D'arbres i fulles

Assegut al banc de la nostàlgia, contemples com el vent de tardor arrenca salvatge les fulles dels arbres i els despulla del tot. I dubtes si sentir-te fulla o sentir-te arbre en aquest espai de mig novembre on sembla que inexplicablement la vida se t’enfonsa o et reneix o vés a saber què. Que ja no saps si en intentar saber qui ets, et veus fulla arrencada de l’arbre o arbre arrencat d’una fulla. Que al capdavall tot és qüestió de perspectiva i de trencar esquemes, és clar.

Proves d’identificar-te amb la fulla i et veus voleiant sense rumb per mil mons que mai no havies ni somiat, mil muntanyes llunyanes que ni sabies que existien perquè de l’arbre sempre en vas habitar aquell lloc secret sota una branca petita sense vistes al nord. Potser això et va salvar d’aquell altre tramuntanal de primavera que t’hauria arrencat sense pietat i a destemps d’allà on xuclaves la vida. Però ara mil ales invisibles et sostenen i et duen enllà i s’obre com una porta de somnis sense límits, ni horitzó on reposar la mirada. Només un espai immens fet d’allò que fins ara anomenaves no-res.

De sobte un vertigen et tenalla just allà en el tou de l'estómac on fa poc hi han nascut aquestes mil papallones que no saps com controlar, ni d’on han sortit, ara que els dies s'escurcen i arriba la fred.

Els teus pensaments tornen a terra i et veus arbre arrelat amb fermesa al sòl, que roman impassible al llarg dels anys al mateix punt, despullant-se a cada tardor i vestint-se a cada primavera, amb una cadència monòtona i previsible.I feixuga. Però segura. Roure impertorbable. Gegant amb peus de plom. Privat del tot de conèixer altres contrades, altres cels, altres espais… que l’arrelar et dona terra i infern a parts iguals. Saps que mai tocaràs el cel amb els dits essent arbre, que per tastar el blau infinit has d’atrevir-te a volar.

I la tristesa fa parada just allà on fa una estona voleiaven mil papallones que amb la fred de l’hivern que s’acosta són a punt de marxar.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muntanya

De bruixes i escombres

Tanques els ulls i bufes ben fort, o no gaire, però a tu et sembla que el teu buf pot apagar totes les espelmes i el mateix foc de l’infern si fos necessari —que ho és. I desitges amb la mateixa intensitat del buf i la mateixa força tirar per terra aquella vida hiperestàtica que et tenalla l’ànima des de fa un temps. Que el teu alè empenyi una barca de vela blanca cap a aquella Ítaca que no acabes de veure però que de segur en alguna banda deu ser.

I obres els ulls i allà al costat trobes el fantasma dels anys que et mira desafiant i se’n riu, dels teus desitjos. Riu i riu i tu et fas petita i t’encongeixes en un racó del sofà, com si ocupant menys espai fossis menys vulnerable. Però hi ha una part de tu que ho ha desitjat amb tanta força que penses seria un despropòsit greu de l’univers que ara no s’acomplís.

L’endemà surts al carrer, com cada dia de la teva hiperestàtica vida, i t’adones que avui alguna cosa ha canviat en el camí. Han caigut totes les fulles dels arbres i han encatifat l’asfalt amb mil colors de tardor. Trepitges i admires i veus. I potser feia temps que no veies tan clar i tanta bellesa. I desitges, més encara, que el dia abans.

Pressents que mil follets amagats entre els colors d’aquesta estació caiguda, t’observen sorneguers i ara no saps si riuen de veure’t tan bleda o tan decidida. Si riuen perquè saben que mai o al contrari, riuen perquè saben que i-tant-que-sí.

I t’asseus a la cantonada del carrer de la Por amb el carrer del Desig i obres l’Ipad i t’adones que allà dins, hi has situat de fa temps el teu món particular. I mira, potser sí que és irreal, però no pas més que aquell company de feina que es creu qui sap qui fent qui sap què. 

De sobte un pampallugeix a la pantalla i apareix, d’una manera del tot inesperada —mira que t’havien explicat vegades allò de què en els desitjos es demana el què però mai el com— una escombra i un destí. Mai hauries pensat que a Ítaca també s’hi pogués arribar amb ginys de bruixa. I somrius, i et poses el teu millor vestit, que és justament no dur-ne cap i voles. Enllà.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: barca

Minicrida opcional : Se celebri una festa d'aniversari

La daina blanca

La Gladis havia arribat a la casa just quan la buguenvíl·lea del jardí era a punt de florir. Ell ho recordava perquè poques setmanes després, els seus joves ulls esbatanats no se’n sabien avenir d’aquell bé de déu de fúcsies enfilant-se per les parets de pedra del cobert.

Potser seria agosarat dir que la seva sola presència li havia retornat les ganes de viure, havia donat nou sentit a una existència que amb els anys havia perdut tot motiu de ser. Seria agosarat però del tot real, i si no ho admetia directament era per aquella mena de pudor que sentia en lligar la seva felicitat al somriure d’una minyona.
De vegades li mirava els pits i els imaginava turgents i blancs sota el davantal de servir. No podia negar que sentia desig —-clar que el sentia. Però era una mena de desig contingut per la tendresa i que mai, ho sabia amb una certesa gairebé absoluta, traspassaria el llindar dels seus pantalons. Posseir-la, ni que hagués sigut amb el seu consentiment, hauria sigut trencar l’encanteri de la seva alegria, de la seva frescor, de la seva fragilitat. Com tallar una flor per atrapar-ne la bellesa i que es marceix tota de cop.

I ara que ella ja no hi era, la soledat s’havia instal·lat còmode per tots els racons de la casa i d’altres racons més endins i més íntims. Els dies s’havien tornat de color sèpia, com de postal.
Prengué la tassa del cafè i es mirà la seva dona capcinejant a la butaca de vellut granatós amb un llibre a les mans si caic- no caic. I li vingué al cap, tot de cop, com un alè d’aire tebi, un somni antic i recurrent, amb una ciutat fosca, parets escrostonades, teulats a mig caure i una daina blanca que passejava encuriosida per tots els racons, omplint de vida el desgavell dels anys. Un cigne majestàtic i formós passejava pel bell mig d’un estany entonant el darrer cant mentre contemplava la daina.
Una llàgrima i la tassa del cafè van caure al mateix moment. La darrera s’esberlà en deu mil trossos.

@RoserTR

 
VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cigne
Minicrida opcional: Que algú tingui un somni premonitori

Atrapada

Saps? ja no sé si això que em passa qualificar-ho d'obsessió o d’addicció o de les dues coses alhora. Ras i curt: estic atrapada als teus missatges. Com abans ho vaig estar a ell. Potser encara ho estic. Sí. Segur. El problema és que ell ja no hi és i tinc un “mono” tan gran que t’he hagut de mig inventar a tu per fer-me’l passar. 

I ara estic que no faig res, que no visc sinó és a través d’aquesta estupida pantalla on amb obstinació desesperada vaig buscant trossets de tu que m’amanyaguin l’enyorança que sento d’ell. O del que representava. I sí, hi ha aquesta veueta a dins que em diu que hauria de pensar que això no està bé, però mira, no hi penso. Això de la veu de la consciència, doncs que amb els anys es va encongint. Només que de vegades, es queixa fluixet i em xiuxiueja a cau d’orella que jugo a una mena de joc perillós i tal. Perquè ... i si tu ara, ves per on, et passa que t’acabes penjant de mi? I jo, contenta, clar. La deessa admirada, la fada seductora, la nina de porcellana, una misteriosa bellesa entre la fragilitat i la vanitat, la vulnerabilitat i la fortalesa, la por i la gosadia. Qui, amb una autoestima baixa com la meva, no es deixaria prendre per això? Encara que acabi essent com si et tiren una xarxa per sobre de la que no et pots desenredar i t’acabes fent un embolic de mil dimonis. Sí, potser sí que és com si en aquests moments estigués atrapada en una mena de xarxa o teranyina enorme, d’on no en sé sortir. Sóc com una papallona (podria dir una mosca però papallona queda més romàntic) que es veu a punt de ser devorada per l’aranyota i tot i així només es preocupa per si té les ales rebregades… I no, l’aranyota no ets tu… no malpensis ara...és quelcom de molt més malèfic

Passo per davant dels dies i les hores i els minuts i soc incapaç d’aturar-m´hi. 

Obro i tanco 30, 40 vegades al dia aquest ditxós artilugi que em conecta a tu de forma estranya. Només per veure si hi ets. I de vegades, molt de vegades t’hi trobo, o veig així com que hi has passat sense voler la cosa i hi has deixat un rastre del teu perfum fonedís. Llavor penso si tu ets més intel.ligent que jo i conscient del perill de certes partides, també ets més disciplinat i decideixes no jugar-les. O potser ni més disciplinat ni més intel.ligent, només més poruc. 

I és que damunt la pantalla tu hi escrius les paraules i jo hi poso tota la música i ves per on tu potser ho has escrit a ritme de vals i jo hi sento un rock and roll, que tu ni potser saps ballar. I ja hi som. Per què et faig a mida del que jo necessito. Però clar, ingènua del tot tampoc no ho sóc i ja me’n adono que això no hi ha qui ho entomi per enlloc i que agafo el teu nom i el teu rostre per encabir-hi un desig que no sé acomplir d’altra manera. 

I de tant en tant em penjo dalt d’un núvol i em contemplo i ja no sé si em venen ganes de riure o de plorar. En tot cas em contemplo com si fos un titella a mans d’us sentiments més propis d’una adolescent que d’una senyora de la meva edat. Els deu passar a les altres persones això? I a algunes, com a mínim?

Recordo la M quan em va dir que algun dia hauria de jugar tot el que no vaig jugar de petita. Però no és el mateix jugar a nines que jugar a enamorar-se i/o seduir. I més quan la seducció física queda en un voluntàriament estudiat segon terme, com formant part de les normes implícites del joc. I queda aquesta mena de seducció emocional que és molt més perillosa, em sembla. Perquè mira, un clau és només un clau i ja està. Però les emocions no s’esvaeixen així com així, tal com s’esvaeix el desig després de l’orgasme. Per què hi ha jocs a dues o tres o quatre bandes en què la banda o bandes hi poden prendre mal. I tampoc es tracta d’això. Tot i que de vegades sento com una mena de plaer diabòlic fent aquesta mena de mal. Com un desig de venjança ocult de tot el que m’han fet a mi. 

Prou. Tanco i no premo “enviar” tot i que me’n moro de ganes. Però aquest correu és un nivell massa agosarat per a dos principiant com nosaltres i tinc por que a la pantalla hi aparegui un “game over” fent pampallugues i perdre’t per sempre. 

Instagram, twitter, facebook, res de res. No ets enlloc. Tenia 10 anys, baixava a la plaça i tu no hi eres mai per jugar amb mi. Encara et busco.

Roser

Secrets de l'àvia

Quan era petita l’àvia m’explicava secrets, no seus, sinó de la vida. Un que em va explicar aviat és que quan queies i et pelaves els genolls sempre apareixia màgicament una moneda per allà a prop. Em vaig passar mitja infantesa buscant monedes per terra però tot i que mai en vaig trobar cap —-no mires prou bé em deia—  estava tan capficada buscant-les que del pelat al genoll ja ni me’n sentia.

Un altre secret que em va explicar és que quan perds una cosa l’única manera de trobar-la és no pensant que l’has perduda. I jo tancava els ulls ben fort —veus?ja no hi penso— i després els obria i allò que havia perdut no era enlloc. Fas trampa.

Ara que ja no soc gens petita i fa anys que l’àvia s’ha convertit en enyor, continuo buscant tossudament monedes d’euro quan em faig pelats al cor. Encara no n’he trobat cap però deu ser que una cosa distreu de l’altra. I aquest i no cap altre devia ser el primer gran secret de l’àvia.

I ara que també sé que els millors moments de la vida solen arribar just quan no els busques, m’aixeco cada dia pensant que no en buscaré cap . Però pensar que no hi vols pensar en  és la manera més segura de pensar-hi. I ara, per exemple, demà que és un divendres normal, és no buscar  que passi res però en el fons sí. I això és fer trampes diria l’àvia. I jo ja ho sé. Però mira. 

Roser

Guarda’m

Guarda’m els bons moments de la vida, que en tinc i molts, però m’entossudeixo a amagar-los rere una cortina negra i fosca en els molts dies pintats de gris fosc, que també hi son. I massa. I llavors em sembla que mai han existit o que mai han de tornar aquests bons moments si és que, per atzar la memòria no els ha esborrat encara del tot i m’agafa un atac de nostàlgia. 

Guarda’m en el pot dels bons moments, aquell passejar entre les flors i els colors d’una tarda radiant de primavera, aquella rialla, aquell parlar de tot i de res, aquell descobrir-nos l’un en l’altre allò que mai havíem ni sospitat.

Guarda-me’ls com si et fes confiança del tresor més preuat i obre-me’l amb delicadesa aquells dies en què ja no puc més. Només per recordar-me que sí que n’hi ha de dies amb gust de mel i olor de getsamí.

Roser

La part petita

Tenia set anys. Ja sabia que els reis son els pares. Això potser va fer la decepció més petita. O més gran, ves a saber. M’agradaven les nines, els donava vida pròpia i els estimava com suposo que després no he sabut estimar ningú. Ni els meus fills. A la carta als reis vaig demanar un nino que em tenia el cor robat i que quan li treies el xumet de la boca plorava. Cariñoso, es deia —-i ja sé que el nom sona ridícul però us heu de situar en la dècada dels 70 i llavors, els que la vau viure, ho trobareu d’una normalitat indiscutible—

Bé, doncs jo havia demanat el Cariñoso. Com a prioritat principal. A la nit em vaig aixecar quan encara era tot fosc amb l’excusa d’anar al lavabo, amb un cert sentiment d’impunitat, sabedora que Ses Majestats no entrarien inesperadament per la finestra a mitjanit sinó que dormien plàcidament a l’habitació del costat. I llavors en vaig entrellucar la sil.lueta —i la felicitat d’un somni aconseguit— entre la resta de paquetets ben disposat damunt la butaca del menjador. 

Al matí ben d’hora ens vam llevar, la Montse i jo, amb aquella il·lusió als ulls que només tenen els matins del sis de gener. Damunt la butaca hi havia … el Cariñin, germà petit del Cariñoso, molt més petit de tamany i de preu. Me’l vaig mirar, el vaig prendre ben fort entre els meus braços, amb tendresa i li vaig treure el xumet per sentir-lo plorar. 

I com tantes vegades abans i després d’aquell dia, en un racó amagat i inconscient de molt endins s’anava covant aquell sentiment que ha amarat tota la meva vida fins avui: Jo de la vida, només me’n mereixo la part petita.

Roser