Ara un pas, ara un altre; respira …

Tantes incerteses que vaig contemplar i, l’única que m’hagués tirat enrere sense ni un engruna de dubte no se’m va passar ni tant sols pel cap. Ho deia tan clar l’anunci, que la inscripció era per parelles, que quan m’he adonat que aquest cim l’he de fer sense tu i en solitari les cames m’han començat a tremolar i a no voler fer res del que els hi mano, mentre al pit se m’hi ha instal.lat aquella mena de forat de quan no hi ets. Tu el faràs -o no- per una altra via, aquest cim. Ni tan sols tinc cap certesa de, a dalt, tornar-t’hi a trobar. 

Però la porta s’ha tancat darrera meu i desdir-se’n ja és impossible. Hi ha decisions a la vida que no tenen volta enrere, prou que ho sé.

Poso el teu record a la motxilla, per fer de contrapès de la por i les ganes d’asseure’m i rendir-me abans de començar, i un pas rere l’altre inicio l’ascensió. Ni tant sols ens sé l’altura ni el desnivell d’aquest pic que em desafia. 

Em ve al cap Subida al Monte Carmelo de St Juan de la Cruz. Vés a saber perquè: no l’he llegida mai aquesta obra, ni recordo gaire de què vaig estudiar que tractava, fa tants anys. Però me la faig meva l’angoixa que m’hi imagino.

Tinc ganes de plorar i de córrer. No faig ni una cosa ni l’altre. Una per orgull i l’altra per falta de forces. Camino a poc a poc. M’imagino que somio. Que em despertaré, arraulida a dins el llit sota la manta, on he matat sempre els fantasmes. I la vida. 

Recordo el que em deia l’àvia de petita: «ara un pas, ara un altre; respira … ara un pas, ara un altre, respira …» Anàvem camí de la pineda i a mi em semblava que anàvem a la fi del món, de tant llarg com trobava aquell quilometre i mig encara no. Tot de pujada. Hi sentia el dolor a cada passa, d’aquell besoncle mort a la guerra. 

—Aquí s’hi amagava —em deia l’àvia en arribar— perquè no volia anar al front. I prou. 

Els meus set anys sabien que algunes preguntes fan mal. I per això jo callava. I sentia una pena que no sabia d’on venia molt fonda i molt endins. 

I la torno a sentir aquesta pena, arrapada al pit com un mico i que no em deixa respirar. L’aire s’atura a la gola i no passa més avall. Trobo a faltar la manta del llit per tapar-me cap i tot i l’àvia i … tu. 

La temptació d’asseure’m traspassa gairebé el llindar d’allò suportable. Sé que si m’assec no em tornaré a aixecar. Una veu dins meu em castiga: no ho facis!

De sobte un pensament en contradirecció de tots els altres, que no sé ni gairebé d’on ha sortit: «No te la prenguis massa seriosament la vida; al cap i a la fi no en sortiràs pas viu per molt que t’hi encaparris». Em contemplo de lluny estant i me’n ric de mi mateixa. No sé pas d’on trec els aires de grandesa per pensar que el que faig o deixo de fer té la més mínima engruna de transcendència. L’existència és tan absurda que patir-hi per res fa riure.

Què em queden? deu anys? vint? Potser només vint dies o vint hores, o vint minuts o deu segons. I si m’assec què? En la immensitat d’un univers de quinze mil milions d’anys ja és ben ridícul, pensar que el fet d’asseure’m, estirar-me a terra de boca terrosa, tapar-me amb la manta cap i tot o arrencar a córrer tingui la mes mínima importància per a res i per a ningú.

I de sobte ja no tinc ganes d’asseure’m i enfilo cap amunt. No hi tinc res a perdre ni res a guanyar. Potser aquest i no cap altre és el secret: ara un pas, ara un altre; respira… ara un pas, ara un altre; respira … L'àvia em pica l'ullet i des del fons de la motxilla tu em somrius.

Roser

Abril al Québec

"M'he endut un trosset de tu, a la maleta. Entre els jerseis de coll alt  i les calcetes, que encara fan olor d'espígol del calaix. Perquè tot i la fred  també allà l'abril té regust de primavera  i no volia començar a tastar-la sense tu"

 

         

Per amor, encara que sigui mentida

Crec que per amor he fet mai ben poques coses. Per amor del de debò, no per aquell dels boleros, ni d’aquell amor paradoxalment egoista dels francesos a la xocolata: “je l’aime”, i després se la mengen.

Però dins d’aquest ben poques coses hi puc comptar, encara en present, aquesta tossuderia meva per creure’m, encara que sigui mentida i jo ho sàpiga, que estic bé. Que d’aquell enfonsament que em va dur a tocar d’un infern fred com el glaç, que deu ser més terrible encara que el del foc, no en queda gairebé ni el record. Per amor. Per amor a  tots els qui no heu pogut triar-me, perquè un dia, bon dia o mal dia (tant se val), em vaig ficar en les vostres vides o vosaltres us vau ficar a la meva, sense saber on us posàveu. Així, com en un embut, que hi pots entrar, però després ja no en pots sortir.

I mai com ara he entès que als exalcohòlics no se’ls deixi ni olorar el vi la resta de la seva vida. Perquè jo, addicte al victimisme des de fa tants anys, no em puc permetre ni d’olorar el pensament que si et dic que no estic bé vindràs corrent a veure què em passa. Aquest pensament que em sedueix, i em fa perdre el nord i la raó i em roba els propòsits i la dignitat. Aquestes ganes boges de trobar uns moments de recés i escalfor dins aquesta intempèrie en què m’esforço a transitar de puntetes perquè mai més ningú no m’hi pugui  trobar i el molesti, o l’entristeixi o li encomani. Per amor.

Amb la por immensa d’un matí  no poder-me estar d'arrencar-hi a córrer amb les sabates més sorolloses que tinc, les de ballar claqué, i que tothom se n’assabenti. I perdre contra mi mateixa.

Roser

Traç

Un dia d’aquells mesos en què em sentia com si al meu cor algú m’hi hagués clavat la fulla afilada d’un ganivet, vares treure la caputxa del teu retolador negre punta fina i amb la traça innata que tens pel dibuix vas fer-me l’esbós del rostre d’una noia, tot d’un sol traç, sense aixecar la punta del paper.

—Jo et dibuixo, tu m’escrius —em digueres tot oferint-me la teva obra. I sense saber-ho, amb aquell joc innocent que em proposaves, em vares salvar del precipici.

Perquè escrivint aquell primer text i tots els que van venir després amb els altres dibuixos que m’anaves enviant, aquella fulla de ganivet es va anar desclavant, molt a poc a poc, fins que al final a dins del cor només en va quedar la punta, i aquell dolor agut es va acabar convertint en una punxadeta de tant en tant. Només.

“Aquella noia del dibuix no era lletja però li faltava quelcom d’essencial  per a ser bella. Li faltava el somriure. Potser esperava el meu que  jo, de moment,  no li sabia oferir.

I em va venir al pensament que la vida era com aquell esbós fet d’un sol traç. Comença en un punt i acaba en un altre i mai pots aixecar el retolador del paper ni pots esborrar si t’equivoques. Si de cas i com a molt, pots intentar tornar enrere i redibuixar per sobre,  però el rastre de l’antiga línia continua visible per sempre.

Sí, la vida és així: corbes i revolts i gargots.. I tornar a un punt per on ja has passat un munt de cops i prendre una altra direcció o la mateixa, per remarcar el traç o per allò d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, o quatre. I també vaig pensar que si agaféssim un cap d’aquell cordill de tinta  i l’anèssim estirant s’aniria desfent i desfent fins arribar a l’altre cap, i quedaria una  línia recta i sense nusos ni giravolts. Perquè la vida és senzilla i som nosaltres qui ens la compliquem amb tantes giragonses i corbes i llapis amunt i llapis avall. Però és que sinó no té cap gràcia i totes les vides serien iguals.”

I ara, els dies en què vaig escriure aquell text esdevenen borrosos i em costa de recordar aquella angoixa fosca del ganivet enfonsat que em va estripar l’ànima, i encara que la pogués recordar, ara ja no trobaria paraules per dir-te-la.

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Fulla

Minicrida opcional: Que el final del text sigui "i encara que ho pogués recordar no trobaria paraules per dir-ho"

A la vora de la mar, per sempre

A la vora de la mar érem, encara. Tu i jo. Meravellats per una gavina volant entre núvols, pintors capriciosos de mil formes en un llenç infinit.
A la vora de la mar érem, encara. Encisats per aquells crostonets d’escuma blanca al capdamunt de les onades. Somiant veles blanques que ens durien allà on es fonen els dos blaus. Captivats per la vida que s’obria davant nostre com un sac de possibilitats infinites.
A la vora de la mar érem, encara. I tu em somreies i em donaves la mà per saltar tots els esculls. I jo amb els meus rinxols daurats i la meva cara pigallada em deixava protegir per tu, el meu amic, el meu heroi, el meu germà gran. Sabia amb aquella tossuda certesa dels infants que res de dolent podia passar-me si era amb tu.

A la vora de la mar érem, encara que ja havien passat 40 anys i una barca blava i blanca s’enduia mar enllà l’últim vestigi palpable del que un dia va ser el teu cos. I malgrat tot jo et sentia tan present, tan a prop, tan endins…

A la vora del mar sóc ara, respirant l’últim alè que esgarrapo a la vida. Encisada per tots els moments viscuts que s’amaguen en cada arruga de la meva pell. I són tants els moments i tantes les arrugues! Corpresa per com l’Ona, la teva reneboda, recull vidres de colors, i petxines, i pedretes lluents i polides i la vida se li bada com un sac curull de possibilitats.
Mentre espero que una barca blanca i blava s’endugui l’últim vestigi del meu cos. Només el cos. La meva ànima, amb la teva, restarà a la vora de la mar, per sempre.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria:Vela
Minicrida opcional: Que el text comenci : A la vora de la mar, encara

Inconscient venjança

La van condemnar sense judici per haver nascut diferent en una família que no tenia lloc per aquells que no seguien la norma. La seva pell bruna i fosca delatava les baixes passions de la joveníssima mare, pell de porcellana, pubilla d’una nissaga sense màcul.la.

En veure que tota semblança amb aquell hereu curt de gambals i llarg de fortuna a qui s’havia comprat per formar de pare era pura quimera, la van abandonar al costat d’aquella tartana d’una troupe de saltimbanquis que passava pel poble.

I ella es va aferrar a la vida amb força, xuclant amb avidesa aquell pit compartit amb qui havia de ser germà de llet i de vida, perquè va ser acollida com una filla més per aquella família d’acròbates i funambulistes sense honor ni pedigrí però amb un cor com una casa de pagès.

Així va créixer entre crits i riures, renecs i xiscles, amb el cel per sostre i l’herbei per jaç.
Sense altres normes que les del cor i la gana, lluny de convencions socials, d’hipocresies i d’aquella fal·lera dels rics per no malmetre el fals bon nom. La vida floria en ella com aventura constant entre apassionant i incerta. Aquella condemna que amb poques hores d’existència la va dur lluny de qui l’havia engendrat i parit, va transmutar en la felicitat de qui no te res a perdre i tot per guanyar.

Allà a tocar, la joveníssima mare, pell de porcellana, entre cotons i silencis, paraules massa mesurades i somriures simulats, perdia la gana i les ganes de viure i començava a envellir en un món de pau. De pau dels cementiris. Els dies li pesaven com una llossa i totes les benediccions que li van augurar el dia del seu pactat casament s’havien convertit en una condemna de per vida que a més tenia l’obligació d’amagar.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Judici
Minicrida opcional: Que hi hagi una venjança. 

La deixaries anar?

Es veu que els meus somnis després de tant temps de ser somiats van decidir fer-se realitat. I aquella nit tan fosca dins aquell mar tan negre vaig pescar una estrella. Del cel.

Era petita com un esquitx de res. S’havia enganxat en aquell filferro rovellat que feia d’ham i la vaig haver de desenganxar amb cura perquè de tan petita com era no se m’escolés entre els dits i em tornés a caure a l’aigua. La vaig posar al palmell de la mà i sentia com la seva escalfor i la seva claror m’anava curant de totes aquelles ferides fetes de foscor i de no res i de pena.

I llavors em vaig recordar del dibuix d’aquella enganxina que m’havia regalat la meva germana i que era d’un noi que tot content s’enduia en un cistell una estrella que acabava de pescar i a sota com una punxada al cor hi deia una pregunta “La deixaries anar”?. I jo guardava aquesta enganxina dins d’un llibre que no obria mai perquè tampoc mai volia haver de respondre aquesta pregunta i em semblava que si l’amagava, doncs no ho hauria de fer.

Em vaig tornar a mirar l’estrella de la mà i em vaig adonar que la pregunta havia sortit del seu amagatall i m’havia enxampat. "La deixaries anar"? I jo, palplantada a la barca amb l’estrella a la mà i la pregunta al cap, no sabia què fer.
I a poc a poc sense que jo me’n adonés s’havia començat a fer un foradet al palmell i s’anava omplint de llum d’estrella. El forat s’anava fent més gran i jo cada cop era menys jo i cada cop era més de llum fins que al final vaig ser tota com una claror resplandent d’estrella i ja no es veia què era estrella i què era jo.

Vaig tornar a casa i vaig buscar l’enganxina del nen que havia pescat l’estrella però dins el llibre on l’havia desat ja no hi era. Totes les lletres d’quella pàgina s’havien tornat com de purpurina i la pregunta havia desaparegut. I vaig pensar que aquella pregunta que mai havia volgut ni mirar, i tantes altres, no eren preguntes de contestar sino de desfer i disoldre. Com un terrós de sucre dins una tassa de cafè calentó, que tot d’una ja no hi és i el cafè es torna dolç.

Roser 

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Estrella