja ha entrat a casa perquè tenia gana. El riure histriònic del dinou resona entre les parets buides del garatge i el cent-tres s’ha embolicat entre els llençols de setí del llit que només fan olor de mi. El noranta-set crida si hi ha algú des del fons de l’armari de les olles i ningú no respon. Des de l’àmpit de la finestra més alta vol llençar-se al buit el trenta-set; no sap que els nombres no es poden morir mai encara que es cansin d’existir. Ni que siguin primers. 

El tres-cents set se’m fica a l’animà i m’amara d’aquesta solitud asfixiant en què han viscut tots ells des que l’Erastòtenes els va garbellar en aquella Grècia antiga. O des d’abans. Els nombres són eterns i la solitud també.

A fora fa estona que plou i fa sol. El quatre, el vuit, el dotze i el quaranta-dos juguen a trepitjar bassals més enllà de la finestra. Jo me’ls miro amb recança des de lluny estant. Hi ha sentiments que caben tots sencers en el títol d’un llibre I la solitud dels nombres primers la duc amb mi des d’abans de saber contar. 

Roser

Croissants de xocolata

Els croissants farcits  de xocolata i les coques, dolcíssimes, tenen aquests dies de final de curs el regust amarg dels adéus i les coses que s’acaben per sempre.

Tenir el valor d’endolcir els moments tristos trobo que  té el seu mèrit. Jo sóc de les que sempre he marxat per la porta del darrera, amb el regust salat  i solitari de les llàgrimes, incapaç de fer ni un intent de queixaladeta de farcit dolç. Que de la nou del coll no em passa.
  

El dia que vaig comprar, convençuda com poques vegades, el pensament de  “mai  es pot dir mai” vaig fer un gran descuit. Mai es pot dir mai excepte quan darrera el mai i afegeixes un més. Mai més. Perquè els mai-més  sí que són ben reals i certs i no tenen volta enrera. I en cada mai-més morim una mica. I diu la cançó que detras de la puerta que se cierra llega un ventanal, però la porta aquella ja no la podrem obrir mai més i els finestrals … ves a saber on són, si els sabrem trobar i sobretot, si els sabrem obrir. I potser tornaran les orenentes, sí, com deia en Bequer, però no serán les mateixes... 

I mentre empasso un mai-més darrera un altre, la xocolata dels croissants es fon i regalima , damunt la safata, com una metàfora de la vida. Nuestra vidas son los rios que van a dar a la mar , que és el morir  --deia Jorge Manrique. Però abans d’arribar al mar fan meandre en tants mai-més, com si es preparessin pel mai-més definitiu. 

Roser

Si obres la caixa dels trons de la Casa de les Falgueres

El sol es ponia darrera la Casa de les Falgueres. Jo en marxava fins no sabia. Per no saber, no sabia ni si hi tornaria.

Just abans de marxar, allò que m’estimava va caure’m de les mans i es va estavellar contra el terra explotant en deu mil trossos 

Després de l’angoixa, la por, el neguit, el cap-rodo, la ràbia i el crit que em van sacsejar de cap a peus, vaig  recollir-ne els bocins com vaig poder i els vaig amagar per sempre —o això és el que creia. Els més grans i sencers els vaig desar dins el calaix de baix de tot de la calaixera; aquells més remenuts que ni tan sols no es podien agafar amb els dits, sota l’estora, d’un cop d’escombra. No volia recordar mai més aquell inesperat i desastrós comiat però era incapaç de llençar ni un trosset petit a les escombraries. Incongruències de la meva vida.

Avui, quan hi he tornat, a la Casa de les Falgueres, no m’hi he pogut resistir. El cap em deia que no però les cames, tossudes, m’han dut cap allà on el cap no volia anar. Sabia que aquell calaix, com la caixa dels trons, no s’hauria de tornar a obrir mai. Ho sabia però com tantes altres coses que sé, no ho he pogut evitar. Me l’he contemplat una bona estona i després l’he obert d’una revolada. Del calaix, com si fos un geni llarg temps empresonat, n’han sortit l’angoixa i la por, el neguit i el cap-rodo, la ràbia i el crit. Els bocins encara els he trobat allà, intactes. N’he agafat un entre els dits i m’he tallat. En sentir el mal l’he deixa’t anar de cop i s’ha esberlat en infinitat de trossos que s’han escampat per tota la sala. Un regalim de sang ha caigut fins al terra de fusta encara  sense envernissar i s'hi ha fet una taca. N’he recollit els trossos  més grans i els he tornar a desar al calaix. La resta, amb un cop d’escombra mal donada, han anat a parar sota l’estora. Tampoc  avui no m’he vist en cor de llençar-los a les escombraries.

I ho sé. Demà, o d’aquí un mes o d’aquí  un any, hi tornaré. I el tornaré  a obrir el calaix,  encara que sàpiga que no, que la Pandora mitològica aquella, va fer molt mal fet d’obrir la caixa dels trons. Però hi ha tantes coses que sé que no he de fer però les faig igual ... Dec venjar-me de quan era petita i mai de mai, o quasi, vaig fer res que sabés que no havia de fer

Algun dia, quan jo ja no hi sigui o quan la Casa de les Falgueres ja no sigui meva sinó d’algú altre, aquest algu-altre aixecarà  la catifa, i hi passarà l’escombra o l’aspiradora per sota. I se’n endurà per sempre i sense saber-ne ben res,  els bocins d’allò que sempre he estimat. I rentarà amb lleixiu totes aquelles taques de sang meva. I és que jo, tot i saber el preu d’obrir la caixa dels trons, l'hauré obert un munt de vegades i sempre m’hauré tallat. Però ningú no ho sabrà, només jo. Com totes les històries, la meva també és feta d'engrunes i bocins que només qui els ha amagat sap reconèixer. O potser només s'ho pensa.