Saps? ja no sé si això que em passa qualificar-ho d'obsessió o d’addicció o de les dues coses alhora. Ras i curt: estic atrapada als teus missatges. Com abans ho vaig estar a ell. Potser encara ho estic. Sí. Segur. El problema és que ell ja no hi és i tinc un “mono” tan gran que t’he hagut de mig inventar a tu per fer-me’l passar.
I ara estic que no faig res, que no visc sinó és a través d’aquesta estupida pantalla on amb obstinació desesperada vaig buscant trossets de tu que m’amanyaguin l’enyorança que sento d’ell. O del que representava. I sí, hi ha aquesta veueta a dins que em diu que hauria de pensar que això no està bé, però mira, no hi penso. Això de la veu de la consciència, doncs que amb els anys es va encongint. Només que de vegades, es queixa fluixet i em xiuxiueja a cau d’orella que jugo a una mena de joc perillós i tal. Perquè ... i si tu ara, ves per on, et passa que t’acabes penjant de mi? I jo, contenta, clar. La deessa admirada, la fada seductora, la nina de porcellana, una misteriosa bellesa entre la fragilitat i la vanitat, la vulnerabilitat i la fortalesa, la por i la gosadia. Qui, amb una autoestima baixa com la meva, no es deixaria prendre per això? Encara que acabi essent com si et tiren una xarxa per sobre de la que no et pots desenredar i t’acabes fent un embolic de mil dimonis. Sí, potser sí que és com si en aquests moments estigués atrapada en una mena de xarxa o teranyina enorme, d’on no en sé sortir. Sóc com una papallona (podria dir una mosca però papallona queda més romàntic) que es veu a punt de ser devorada per l’aranyota i tot i així només es preocupa per si té les ales rebregades… I no, l’aranyota no ets tu… no malpensis ara...és quelcom de molt més malèfic
Passo per davant dels dies i les hores i els minuts i soc incapaç d’aturar-m´hi.
Obro i tanco 30, 40 vegades al dia aquest ditxós artilugi que em conecta a tu de forma estranya. Només per veure si hi ets. I de vegades, molt de vegades t’hi trobo, o veig així com que hi has passat sense voler la cosa i hi has deixat un rastre del teu perfum fonedís. Llavor penso si tu ets més intel.ligent que jo i conscient del perill de certes partides, també ets més disciplinat i decideixes no jugar-les. O potser ni més disciplinat ni més intel.ligent, només més poruc.
I és que damunt la pantalla tu hi escrius les paraules i jo hi poso tota la música i ves per on tu potser ho has escrit a ritme de vals i jo hi sento un rock and roll, que tu ni potser saps ballar. I ja hi som. Per què et faig a mida del que jo necessito. Però clar, ingènua del tot tampoc no ho sóc i ja me’n adono que això no hi ha qui ho entomi per enlloc i que agafo el teu nom i el teu rostre per encabir-hi un desig que no sé acomplir d’altra manera.
I de tant en tant em penjo dalt d’un núvol i em contemplo i ja no sé si em venen ganes de riure o de plorar. En tot cas em contemplo com si fos un titella a mans d’us sentiments més propis d’una adolescent que d’una senyora de la meva edat. Els deu passar a les altres persones això? I a algunes, com a mínim?
Recordo la M quan em va dir que algun dia hauria de jugar tot el que no vaig jugar de petita. Però no és el mateix jugar a nines que jugar a enamorar-se i/o seduir. I més quan la seducció física queda en un voluntàriament estudiat segon terme, com formant part de les normes implícites del joc. I queda aquesta mena de seducció emocional que és molt més perillosa, em sembla. Perquè mira, un clau és només un clau i ja està. Però les emocions no s’esvaeixen així com així, tal com s’esvaeix el desig després de l’orgasme. Per què hi ha jocs a dues o tres o quatre bandes en què la banda o bandes hi poden prendre mal. I tampoc es tracta d’això. Tot i que de vegades sento com una mena de plaer diabòlic fent aquesta mena de mal. Com un desig de venjança ocult de tot el que m’han fet a mi.
Prou. Tanco i no premo “enviar” tot i que me’n moro de ganes. Però aquest correu és un nivell massa agosarat per a dos principiant com nosaltres i tinc por que a la pantalla hi aparegui un “game over” fent pampallugues i perdre’t per sempre.
Instagram, twitter, facebook, res de res. No ets enlloc. Tenia 10 anys, baixava a la plaça i tu no hi eres mai per jugar amb mi. Encara et busco.
Roser
Recitaré de l’inrevés l’antic conjur dels amants mentre dibuixo amb saliva un cor invertit en el vidre empolsegat de la finestra del tren …
