Adéu, Fortuna

Ja feia un quant temps que anaven mal dades per la deessa Fortuna. Cada vegada eren més els humans que negaven la seva existència i s’havien fet seguidors d’aquestes noves tendències que asseguraven que la sort no existeix i que tot el que passa i deixa de passar és només fruit dels propis pensaments. En definitiva, que les persones poden crear el seu futur a voluntat només de posar-hi la intenció i les ganes. Que no existeixen les casualitats sinó les causalitats i que segons la llei de l’atracció, allò que penses és allò que atraus, tant si és bo com si és dolent. 

Així doncs, una de les deesses més poderoses i influents de  la història del món occidental estava perdent tota la seva credibilitat. I això, un bon dia, li passà factura. 

Primer va ser un enuig que se li passejava per la boca de l’estómac, després va ser una ràbia com un vent foll i calent que s’anava estenent pel pit i pel ventre, i finalment es convertí en una ira ferotge que com un volcà li eixí per la boca i li esquinçà la bena que de sempre havia cobert els seus ulls. 

Alliberada, ni que fos a contracor, del jou de la ceguesa i la imparcialitat a l’hora de repartir béns i desgràcies, decidí de reinventar-se i emigrà cap a olimps d’altres mons sense explorar. Els humans, aquí,  que s’ho fessin com volguessin; a partir d’ara, serien responsables absoluts de  tots els seus actes i decisions. Ella, la sort, se’n rentava les mans. A veure com se’n sortien! 

Roser

163a crida VullEscriure

Paraula obligatòria: enuig

La mà

Hi ha moments a la vida de cadascú que en plena llum del dia de sobte es fa de nit. De negre nit. D’un moment a l’altre i sense previ avís et canvien totes les cartes i apa!, si amb la mà que t'havia tocat havies mig gosat somiar una escala de colors, a partir d’ara l’únic que penses és en trobar aturador en la caiguda lliure per una escala malparida que et catapulta als inferns.

I t’adones. En aquests moments t’adones de qui és amb tu i qui només hi era de passada fent veure que sí, però que en realitat era un “farol” com una casa de pagès. Aquella persona que et deixa a la intempèrie dels dies tristos i complicats en què l’únic que voldries és un massatge emocional en forma de presència, de trucada, de WhatsApp, ni que fos un missatge enviat amb senyals de fum. Que tampoc no demanes tant, que d’alguna manera tu ho vares donar tot quan… I llavors recordes que estimar era/és gratis. Sense contrapartides. Que l’amor no era una transacció jo-et-dono-tu-em-dones. I que així ho vares acceptar, perquè el tracte era aquest i ningú t'hi va obligar.

I busques. I plores. I en algun racó trobes la mirada dels que sí. Que sempre. Que incondicionalment. Dels que s’arrisquen a traspassar el pont que els separa de tu, només per allargar-te una mà. Encara que no tinguin ni idea de com fer-ho, encara que s’exposin a caure ells també pel precipici. El teu. O el seu propi, per pur mimetisme. Per l’efecte mirall. 

Però saps. Saps que malgrat els que hi són i els que no han volgut o sabut ser-hi, la nit fosca l’hauràs de creuar tota sola. Perquè sí. Perquè en el fons només ets tu i només en el més profund del cor trobaràs la força per aquesta partida i tantes altres partides que arriben a contramà, amb les cartes canviades, sense pòquer, sense full, sense ni una miserable parella de jotes.

Roser

      VullEscriure.  Crida 164. Paraula obligatòria: nit 

 

Encara avui

Avui badant entre els quaderns d’escriure que guardo a l’armari del costat del llit, he retrobat aquest fragment que vaig escriure ja fa uns anys. Cinc? Sis? Qui sap… el temps passa tan de pressa!

“Els dies varen tornar-se pàl·lids i borrosos. Com si un vidre entelat s'interposés entre la vida i jo. Passava moltes hores sense fer res. Moltíssimes. Recordo que després d’una setmana de vacances vaig voler apuntar en una llibreta totes les coses que havia fet. I ho vaig poder fer cabre tot en un parell de pàgines. I quan dic tot, vull dir tot perquè fins i tot hi vaig escriure que havia regat els geranis i que havia tret la pols d’una lleixa del menjador. No era aquella desesperació punyent que anteriorment m’havia trencat literalment per dins i que em precipitava en caiguda lliure cap aquell forat que baixava quilòmetres i quilòmetres avall i semblava no acabar-se mai. Més aviat era una mena de resignació sorda al fet de què a partir de llavors tota la resta seria així d’avorrit, de poc passional, de pansit.”

Retorno el quadern al prestatge. I somric. Hi ha dies que encara subscriuria totes i cadascuna de les paraules que aquell dia vaig buidar sobre el paper. I sí, em somric. Perquè malgrat tot m’estimo aquesta dona trencadissa, vulnerable i pessimista. També curiosa, rebel i tossuda, la duc amb mi des d’abans de saber parlar. 

Roser

Vullescriure . 

Paraula  obligatoria  : Estimo 

La tossuderia de néixer

Es necessita molta ràbia i una porció elevadíssima de tossuderia per fer passar una pilota de voleibol per un forat de la mida d’una pilota de ping-pong.  No sé si mai més a la vida hi he posat tants ovaris a l’assumpte com aquell 30 de gener. Tot s’ha de dir, que no era sola i que la mare m’hi va ajudar força, segurament empesa per aquell dolor intens que et neix a les entranyes i va i ve com a glopades i et fa veure les estrelles sense ser de nit, barrejada amb aquella il·lusió de veure’m la cara després de nou mesos de fer-li d’okupa melic endins.

No sé si vaig gastar tota la ràbia en aquella meva primera gesta o si me’n va quedar tan poca que la guardo així com qui guarda una última dosi d’un medicament que ja no fabriquen i que saps que si venen maldades serà l’únic que et salvarà la vida. De fet, segons diu la Núria, la meva psicòloga, la meva emoció reprimida –es veu que tots en tenim una– és la ràbia, i fer-me sortir totes les serpents i dimonis de dins a escopinades –que és així com me l’imagino jo, potser per allò de com es representa als còmics– és una tasca ben complicada. I així em va, que gairebé sempre només em sé enfadar per dins on les serpents i els dimonis se munten unes batalles de cal déu, però sense que ningú se n’adoni i després m’agafen uns atacs d’angoixa que no vegis. 

De tossuderia sí que me’n va quedar una mica més. Per sort –què sinó em sembla que ja seria morta– i per no tanta sort, perquè de vegades ser tan tossut et du a no parar fins a aconseguir la lluna en un cove quan és evident que l’únic que aconseguiràs en l’intent és fer-t’hi mal. I mira, després tot son gases i tirites.

Bé, doncs, sigui com sigui que avui fa anys d’aquell dia en què entre la mare i jo ens ho vàrem manegar per assolir amb un èxit més que remarcable, la proesa de néixer, sense saber (jo, no pas la mare, que ella ja feia temps que ho sabia) que comparada amb la proesa que després seria viure, feia una mica de riure i tot.  

Roser

Petites grans certeses

Avui, estimada, faries 52 anys. Després de gairebé 20 hiverns m’he acabat acostumant a la teva absència física i a poc a poc l’he anat substituint per la certesa d’un altre tipus de presència més enllà de les formes i del pensament. M’agrada pensar-ho així tot i que encara són moltes les nits en què somio que tot de cop apareixes de nou a les nostres vides, com si la teva mort hagués sigut només una broma i no ho entenc i et culpo i no et perdono tot aquest patiment que ens vas procurar. L’inconscient és així.

I amb aquesta data al cap, la del teu aniversari, penso, mentre intento escriure el text de la setmana, que què en queda d’aquell món que estrenava segle quan en vares marxar. 

De vegades em sembla que la seva fi és a tocar, tal com ens deia l’àvia, i no pas perquè un dia, de cop, arribi el judici final com ella augurava, sinó perquè amb pressa i sense pausa  tot es va desintegrant. Hem inventat mil tecnologies, però ens hem carregat la saviesa, la intuïció i el sentit comú. Estem a punt de conquerir Mart, però estem convertint la Terra en un abocador gegant de la nostra cobdícia. Hem dotat de pensament propi les màquines i nosaltres hem après a viure com màquines sense capacitat de pensar. Tot ha canviat tant i tan de pressa… Sembla que cada vegada el món va  més a correcuita, com si tingués un deler extraordinàri per arribar a enlloc.

En canvi, d’altres vegades penso que en la seva essència tot continua igual. El sol surt cada matí i es pon cada vesprada. Cada dia hi ha qui neix i qui mort, les persones continuem esquinçant-nos amb el dolor d’una pèrdua i veient-ho tot de color de rosa quan ens sentim enamorats i corresposts. Els infants neixen indefensos, innocents, i vulnerables amb la necessitat vital de ser estimats. I la mort continua sense tenir cap mena de butxaca. Cada vegada sabem més coses sobre la vida, però la vida en si mateixa continua essent el més gran dels misteris. 

I possiblement és a aquestes petites grans certeses  a les que ens continuen aferrant per no naufragar en aquest mar boirós, incert i desdibuixat en què avui ens toca de nedar. 

Avui, estimada, faries 52  anys i el món, ja ho veus, més de dret o de gairell, continua girant. 

Roser

16/01/2021

Elegia

Resta muda la guitarra en un racó, plorant silencis que amaren tota la sala. Has marxat sense avisar i jo m’imagino com serà a partir d’ara la nostra música sense tu. O si serà, tan sols. Passarà la tardor i vindrà l’hivern i la fred s’escamparà per tots els racons de la ciutat. A redós de la nostàlgia evocarem memòries de acudits que ja no podrem riure, rock and rolls que ja no podrem tocar, petits pecats que ja no podrem pecar. T’has endut amb tu tots els acords i ens has deixat només un silenci de negres i el regust amarg de tot allò que somiàvem viure, encara plegats, i resulta que no. Com de fràgil n’és la vida i com de forta la inconsciència que ens fa oblidar que un cop acabada repetir la peça da capo és impossible,

Would you be the same

If I saw you in heaven?

canta Eric Clapton convertint el dolor en bellesa en una de les cançons que més vegades m’ha fet plorar. Series el mateix, si en el cel ens trobéssim? No en tinc cap dubte. Desfetes totes les mascares, a l'altra banda de la riba, on no hi ha espai, ni temps ni formes el teu esperit de vell rocker perdurarà sempre.

Entre dos mons

Ix el sol de l’horitzó. Neix un nou dia. Et contemplo arraulida entre els llençols. Respires. I això em tranquil·litza. Tu no hi ets, però el teu cos està prest a deixar-se habitar un dia més. No sé quant trigaràs a tornar. Sempre has estat dormilega de mena. Durant molt de temps vaig pensar que estaves tan bé en el món dels somnis que et resisties tant com podies a tornar. Després un dia em vas explicar que el que passava és que tenies una facilitat extraordinària per perdre’t. I que quan era hora de tornar no trobaves el camí, ni el carrer, ni l’andana… i que no era fins al darrer minut que aconseguies, gairebé sense alè, pujar al tren que t’havia de dur de retorn al món d’aquí. No sé si em vares acabar de convèncer.

Per a tu sempre ha sigut molt més real el món d’allà que el món d’aquí. Quantes vegades has intentat explicar-m’ho i que jo, d'alguna manera et seguís, o com a mínim que en considerés la possibilitat. És ara, que som dins el somni! -em dius- que no ho veus? I esclates a riure amb aquella rialla de nena pilla sabedora d’haver guanyat abans de començar el joc! Però el meu pragmatisme nat sempre m’ha impedit de considerar les teves reflexions més enllà d’un joc de paraules. És, com si diguéssim, una qüestió d’orgull personal, de positura vital, Això sí, mai he deixat d’escoltar-te amb els ulls esbatanats i el cor encès. Ets tan repreciosa quan t'escapes de la monotonia eixorca dels dies grisos…

Et remous. Ja tornes. Em mires i t’esvaeixes dins el raig de sol que t’acarona la galta. M’aixeco del llit. El contacte de la planta dels peus amb el terra fred em fa venir esgarrifances. Com m’agradaria saber volar!

Roser