Pronom equivocat

Digues baix el meu nom

i on sa vulgui que estigui vindré

de seguida

a fer-te costat.

De la cançó “Tens un amic”. Gossos

Obrí la porteta de la bústia i de dins en va treure un trosset de cartolina blanca embolicada com un cilindre i lligada amb un cordillet. I en un dels extrems del cordillet un rectangle petit de paper vermell amb el seu nom. Aquelles lletres que enfilaven pel paper com un corriol de formigues eren inconfusibles. Va córrer cap a la cuina, agafà la capsa de llumins i s’arraulí sota el forat de l’escala com quan eren petites i jugaven a detectius tot escrivint consignes secretes amb tinta invisible.

Va encendre un llumí i amb les mans tremoloses va passar la flama per sota la cartolina. Una paraula aparegué del no-res. ESTIMA’T.

Va somriure per primer cop en moltes setmanes. Després de tants anys ella encara sabia com arrencar-li un somriure tot capgirant-li el pensament i positivant-li una mica el seu pessimisme innat. Recordant-li allò que no hauria hagut d’oblidar mai.

ESTIMA’T. Sí. Feia massa anys que pidolava una mica d’amor sota l’escalfor d’uns llençols que no eren mai seus.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys buscant a fora allò que només era dins.

ESTIMA’T. Sí. Massa anys conjugant en passat o en futur un verb que només es pot conjugar en present.

I sortí de sota el forat de l’escala. Es tragué el davantal d'una revolada. Es planxà la faldilla amb les mans. Davant del mirall es perfilà una línia verda arran de pestanyes. Es posà les sabates de talons i sortí al carrer trepitjant fort i segura.

Sí, definitivament feia massa anys que s’estava equivocant de pronom.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tinta
Minicrida opcional: Algú rep un missatge amb tinta invisible

Que soni la música

En sentir l'àudio que li havia enviat per whatsapp va saber que no tornaria. Un rugit com de fera ferida de mort li emergí del fons de l’ànima. En un instant s’ensorraren com un castell de cartes els somnis i les il·lusions trenats al llarg dels darrers dos anys. Hi ha instants que et canvien la vida per sempre i aquell n’era un.

Sortí sense esma al carrer. Amb les ulleres de sol fent de pantalla fosca a uns ulls envermellits. Es ficà al vestíbul de l’estació buscant un tren on ofegar la seva desesperació.

De sobte, pels altaveus enfilaren les notes d’una coneguda melodia. No recordava quina. Un parell de persones es posaren a ballar. Amb traça. S’hi afegí el senyor barbut del seu costat en total sincronia. La música s’escampa per tot el vestíbul com un perfum de sons. Una família que esperava tanda a la finestreta comença a moure’s i a vinclar-se al mateix pas que la parella inicial i el senyor barbut. Li eixí un record de... 30 anys potser? “Sonrisas y làgrimas”. Un diumenge a la tarda i crispetes al sofà de casa. Tota la vida per viure, encara.

Per l’escala mecànica baixava una gernació de gent ballant. Els moviments perfectament sincronitzats. Els turistes que feien fotos amb el mòbil se’l van ficar a la butxaca i s’afegiren al ball, amb gràcia. Sense errar ni un pas. Tot li giravoltà. La música a tot drap. Forta, eixordadora. Intentà en va de tapar-se les orelles. Els braços se li començaren a moure sense control. I les cames. De cop es troba ballant sense aturador. Formant part d’aquella coreografia perfecta. Se senti part indestriable d’un tot. Com l’acord ho és d’una melodia, la gota d’un oceà, un fotó de la llum. Tancà els ulls i es convertí en dansa.

Lluny, el xiulet esquerdat d’un tren carregat de somnis i il·lusions frustrats ressonà a l’andana. Ningú no l’escoltà.

Roser

VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: rugit

Escriure des del sentit de l'oïda

Origami

Estimat,

Aquests darrers dies els marejos sovintegen. Diu la mare que són normals en els primers mesos de gestació. Aquesta criatura que duc al ventre em dona i em roba energia a parts iguals. D’una banda és gràcies a ella que ara que no et tinc a prop, mantinc la força i les ganes de viure. D’altra banda l’embaràs em priva d’aquell nervi que em feia anar sempre amunt i avall sense parar i més aviat em passaria tot el dia dormint. Intento escriure’t com cada setmana alguna cosa bonica que t’animi en aquest injust captiveri que et manté lluny dels qui estimes, però hi ha dies que ja em coneixes, no soc capaç d’enfilar una paraula darrere una altra amb un mínim de coherència, ni encara menys de poesia, que és com m’agrada escriure a mi.

És per això que, a falta de mots per dir-te, avui prendré un full blanc i seguint l’antic art japonès de l’origami en faré una papirola que representi un vaixell.

Hi embarcaré un pessic de somriures, un grapat d’abraçades i un bocí de desig. Una embosta de picardia, un feix de ganes, una polzada d’anhels.

El ruixaré amb esperances, amb gotes de carmí fresc. Hi brodaré unes petxines, un peix blau, un xiuxiueig...

El besaré amb els ulls clucs i amb un desig de bona nit enganxat a la proa el botaré al mar dels somnis perquè t’arribi ben prest.

Desitjant cenyir-te entre els meus braços,

Juliette

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: vaixell
Escriure des del sentit del tacte

La fiblada

Una abella volà per damunt la llesca de pa amb mantega a mig queixalar. I jo quieta, com una estàtua de sal, com si se m’hagués congelat la sang. Va detenir el vol damunt del pot de melmelada i en començà a xuclar els bocinets dolços que havien quedat enganxats a les vores de la cullereta.

A mi se m’havia aturat el temps i s’havien aturat de cop tots els pensaments grossos i només em sortien els pensaments petits com ara si l’abella sabia o no sabia que en clavar el fibló es moria. I em van venir ganes dolentes d’estirar el braç i que em piques i que es morís. Com jo. Que ja feia setmanes que era morta per dins. Sense desig de res. Només de què tota aquella desgràcia que de tan grossa com devia ser no podia recordar, no hagués passat mai. Només podia sentir-ne el gust agre i espès per tota la boca. Baixant coll avall fins a la boca de l'estómac i tornant a pujar. Sense saber aquell sabor d’on venia.

La taula es desdibuixà i les mans balbes van deixar caure el mòbil que es precipità a la falda i de la falda a terra i allà se li devia esquerdar el vidre en una ratlla que encara avui va de dalt a baix, com un record d’aquell dia.

Quan vaig obrir els ulls només vaig veure el cel gris i una cara desconeguda “Vols una cosa dolça? I em fregava els llavis amb un xic de mel que prengué de dins d’un minúscul pot de vidre. I el gust dolç de la mel es barrejava amb el gust amargant com de fel que em pujava del ventre. I tot plegat feia un gust estrany, com de vida i de mort a la vegada. I em va dur a pes de braços sobre el llit. Sense poder avisar a ningú perquè jo tenia el mòbil buit de contactes i no recordava ni qui era ni res. S’hi va estar fins que vaig tornar a tenir prou forces. I després tampoc se’n va anar. Ni mai més.

Quan ja una mica refeta vaig poder tornar al jardí, vaig trobar una abella morta surant damunt l’aigua del safareig. Més enllà, una altra brunzia damunt una rosa blanca i de tant en tant s’hi aturava i en xuclava el nèctar plena de vida, encara.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: abella
Escriure des del sentit del gust.

Somnis de cafè

El despertà una intensa olor de cafè recremat. Es regirà diverses vegades dins l’estret sac de dormir abans de sortir-ne. Es posà dempeus fent tentines i s'endinsà en l'espessa broma d’un camí estrany que el menà sense adonar-se'n a la cuina de la casa on havia nascut. Allà, una dona d’aspecte pulcre i cuidat amb perfum Chanel núm. 5 i rient d’una manera gens adient al seu aspecte, li etzibà: esmorzes amb mi? I prenent la cafetera italiana dels fogons li aboca per sobre el cafè bullint. Un crit eixordador intentava endebades sortir-li de la gola quan s’adonà que era dins d’un malson. De sobte sonà estrident un despertador. Les campanes anunciaven les tres del matí. Era encara negra nit i els efluvis característics del riu en aquelles hores petites, li recordaren la seva condició acabada d’estrenar de sense-sostre. La lluna gairebé plena tenyia de llum el banc del costat. Se n’alcà mandrosament una silueta esvelta de cabells esbullats i s’acostà amb passos petits cap al seu improvisat jaç: esmorzes amb mi? Al mateix temps que un riure sarcàstic li glaçava la sang notà com la penetrant olor de cafè rebullit li amarava els narius i un líquid viscós i negre li escaldava la pell. Es despertà suat, barallant-se del tot inútil amb el buit dels llençols. Sospirà alleujat en adonar-se que només havia estat dins un altre malson.

Es dutxà, es vestí i baixà cap a la cafeteria de la cantonada. Com cada dilluns la trobà asseguda a la taula del fons prop de la finestra. Feia olor de cafè acabat de fer i de croissants de mantega, de llet tèbia i pa calent. Esmorzes amb mi? Aspirà l’aroma del seu somriure i begué de la llum espurnejant dels seus ulls color moca. Seixanta minuts de cel a l'inici de setmana. Si això també era un somni, no en volia despertar mai.

Obrí la porta del petit establiment i es cordà la cremallera del jersei, mentre xiulava fluixet la darrera de Doctor Prats, Al final tot anirà bé. Es perdé carrer enllà dins la tebior freda dels primers raigs de sol de tardor. La setmana era a punt per estrenar.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: cafè
Escriure des del sentit de l'olfacte

Fils de colors per a una princesa trista.

Feia mandales de ganxet. Com si anés teixint amb colors aquella  mens de no-res i de mentides que ho impregnava tot. Començava sempre fent un cercle màgic, com es comencen totes les coses boniques a la vida, com amb un conjur perquè tot vagi bé —encara que després resulti que no. Després buscava una cadència per teixir un nou cercle concèntric. Cameta alta, cameta baixa, cameta alta, punt de cadeneta i torna a començar. I anava repetint. Com si fos un mantra. Un mantra de fils.

I mentre, una altra part del pensament se n’anava cap aquell viatge de què acabava de tornar i que, ara, asseguda al sofà fent punts, em semblava ben bé que me l’havia inventat. Si no era per aquelles fotos, que eren com un testimoni de què sí, de què aquell avió m’havia dut a l’altra banda del continent. A un lloc que expressament vaig buscar perquè no hi fes massa calor. Que havia buscat també perquè no hi hagués cap record, cap punt de referència, cap senyal. Una mica com aquell mariner de Sant Pau a qui havent-se-li endut el mar la dona va agafar un rem i s’allunyà terra endins fins que ningú no sabé que allò era un rem i allà es va quedar.

Però jo havia marxat per tornar i per això aquella setmana havia sigut més aviat com una treva. Una treva en aquella lluita aferrissada amb la vida, en aquella guerra perduda abans de començar cap batalla, i que jo m’entossudia a patir, vés a saber per quin motiu. Em feia pensar en la treva olímpica de l’antiga Grècia, en què se suspenien totes les guerres per poder anar i venir i participar en pau en els jocs sagrats. Aquell viatge havia estat per a mi una competició d’alt nivell contra mi mateixa, potser per comprovar si Einstein tenia raó quan deia allò de “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”. I sí, contra tot pronòstic, potser podia atrevir-me a dir que havia guanyat. Així i tot, tornar a casa va ser com submergir-me en una mena d’amnèsia de l’èxit. Acabada la treva em vaig veure abocada  altre cop a la guerra, a la lluita, al buit existencial on em precipitaven els somnis perduts. O l’Einstein tenia raó a mitges o jo no havia sigut prou agosarada.

I de tant en tant havia de desfer totes les passades perquè em descomptava i em saltava algun punt i quedava un forat que no tocava i després no hi havia manera ni d’omplir-lo ni de dissimular-lo sense que es notés. I havia d’escórrer tots els punts, cabdellar  el fil i tornar a començar. “Fent i desfent aprèn l’aprenent”, deia sempre l’àvia. Ella també feia ganxet. I mai sabré si ella, com jo, va necessitar algun dia fer treves amb la vida. Però imagino que sí.

@RoserTR

Abans no marxis

—Hem parlat de tots els temes transcendents de la nostra vida. I ara, què ens queda?

—Parlar dels temes trivials.

La pluja que no ha plogut m’ha esguerrat la tarda de diumenge. Era fàcil dir que no volia anar enlloc perquè plovia però aquest sol a traïció m’ha deixat sense coartada i la passo com puc. M’entretinc a transcriure trossos que sento d’una pel·li que veig sense mirar.

Penso que si la nostra història fos un film ens acusarien de plagi. O potser m’he fet el plagi a mida. Potser sí. Que ja em coneixes, em faig pel·lícules fins i tot de les pel·lis de la tele. No he canviat.

—Com pot ser que una de les pitjors nits de la meva vida hagi sigut també una de les millors?

El tempo, però, ens salvaria un xic de la condemna : els protas viuen en una nit el que nosaltres en sis mesos. Però aquest decalatge de temps no modifica el preu de la pregunta. Perquè sí, hi ha preguntes que no tenen resposta però tenen un preu. I ell i ella —i nosaltres—,  en una nit —en sis mesos—, paguen —vam pagar— el preu de descobrir una evidència que no agrada. I és que la tornada de la cançó de fons —la felicitat és per als aficionats— no és només d’atrezzo, és veritat. Pels altres, pels professionals del fracàs —ets el rei dels fracassats de Nova York, li diu ella a ell de broma abans d’enamorar-se’n— ,en comptes de felicitat hi ha d’altres coses.

I encara,

—Crec que hem evitat d’enfrontar-nos a la realitat durant massa temps, no creus?

—Estimem a qui estimem; és una merda.

I no, no les diuen juntes aquestes dues frases; és més, em sembla que les diu el mateix personatge.

Però a mi em surt de posar-les juntes i en forma de diàleg. Tu i jo. O a la inversa. Penso en aquell bar fosc i rònec de Gràcia i totes aquelles converses profundes on ens vam despullar l’ànima i les ganes abans que arribessin els dies de parlar de les coses trivials.

Però Abans no marxis  (sí, casualment  és el títol del drama) deixa’m dir-te veu en off

—Gràcies per ensenyar-me que podem estimar més d’una persona en aquesta vida.

@RoserTR

Al final tot anirà bé

Algú que deu anar vagarejant perdut per la vida com ara jo, ha compartit al twitter una cançó de Doctor Prats ...només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé, que aviat tot el que cou s’ho endura el vent. I l'escolto i em rellisquen les llàgrimes estómac avall perquè ja fa alguns dies que s’amaguen i corren per dins les punyeteres com si en comptes de deixar un regalim de rímel a les galtes intentessin deixar un regalim de fel a l’esòfag a veure si així em faig més cas.

…només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé. Però jo no en tinc prou de sentir-t’ho a dir. Necessito creure-m’ho. Que diu un llibre que estic llegint que quan et creus molt una cosa i hi poses l’emoció i l’agraïment de què ja està passant, passa. Però que t’ho has de creure de debò. I el que passa és que jo m’ho crec tot però de mentida. M’ho crec des d’aquell lloc on fa anys vaig creure’m que tot seria per sempre però que ja sabia que no. Que la vida és bellugadissa com una diana mòbil on encertar el blanc és gairebé impossible, excepte si t’ho creus molt, molt i molt i tens molta punteria. Que l’únic que és per sempre és el mar i les onades que jugues a saltar no són mai les mateixes. Que com deia Heràclit no ens podem banyar mai al mateix riu, perquè l’únic que no canvia és la llera.

I des d’una onada estàtica impossible que m’he inventat dins el cervell, em repeteixo com un mantra que al final tot anirà bé, però sense creure-m’ho de debò.

O calla, que potser el que passa és que en un bucle incomprensible no em crec que no m’ho cregui de veres. I escric això després d’un llarg punt i a part que havia de ser punt i final. Però és que mira, ves per on m’acaben de passar tres onades pel damunt que tenen la mida justa d’un somriure.

I com una premonició, a la bústia trobo el llibre que fa unes setmanes vaig guanyar fent un twitrelat per Ona Digital: Abans no eres així: Una novel·la d’humor que et farà creure que tot és possible de Mònica Pérez Blázquez: I acabo pensant que potser sí que l’únic que cal és canviar de personatge i sintonia i fer com quan érem petites i jugàvem de “parriure”. Vale que jo era…? 

@RoserTR

Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR

El tresor

Diuen que al mig del no-res hi havia una altíssima i inexpugnable muralla de manufactura quadrada, i sense ni una sola porta d’entrada ni de sortida.

Diuen que era allà des de temps immemorials i que tothom donava per fet que dins s’hi amagava el més valuós de tots els tresors.

Però els habitants d’aquella contrada eren poc ambiciosos i en tenien prou de saber que gaudien del privilegi de custodiar tan gran riquesa.

Un dia va arribar un foraster de terres llunyanes i no se’n sabé avenir de la manca d’ambició de la gent d’aquelles terres. Comença a preguntar i preguntar però tothom només li deia que era un tresor com mai n’hi havia hagut cap sobre la capa de la terra.

A poc a poc les nits se li feren insomnes i no podia suportar la idea de no saber; imaginava grans quantitats d’or, muntanyes de pedres precioses, peces de manufactura d’un valor incalculable…

Finalment una nit de lluna nova, a recés de qualsevol mirada indiscreta i mentre tots els vilatans dormien prengué el més gran dels martells que va trobar i amb la demència de l’obsessió va començar a donar cops a tort i a dret per derruir la muralla. Inexplicablement aquesta era tan fràgil, que en fer-se de dia havia aconseguit enderrocar tots i cadascun dels carreus.

Quan el sol despuntà el foraster mirà i remirà tot buscant el fruit dels seus esforços però l’únic que veié fou una petita margaridoia que floria orgullosament i fiera enmig d’un camp de gram.

Diuen que en la seva follia el foraster va desaparèixer de cop i no va tornar mai més.

De vegades penso i somio en la flor i els vilatans i tinc somnis estranys i contradictoris:

Que n’haurà sigut dels vilatans i del seu somni? Algun d’ells continuarà cuidant la flor com el més preuat tresor? Serà feliç en el seu nou espai de llibertat? Haurà fins i tot sobreviscut?

I de vegades fa sol i imagino un camp verd farcit de margaridoies juganeres que juguen a cuit i a amagar amb les papallones.

Altres dies somio un terra erma amb quatre espines i males herbes esperant que algun constructor sense escrúpols faci especulació immobiliària amb pisos de fireta, damunt del lloc on fa molt temps hi va créixer la il·lusió.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muralla
Minicrida: que un personatge desaparegui de sobte en el no-res  

Cafè pendent

Avui ens hem trobat pel carrer i com cada vegada que l’atzar ens convoca, des de fa més de vint anys, després de xerrar un moment hem acabat dient que sí, que hem de quedar per fer un cafè. Que el tenim pendent de fa molt temps i que d’aquesta no passa. I hem rigut, d’aquell riure cap enfora que vol disfressar totes les penes de cap endins, com si ens fes d’escut o de closca de tortuga on aixoplugar els temors.

Valga’m déu que és tard! I hem marxat delerosos tots dos d’acomiadar-nos abans que aquest cafè es materialitzés en una hora i un lloc. Com si ens fes por el regust amarg que podria deixar-nos malgrat el sucre afegit —jo de canya, i tu? O descobrir-nos l’addicció a la cigarreta que en ve tot darrere —recordes quan ens vam jurar no caure mai a les xarxes malèvoles i alienadores del tabac? O enamorar-nos a destemps del gest subtil de remenar amb la cullereta a poc a poc mentre a l’escuma s’hi va formant una espiral que engoleix aquell pensament que ha caigut dins —de qui dels dos deu ser aquest pensament? O cremar-nos la llengua amb la pressa de veure’ns la tassa bullint d’un glop i sortir corrents —en el mateix sentit o sentits contraris?

Que en diem cafè però que en realitat, el que tenim pendent, tu ho saps i jo també, és un somni d’amor des de fa gairebé un quart de segle.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tortuga

Pirouette en pointe (o El dècim de loteria)

—T’has imaginat mai fent pirouette en pointe damunt d’un escuradents?

—Ostres no! Que deu fer un mal terrible, que ja fa mal damunt del terra de fusta, saps? I ara per què m’ho demanes això?

—Perquè em vas preguntar fins a quin punt em va fer mal deixar-la anar i quan t’he vist aquí tan concentrada amb les sabatilles, el tutú i tot doncs… he pensat que era una bona manera de descriure aquell dolor salvatge.

—Uf… no sé què dir-te… Vaig a canviar-me. Surto en un no res.

“Després d’haver-la conegut crec que res l’explicaria tan bé com dir d’ella que era com un dècim de loteria.

Repartia amb picardia aquí i allà, ara un somni, ara una il·lusió, ara una fantasia de sucre o un pensament de vermell. Però igual que passa amb els dècims de loteria la possibilitat que aquell somieig es fes realitat era molt llunyana. Ella es deixava mirar, es deixava estimar, es deixava somiar, es deixava fins i tot imaginar com objecte a seduir. Tenia el poder de les coses que no són però que podrien ser, ni que fos en un món de “potsers” minúsculs.

Fins que un bon dia, a la curta o a la llarga els altres ens adonàvem que la il·lusió havia passat de llarg sense concretar-se en res. Que la vida continuava tan insípida i tan grisa com abans, que allà on fa dos dies hi havia una espurna de felicitat en potència ara hi havia una certesa de qui-dies-passa-anys-empeny del tot mesurable.

La vida donava mil voltes dins aquell bombo immens de possibilitats infinites. I en materialitzava tan sols unes quantes —-molt poques. Ella era només un anhel, el reflex de la lluna en el pou dels desitjos.”

—Així … com una pirouette damunt un escuradents? I jo? Si un dia sóc jo qui desaparec… quant de mal et faré?

—Ui, tu vols saber molt. Però no pateixis, ja faré de manera que no em vulguis deixar mai. Vinga, afanyem-nos, que plou i no duem paraigua.

Me la miro. La pluja mulla cadascun dels seus cabells rinxolats. És bonica i me l’estimo. És real i tangible. Senzilla i lleial. Malgrat tot, de vegades, encara mataria pel deliri febril de tornar a temptar la sort i provar de guanyar, segur de perdre.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: pluja

Minicrida opcional: Donar un ús no convencional a un escuradents

Com el sucre, com la sal.

De totes les joguines de la botiga, dues li tenien el cor robat a la petita Maria: l’estel de colors i el tren de fusta amb sis vagons que es podien muntar i desmuntar, omplir i buidar de mercaderies varies.

La Maria es mirava l’estel i s’imaginava corrent per la platja, tibant fort la corda per enlairar-lo. El veia volar, movent la cua, contents tots dos, jugant a cuit i amagar amb els núvols, la sorra als peus, el vent a la cara, els somnis amunt. I de sobte oooh!. Ho veia!, la corda es trencava i l’estel es perdia cel enllà, cap on mai més. I pensava que tenir un estel seria un patir i que no, que aquella punxada al pit només d’imaginar… no la volia sentir mai de veritat.

Se n’anà cap al tren i el veié al menjador de casa, entre les potes de taules i cadires, corrent pel passadís, carregant i descarregant . Piiip. Puja, baixa… puja, baixa, endavant, endarrere. No era tan emocionant com fer volar un estel però era més segur.

I després, tornà cap a l’estel i l’observà amb deliri altra vegada… els colors, el tacte suau de la tela, els llacets de la cua i … la corda. Aix!, la corda … I si es trencava?

I altre volta cap al tren, en va admirar la màquina, la xemeneia de la màquina, les rodes vermelles, els caixonets on guardar la càrrega.

De sobte va entrar un nen, va anar directe a un flamant canó de pirates. En va disparar una bala de joguina que va impactar contra el peluix del fons a l’esquerra amb gran ensurt del pobre osset.
—Mare  —va dir el vailet— vull el canó.
La mare va pagar i van marxar.

La venedora mirà la nena amb un somriure tendre i murri.
—Saps? —li va dir a la seva mare— després d’anys al negoci m’he adonat que hi ha dues classes de criatures, i de no tan criatures: les somiadores i les “pim pam”. Les somiadores són com el sucre, les “pim pam” són com la sal. Oi que m’entens?

La mare de la Maria es va mirar el rellotge, impacient, sense entendre res.
—Va Maria, vols decidir-te d’una vegada. Fa dues hores que som aquí! Has vist aquest nen quina via n’ha fet?

I la Maria es va endur l’estel. Malgrat allò de la corda.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: estel
Minicrida opcional: Que algú dispari un canó

Ritual fallit

Recitaré de l’inrevés l’antic conjur dels amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren …

Portaré l’armadura posada i no pas per protegir-me de l’exterior sinó per impedir que l’exercit de sentiments que custodien per dins la meva ànima surtin talment un ramat de cavalls sense control i en l’últim moment em privin de guanyar la darrera batalla.

No sé pas d’on m’ha vingut que amb aquest ritual deixaré d’estimar-te. Menteixo. Deixar d’estimar-te mai. Deixaré de voler-te i d’enaigar-me de tu fins més enllà d’on pot suportar la dignitat humana. Que fa temps que no sóc jo. Que m’he perdut en el deliri de voler-me teva i res més. I no vull ser de ningú. Tan sols meva.

Però jo hi confio, en el ritual. Com, si no és desdibuixant amb cura tots i cadascun dels revolts del gest traçat, que em podré desfer d’aquell moment que em va lligar per sempre a tu, fa tant de temps?

Recitaré a l’inrevés l’antic conjur d’amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren … De sobte me n’adono: ailàs! El tren resta aturat per sempre a l’antiga estació de Rodalies d’ençà d’aquell maig plujós en què vas arribar i no puc fer-lo fer anar de recules. El temps no es pot desfer. El ritual, a mitges, perd tota validesa. I jo, a l’andana perduda dels anys, continuo volent-te.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: armadura
Minicrida opcional: Que algú faci un conjur

Innocència

Vaig obrir la porta de la botiga com si fos a punt de fer o una malifeta molt grossa o una cosa de molt valents, encara no ho sé. Quan la campaneta de la porta va fer dring-dring, totes aquelles senyores fent xivarri i parlant tan fort varen callar i em varen mirar. La mare m’havia dit mil vegades que es diu bon dia quan entres a comprar però a mi les paraules no em sortien de la boca. A totes elles els devia fer molta gràcia que jo, tan petita, anés a comprar tota sola i em deien coses així com mira quina nena més maca, mira quina nina més trempada, i jo hauria sortit corrents per la porta si m’hi hagués atrevit.

La senyora Paquita em va demanar què vols maca, i em vaig embolicar i li vaig dir amb veu fluixeta que volia 200 grams de llet i mig litre de formatge. Les senyores es van posar a riure i jo, llavors, l’únic que volia era tornar-me tan petita com un cigronet d’aquells del sac que hi havia al costat de la finestra.

I sentia que les galtes em cremaven de tan vermelles com les devia tenir.

Quan vaig arribar a casa i la mare em va demanar que com havia anat, jo li vaig dir que molt bé. Ella em va mirar i va fer un somriure i em va picar l’ullet; crec que estava orgullosa de mi.

Li vaig donar la llet i el formatge i els diners que m’havia donat per pagar. I de cop es va posar a riure fort i jo no sabia per què. I doncs, va dir mentre no parava de riure, potser t’hauré d’enviar a comprar més sovint que encara hi guanyarem diners.

Amb la pressa per marxar, m’havia descuidat de pagar…

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: vermell
Minicrida opcional: Que en algun moment hi hagi un gran xivarri

Quatre de set

Dilluns

En Jan abaixa els ulls i es fa el distret amb l’oli d’amanir. Ella se’l mira de cua d’ull amb la frustració i la tristesa arrapada al fons del què en queda d’aquella mirada espurnejant de fa tants anys. Donaria per ella la vida però és incapaç de fer-li ni un petó. Fa temps que el gel de sota els llençols li crema més que el foc.

Dimarts

En Joanet s’esmuny per la porta del darrere, vigilant a un costat i l’altre per no ser vist. Hi ha felicitats que tenen el preu del secret i la transgressió de tota norma i permís. Llençols amarats d’amor i de desig i regust agredolç de les coses prohibides que mai seran del tot. 

Dimecres 

En Juan es treu a poc a poc els texans i els canvia per les mitges de seda. Carmí als llavis i farcit de buata sota un sostenidor de puntes amb olor de perfum de roses.

Pel fil musical del meublé sona Juana la Loca del Sabina 

Dijous

En Nitu s’estira al divan de la consulta i tanca els ulls. Ella puja les ulleres que insisteixen a caure pel tobogan del nas i amb paciència infinita, la veu dolça i mil manyagues a fons perdut li amoroseix tantes ferides que li sagnen des d’un temps tan llunyà que ni en recorda l’inici.

Quatre de cada set vespres en Joan s’asseu a la barra i ofega el gat dins una copa de güiski mentre sona:

“Mil caricias pa decirte 

Que siete vidas tiene un gato 

Seis vidas ya he quemado 

I esta última la quiero vivir a tu lado. Oh, oh, oh,”

Pensa que encara n’hi queden dues per decidir al costat de qui voldrà viure la darrera.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: permís