Potser una sandàlia

Me’n vaig enamorar tant bon punt la vaig veure… Amb aquelles pedretes minúscules color turquesa brodades amb fil de plata damunt unes cintes de seda que subjectaven el peu i envoltaven el turmell. Es fermava amb una civella de nàcar en forma de peix. El taló, ni massa alt ni massa baix. Color de mar. Textura de sal.

Mai havia dut altre calçat que sabatilles esportives o xancletes, al pic de l’estiu. Des que vaig fer-me dona amagava un cos que no estimava dins de xandalls de mercat.

I vaig entrar a la sabateria. El dependent en va demanar quin número volia. Li vaig dir que m’era igual, que jo volia comprar aquella sandàlia i prou. Era una botiga cara, devia estar acostumat a les extravagàncies de les compradores de targes de crèdit amb patina d’or. Amb un somriure postís però dissimuladament intrigat em va explicar que les sabates les venien per parells i triar el numero adequat era l’única garantia de la comoditat promesa pel fabricant. 

Vaig dir un 37 com podia haver dit un 38 o un 35. Vaig pagar (un ull de la cara) i tant sí com no va encolomar-me el parell sencer. Jo només en volia una per posar-la damunt la calaixera de l’habitació talment com la meva àvia hi hauria col.locat la foto del meu pare fent la mili. Mirar-me-la cada vespre. Somiant un príncep blau.

Però en arribar a casa … mira , doncs que em vaig emprovar les sandàlies. Eren el meu número exacte. Semblaven fetes a mida pel meu peu. Ostres! Aquests peus són meus? vaig exclamar estorada.

Vaig baixar als “xinos” i em vaig comprar un pintaungles a joc. Vaig al·lucinar amb el resultat. Però aquell xandall descolorit i una talla massa gran no s’hi adeia gaire amb aquells peus de nina. A la tarda em vaig anar a comprar unes mitges (les primeres de la meva vida) i un vestit curt, bonic, una mica amb un toc sexi que deixava al descobert una pell bruna, uns pits generosos i unes cames esbeltes. M’ho vaig endur tot posat. Vaig llençar el vell xandall a les escombraries. I amb ell la Ventafocs que durant tants anys m’havia amargat la vida.

De vegades algú o alguna cosa ens atrapa quan menys hi pensem i ens canvia la manera com veiem la vida per sempre més. Sense previ avís. Potser una sandàlia.

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: sandàlia

La vida sense sentit

“Si la vida l’havia de viure sense ell és veia totalment incapaç de trobar-hi cap sentit. Feia massa temps que tot havia deixat de tenir-ne, de sentit. Si la vida, com deien, té el sentit que li vulguis donar, ella no n’hi volia donar cap. No sabia quin. No en trobava cap que de debó li dones les ganes d’aixecar-se cada mati. L’únic sentit l’havia trobat en ell. En tenia una dependència absoluta i estranya. Estranya perquè d’hores amb ell en vivia ben poques. I de coses sense ell en feia moltes. Però era la il.lusió  de que ell fos a la seva vida. De fet si exceptuava l’hora —-dues hores, les setmanes que hi havia més sort— que a tot estirar passaven junts cada set dies … si exceptuava el correu gairebé diari de moltes linies ella i de poques ell… Tot i així vivia amb la sensació que ell era permanentment  a la seva vida. I això era l’únic que li donava alguna il.lusió per continuar endavant, encara que fos sola, fent coses sola, encara que fos acompanyada d’altres. Però sola, sola amb la seva il·lusió. 

I ara,  passats els anys de joventud i primera maduresa, no sabia trobar gaires ganes de res. Tampoc s’hi esforçava. No veia bellesa enlloc. Li donava la sensació que el món s’havia tornat boig. A casa, merda. A l’escola merda. Al twuiter, al món, al mon del twitter, al twitter del món, merda al quadrat. Li era ben igual si vivia en un estat independent  o reprimit, si a aquell pobra nen l’havia mort la seva mare o la seva madrastre o el pare que el va parir.  Si al seus fills els anaven bé les coses o no, si avui era dimarts o dimecres. Havia caigut de sobte en un buit existencial en que tant li feia tot. Havia anestessiat la capacitat de sentir. Ja ho havia fet feia molts anys. I havia sigut ell qui li havia despertat aquella capacitat de sentir com qui desperta una fera llargament tancada i que quan surt s’ho vol menjar tot. Ara pensar en la seva absència definitiva la tornava a aquell estat letàrgic d’on ja no en sortiria més. 

Volia dormir. Dormir i no despertar-se més. Ni tant sols tenia ganes de morir-se o matar-se. No. Només de dormir i de no fer res. Ben res. 

I no se’n sentia culpable. En el fons no. L’única culpabilitat li venia d’aquella veu de “Pepito Grillo” que li havien gravat a foc des de petita i tenia el mal costum de dir-li com havia de ser una “bona persona”. Però de fet ja feia una mica d’anys que se’n fotia d’aquesta veu. I com pitjor estava més se li’n fotia. Tot i així era una rum-rum de fons constant: això no està bé. Però havia anat deixant, o així s’ho pensava, que li entrés per una orella i li sortís per l’altre. 

Com collons pots viure si no trobes un perquè? El “sensesentit”, aquella paraula que s’havia inventat l’Eva Piquer i que ara li esqueia com anell al dit. 

És que no volia fer res. Res de res. Ni per ella ni per ningú. Però no era ser mala persona això? Aix, la veu de Pepito Grillo, encara feia de les seves… 

Després de tantes hores seguides de plorar havia acabat les llàgrimes. L’únic que li calia, ara, era matar en Pepito Grillo primer de tot i després … deixar-se anar i passar de tot i de tothom. Morfina de per vida.”

Una amiga hi va posar els sentiments i jo hi vaig posar les paraules. De totes maneres no seria capaç de posar paraules a coses que d’una manera o altra, algunes vegades, em ressonen ben endins. 

Roser

Astronomia particular

Fes-te astrònom del meu univers. I desvetlla’n els secrets més íntims.  

Descobreix els estels més amagats entre els replecs de les meves galàxies més pregones. Aquells que ningú ha gosat explorar encara. Però que hi són. Per compartir-los només amb qui s’arrisca a conquerir món impossibles. Després dibuixa una constel·lació nova, que ningú no l’hagi inventat, ni tant sols imaginada. Posa-li un nom bonic i regala-me-la. 

Omple de llum els meus forats negres. I de poesia i de somriures. Que fa massa temps que s’empassen l’alegria i ja en tinc prou.

Orbita en ovals de desig entorn la meva pell bruna i cansada. I desperta-la d’un son que ha durat tant. Potser massa.

Calcula amb precisió els segons que triga una paraula en impactar contra la solitud de l’ànima. I crida-la. Ben fort. I en el moment exacte. 

Capta l’instant just en què un estel fugaç em travessa la mirada. I guarda’l per ensenyar-me’l després quan la foscor guanya i no sé recordar que sí, que de vegades passen. I els podem demanar un desig. De no perdre mai les ganes. De viure, de riure, d’estimar, d’escriure. 

I per acabar, aquell planeta petit on s’amaga la por, pinta’l amb els raigs de sol i esquitxa’l de llum de lluna, amb espurnes de plata. I quan acabis l’obra, signa-la. Amb lletra pulcre i clara. Al cel de l’Empordà, tant li fa la data. I que el món tot sencer ho sàpiga

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: astrònom

El monstre de la depressió

I va ser un dia davant del mirall que em vaig adonar que ja no era jo sinó una granota llefiscosa i fastigosa. Darrera meu aquella petita taca negra que feia dies que m’empaitava i volia acabar amb mi com fos, s’havia convertit en un monstre espès i pudent que em perseguia per tot arreu on anava i no me’n podia desfer.

Al final em va atrapar d’una revolada i em va llençar dins d'una olla d'aigua bullent.  Tot i les ganes d'acabar amb la meva vida que la nova aparença em provocava, l'instint de supervivència em va fer fer un bot gairebé olímpic i vaig anar a parar a molts metres dels fogons.

En veure que no se'n sortia optà per una tècnica molt més sibil·lina. Omplí una olla de llet tèbia i, fent veure que volia fer les paus amb mi, em va convidar a un bany llarg i relaxat  talment com si fos la Cleopatra infusionant en llet de burra.

Dissimulant a la perfecció, anava apujant molt poc a poc  la potència del foc de la vitro. Jo, pensava, no m’adonaria de l'augment lent però constant de la temperatura i acabaria literalment bullida i aniquil·lada dins el líquid blanc.

El que no sabia el meu perseguidor era que abans de tornar-me granota jo era persona curiosa i lletrada i el “síndrome de la granota bullida” el coneixia, ni que fos només d'oïdes, des de feia molts anys. Així doncs, si bé una mica tard, tot i l’ennuvolament del meu cap i el poc senderi  que em quedava, vaig adonar-me,de les seves intencions. Però ja no tenia ni esma ni forces per saltar de l'olla. Llavors vaig recordar una altra faula de granotes i amb les poques forces que em quedaven vaig començar a moure les quatre potes amb tota el desesper que la meva flaquesa em permetia. No va ser un esforç inútil: a trenc d'alba vaig trobar-me dalt de la muntanya de nata en què, amb la meva frenètica lluita, havia aconseguit transformar l'olla de llet. Vaig fer un saltet i vaig sortir de l’olla.

Em vaig mirar altra vegada al mirall. Tornava a ser jo. O potser és que havia deixat mai de ser-ho, tot i veure’m granota?

A terra, el monstre jeia convertit en una insignificant taca negra. Me’l vaig mirar amb tendresa. Igual com jo, també els monstres necessiten saber-se estimats.

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: granota

Tornada a casa

Cauen suaument els flocs de neu als carrers de Zurich, just abans d’entrar a l’estació i pujar al tren que em durà de retorn a casa. Estrelletes minúscules de gel a les teves pestanyes. Un petó a cada galta, una abraçada i un bon viatge. 

Dins el tren busco unes paraules que no trobo. I les parpelles es tanquen poc a poc davant el reflex de la pantalla. 

De cop un xiuxiueig a l’orella esquerra m’apressa a baixar del tren abans d’hora. Ningú es a prop però ho sento bé. No sóc l’única. En una mena d’hipnòsi col.lectiva i en filera ens dirigim tots els viatgers cap a la porta de sortida. 

Ens espera un tramvia . No té vagons sinó unes marmites gegants plenes de formatge fos on som llençats mecànicament sense gaire delicadesa. Nedar en aquesta fondue monumental no és gens fàcil, però moure braços i cames és l’ única manera que trobo de no enfonsar-me per sempre més en les profunditats làctiques. 

El tramvia enfila a una velocitat insospitada cap al vèrtex superior del Matterhorn. Del fons de les marmites es despleguen unes escales per on aconseguim pujar els sobrevivents del naufragi. Ens ruixen amb mànegues de xocolata fosa. Mentre penso si la barreja de formatge i xocolata tindria alguna possibilitat a l’alta “cuisine” dels Germans Roca, albiro un cel gris ple d’estranyes naus amb unes lletres ben visibles: Google: viatges intergalàctics, i a sota, pampallugejant en verd: evacuació terrestre d’emergència. 

Tanco els ulls i em deixo portar. Penso amb ironia en el compte suís que vaig obrir ahir al matí amb part dels meus escassos estalvis. De poc em servirà.

Sento una tremolor a la cuixa dreta. Obro els ulls i faig d’esma el gest d’agafar el mòbil

—Mama? Ja has arribat?

—Estic a punt. A fora fa un tramuntanal de nassos.

—Repte superat doncs!. Saps? estic content que hagis vingut! 

—Han estat uns dies genials: lluminosos com la neu, càlids com la fondue i dolços com la xocolata. Tot en un. Gràcies.

—Et deixo mama. Em criden a un “meeting”. Aquí a Google no perdonen que arribi tard. 

Baixo del tren. El vent em fueteja la cara. M’aguanto fort al fanal de l’andana i li planto cara. A casa, darrera els vidres, el sol em lleparà la nostàlgia que encara em queda entre els replecs de la bufanda.

Roser 

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: formatge

Minicrida opcional:  Naus extraterrestres s’emporten la humanitat a un altre planeta

El petó dels dimarts

Vaig mirar a dreta i esquerra i no vaig veure ningú. Llavors vaig obrir poc a poc la porta de l’ascensor i em vaig esmunyir cap dins. La Sr. Remei, la portera, ens tenia prohibit de pujar-hi a tots els qui anàvem a classe de piano amb amb el Sr. Puig. Deia que, criatures com érem, no ens podíem estar de jugar pitxant botons i que això feia malbé un mecanisme tan delicat. Però amb l’ascensor jo guanyava aquells cinc minuts preciosos per convertien la tarda del dimarts en la millor tarda de la setmana.

Vaig prémer el botó del quatre i vaig començar a comptar. Quan arribés a 117 la porta s’obriria al quart pis. Però just al 64, la caixa va fer com una mena de trontoll, la bombeta del sostre va fer pampallugues i de cop tot va ser una quietud silenciosa i negre. El cor em va començar a fer bum bum molt fort i m’hauria posat a plorar si hagués tingut uns anys menys, però l’únic que em va venir al cap va ser que aquell dimarts quan jo arribés a casa del Sr. Puig, la Clara, que feia la classe de piano abans que jo, ja hauria marxat i que no li podria robar el petó dels dimarts. Aquell petó a penes insinuat a la punta dels llavis, les galtes enceses, un somriure murri que s’escapava de les ninetes dels seus ulls verds. Duia trenes.

Una hora a dins tancat abans ningú es va adonar que l’ascensor s’havia encallat! A banda dels crits de la Sr. Remei, vaig haver d’empassar-me el càstig de la mare d’una setmana sense baixar a jugar al carrer i vaig perdre l’hora de piano. 

Però… potser va valdre la pena.

El dimarts següent, vaig pujar corrents els quatre pisos com si m’empaités l’infern sencer, però vaig arribar a temps. Després del petó robat, quan la Clara i jo ja ens donàvem l’esquena es va girar de cop i me’n va robar un a mi: “Aquest, per dimarts passat”. I jo, entre la carrera per les escales i el petó sorpresa, vaig arribar a classe tan vermell, que el Sr Puig tot divertit em va fer asseure en una cadireta de balca que tenia al costat del piano i em va fer beure un got d’aigua fresca abans de començar la classe.

Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: cadireta

Minicrida opcional: un lladre queda atrapat a l'ascensor de l'edifici on anava a robar

L’avi

L’avi sempre m’explicava que si un pescador tira les xarxes a mar a l’hora justa en què no és ni de nit ni de dia, pot arribar a pescar coses tan meravelloses com un bocí de lluna o un raig de sol. Tampoc no era ni de nit ni de dia, just al tombant del capvespre quan somiàvem junts inventant històries mentre ell sargia els descosits de la xarxa amb aquelles agulles llargues i ovalades que no punxaven ni res.

Fèiem com si els nusos de la xarxa fossin les persones del món totes enganxades les unes amb les altres. Ell em deia: i avui quin nus vols ser? i quan jo el tenia triat hi lligava un tros de cordillet de color vermell del que feia servir per estacar les tomateres de l’hort que tenia per distreure’s quan no sortia a pescar. I llavors començàvem a inventar una història. I em feia buscar el pare i la mare, que eren els dos nusos que s’ajuntaven en el nus del cordillet vermell, que era jo. Va digues, de què fa el pare? I el pare podia ser un rei o un captaire o un soldat o un senyor negre… I la mare? I la mare podia ser princesa o cartera o ballarina o esguerrada o bonica com un sol... I fèiem les combinacions més estrambòtiques com ara un pare captaire i una mare ballarina o un pare soldat i una mare esguerrada o un pare negre i una mare bonica com un sol, que llavors era una combinació ben estrambòtica perquè de senyors negres, allà al poble, jo no n’havia vist mai cap. Segons les combinacions jo era una cosa o una altra, feliç o desgraciada o orfe o rica o mulata o … i podia viure vides ben diferents.

I si encara no s’havia fet fosc i la xarxa encara no estava sargida, de vegades buscàvem els fills. Però primer he de trobar un novio! I llavors em feia triar entre un dels nusos que tenia a la mateixa fila del meu i miràvem a quin lloc s’ajuntaven per formar un altre nus i aquell era el fill o filla i li posàvem un nom. 

I és que l’avi, sobretot, era un poeta. Tot i que mai el vaig veure escriure ni un mot. Va ser d’ell de qui vaig aprendre a teixir les paraules i la vida.

Roser

www.vullescriure.cat
Paraula obligatòria: xarxa
Minicrida opcional: algú planteja un enigma: “ni de nit, ni de dia”